–¿Has vist aquest anunci, Marjory? ¿Què et sembla si m’hi apunto?
Busquem homes de 20 a 50 anys per participar en un estudi sobre la memòria a la Universitat de Yale.
- Retribució: 4 $ + 0,50 cents per al transport.
- Durada: Aproximadament 1 hora.
- No cal experiència ni formació especial.
Si hi esteu interessats, envieu les vostres dades a:
Professor Stanley Milgram, Departament de Psicologia, Universitat de Yale, New Haven (Connecticut)
El que no sabia el Tommy –ni la Marjory– és que aquell juny de 1961 seria reclutat per formar part d’un experiment que posaria en qüestió fins on arriba l’obediència humana davant una figura d’autoritat.
El Tommy s’imaginava una cosa senzilla: algú li ensenyaria una llista de paraules, ell les hauria de recordar i tot seguit dir-les i descuidar-se’n poques mentre un senyor amb bata blanca –fixem-nos que tot són i seran senyors, excepte la Marjory, que mentre el Tommy s’asseia a la cadira de l’experiment era a casa preparant un pastisset de nous pacanes– feia anotacions en una llibreta.
Res complicat.
Però quan va arribar al soterrani de la Universitat de Yale, va veure que la cosa era molt més seriosa que no pas mira’t aquestes paraules, memoritza-les i deixa-les anar en ordre.
El Tommy va signar un document que deia que acceptava participar en un estudi sobre memòria i aprenentatge i el van acompanyar a una sala on hi havia un investigador amb bata blanca i un altre participant, el Jake. L’investigador els va oferir dos paperets doblegats i els va dir que cadascú n’agafés un. El Tommy hauria de fer de professor i seguir les instruccions que li anés donant l’investigador. El Jake faria d’alumne i estaria en una sala contigua des d’on el Tommy el sentiria però no el veuria.
Abans que tanquessin la porta de la sala del Jake, el Tommy va veure com seia en una cadira i li posaven tot d’elèctrodes als braços.
El Tommy, per la seva banda, tenia al davant un dispositiu amb trenta interruptors alineats. De 15 a 450 volts. A sota de cada botó hi deia la intensitat de la descàrrega amb lletres negres: de 15 a 60, xoc suau; de 75 a 120, xoc moderat; de 135 a 180, xoc fort; de 195 a 240, xoc molt fort. Ara les lletres passen de negres a vermelles: de 255 a 300, xoc intens; de 315 a 360, xoc d’intensitat extrema; de 375 a 420, perill: xoc sever. I el millor: de 435 a 450, XXX. Tres ics majúscules i vermelles com la sang.
L’investigador li va explicar el procediment. El Tommy llegiria una sèrie de paraules en parelles al Jake, i ell hauria de recordar les paraules associades. Cel-blau, gos-blanc, casa-verda. Si el Tommy deia cel, el Jake hauria de dir blau. Si ho encertava, continuaven endavant. Si l’espifiava, el Tommy li havia de proporcionar una descàrrega. De menys a més intensitat.
El Tommy va haver d’activar el primer interruptor perquè, coi de Jake, només començar ja es va equivocar. Devien ser els nervis. Quinze volts de no res i l’investigador que li diu continuï.
Els errors del Jake es van succeint. Trenta, quaranta-cinc, seixanta volts, cent-vint. Al Tommy se li encongeix l’estómac perquè sent el Jake que crida des de la sala del costat. Fins i tot demana que parin. Que vol deixar l’experiment. Però l’investigador diu al Tommy que ha de continuar.
El Tommy dubta. S’està acostant als interruptors de color vermell i ja li està fent mal al Jake. Si ara li fa mal, imagina’t quan arribi als vermells. Però és ciència, és seriós, ell només compleix ordres.
Ni el Tommy ni cap altre dels participants sabia que allò era un muntatge. Que no hi havia descàrregues ni dolor real. Que tant l’investigador com el Jake eren fake i que l’únic que patia era la seva consciència en debat constant entre el que li deia el seny i el que li ordenava la bata blanca. El 65% dels participants de l’experiment de Milgram van arribar al botó final, el de les tres ics vermelles. ¿Eren persones cruels o només seguien ordres?
Milgram va demostrar que, sota la pressió d’una figura d’autoritat, molta gent pot arribar a obeir ordres que van contra la seva consciència. De fet, el motiu pel qual va fer aquest experiment va ser per entendre fins a quin punt les persones normals podien obeir ordres injustes o cruels com les que havien conduït a les atrocitats nazis de la Segona Guerra Mundial.
Va provar que no cal ser dolent per fer mal, només cal que algú amb autoritat et digui que ho facis: l’obediència pot ser més poderosa que la consciència.
Aquell vespre, tot i la bona pinta que feia, el Tommy no va ser capaç d’acabar-se el pastisset de nous pacanes que la Marjory havia estat preparant mentre ell rostia el Jake.
–¿Que no és bo, sweetheart?
–El pastís, sí, estimada.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
