Un dissabte de juliol, quarts de set del vespre i 36 graus. ¿I ara han de desfer els 177 km que han fet de bon matí? Ni de conya. Segueixen el curs del riu buscant un gorg. Els agrada perdre’s i no saber on aniran a petar. Aparquen a l’ombra, en un eixamplament de la pista. Una mica més enllà, diu ell, que això és l’entrada d’un camp. Agafen les tovalloles, baixen per un corriol i busquen el salt d’aigua. Saben que després la mandra allargassarà el trajecte (si de cas ja s’aturaran a mig camí a fer una pizza parmigiana). Que arribaran tard i demà treballen, però no els neguiteja gens. Ni tan sols a ella, que sempre necessita un pla, una mena d’ordre del dia, excepte quan viatgen plegats: llavors agafaria tots els trencalls, un rere l’altre.
A vegades s’encigalen de mala manera, però és així com enllacen mentalment punts sobre el mapa, que ve a ser una altra manera d’endreçar-se. Voltant per pistes i senderes han descobert un fotimer de coses —barraques i avencs, roures monumentals, despoblats afligits— i s’han estimat en racons ignots. Algun dia en faran un mapa, pensa ella. I se l’imagina mentre mira on posa els peus, que el carrerany empedrat és bonic però traïdor.
Arriben al saltant, on un grup d’adolescents anima un company que s’aferra a la paret molla. Li costa de pujar-la, però els altres el punxen. El nano s’hi juga el físic, però no es pot fer enrere davant la colla. Salta. Ella s’aguanta l’alè fins que treu el cap de l’aigua i aixeca el puny, eufòric. Aplaudiments i riallades nervioses. El següent se sent interpel·lat i au, un altre que s’enfila per completar el ritu de pas.
Ells dos busquen un gorg més tranquil riu avall. N’exploren uns quants: el primer els fa prou el pes, però és el primer i ella necessita la certesa que trien la millor opció; el segon és un som de roques i al tercer hi ha un toll sorrenc amb unglots marcats al fang: el bestiar deu anar a abeurar-s’hi. Desfan camí. Deixen la roba sobre un gran roc pla. Ell li pregunta per on vol entrar al llit del riu. Ella demana temps. Explora. Flaira l’aroma dolça dels prats de dall. Mesura la força de l’aigua i se’n mira el fons: el color i la disposició de les pedres, la profunditat, la circulació del corrent. Ell ja és dins i ella ressegueix el camí que dibuixa el seu cos ample, savi i sòlid com un rai. Ara patolla per alliberar-se del remolí i assoleix la riba. S’hi està molt bé, li diu. Freda però no glaçada. ¿Vols venir? Ella dubta. Vol i dol. Contempla tots els escenaris possibles: si entra per on hi ha la falguera, pot recolzar el peu a la pedra groguenca i, si van mal dades, agafar-se al salze que pentina l’aigua; si ho fa entre els clops de soca estriada es pot tirar directament sense fer peu, deixar-se engolir per l’espiral d’escuma. Es mira una papallona petita que vola erràtica, tocant l’aigua de tant en tant. ¿Les papallones beuen? Ho demana en veu alta i ell li diu, rialler, que aquesta o beu o ha begut oli, que no sembla que estigui gaire fina. També li diu que voldria poder veure els fluxos d’aire provocats per la revessa, entendre com afecten la trajectòria de vol dels petits insectes. Veure allò que és invisible als ulls. S’agraden per converses com aquesta. ¿Véns? S’hi resisteix però sua i no vol fer el viatge de tornada amb el desfici amarant-li la pell. De fons, sota el bram continu del salt del molí, se sent l’esvalot dels joves. Esplaix, riures, ovacions. Com xalen! Ella mai no ha pogut i ara sap que no podrà mai, si més no d’aquella manera. Entendre-ho la consola, però només fins a cert punt. No és pas que no s’ho passi bé; simplement li agradaria poder deixar-se anar sense necessitat d’analitzar-ho tot, sempre i constantment. Fluir com el riu.
Però, ¿que no es perden coses, també, els altres? Aquells xavals, o la parella amb el gos que hi ha arribat més tard, ¿veuen potser la nevada a ple juliol? El borralló dels pollancres cau lentíssim damunt l’aigua, a les pedres, pertot. Alguns flocs entren a les escletxes de les roques, com si en guarissin les ferides. La imatge la fa pensar en el kintsugi, la tècnica japonesa que embelleix les fractures de la ceràmica amb reïna de pols d’or. Enllaça aquesta pensada amb un record: el del nano, petit petit, en un ascensor d’hospital. Va preguntar-li sorprès com és, mama, que aquí la gent se saluda encara que no es conegui si al carrer no es diuen res. Perquè aquí tots ens sentim fràgils, va dir-li ella, i això ens retorna la humanitat perduda. Res, doncs, d’amagar la trencadissa: tots hem estat vulnerables o ho serem, tant si ho volem com si no. Les esquerdes d’or la fan pensar en altres metalls nobles. En la plata de l’escorça del bedoll amb què potser algun pastor —se senten esquelles— s’havia fet una besulla quan el món girava encara poc a poc. Els pensaments li creixen com les branques als arbres. Primer són petites gemmes, brots tendres que esclaten de verd i tiren amunt amunt i s’abracen en capçades frondoses. En un moment un cimall ja toca l’altre, les llavors fan créixer plançons nous i tot d’un plegat ja té un bosc al cap però ha oblidat on ha clavat les arrels. Que algú la faci tocar de peus a terra.
¿Què et fa por? Li demana ell, pacient. Res. Tot. Que el corrent se l’endugui; impossible, hi ha un ressalt de roca que l’aturaria i la fondària és de per riure. Que una pedra inestable li comprometi l’equilibri. Com a molt li sortirien uns quants blaus. ¿Què és el pitjor que pot passar? Hi torna ell amb calma. En realitat vol dir ‘saps tan bé com jo que només t’atura l’imprevisible’. Ho sap. I amb tot no pot deixar anar la crossa de la previsibilitat. L’anticipació li salva la vida cada dia, però ara no, que no vol salvar-se. Lluita amb ella mateixa. És alhora corrent i resclosa, la papallona que vola a contravent.
Les aigües fosques l’anguniegen, però aquí el doll és cristal·lí. No hi ha excusa. Es recorda d’un somni que va tenir fa anys: caminava sola per un oceà sense aigua, un desert de sal infinit. Ho veia tot al seu voltant, cap amenaça semblava possible. I tot d’una el cel s’enfosquia i plovien taurons, centenars de projectils amb deu fileres de dents que s’encastaven de cap a la crosta blanca. La guerra. Ella corria. Corria molt. Intentava esquivar-los a la desesperada. Sentia com xiulaven les bombes de pell humida i el retrò que feien en abatre’s sobre el salar. Si li’n queia un a sobre, soparia amb sant Pere. Aquell dia va assimilar que mai no es pot vigilar tot. Però cedir el control per voluntat pròpia...
Ho prova amb totes les seves forces i es mulla fins als genolls. La fredor li esbandeix el neguit. Immòbil, estudia el corrent. Mira, fa ell dibuixant un cercle generós, l’aigua regolfa, ¿ho veus? Si et gires panxa amunt quan arribis a l’escuma, el corrent et tornarà on ets ara.
Es mira el ball d’ombres, l’avalot de les aigües vora les roques emergents. Una, dues, tres. Respira fondo... I es lliura al riu. Com un borralló més, aigües avall. Deixa anar un crit sec i curt barreja d’alarma, sorpresa i victòria. L’aigua se l’emporta, la passeja i la torna, i tot va com havien previst.
Han passat quaranta minuts des que han arribat: és el que ha trigat a entrar al curs de la Llosa. El que ha tardat a processar la intensitat d’aquell retall de món, a sentir-s’hi prou segura per deixar-se anar. Només cal temps, doncs, això que el món li nega sistemàticament. I la mà estesa d’algú que respecti el seu ritme i entengui la felicitat de les coses petites.
¿Hi vols tornar? Ara ja només en triga tres, de minuts: sap perfectament què, com i quan passarà. Té l’entorn per la mà i es concentra a sentir l’empenta del corrent, el formigueig de les bombolles, que li peten com granets de sidral a les cuixes. Hi torna encara una altra vegada. I una altra. I prou perquè han de marxar.
Quan surt no té gens de fred. Sent el corrent a les venes i la vida arreu. Es vesteixen en silenci sota els pollancres, que van nevant. Deixen enrere tres vaques i els seus vedells, pasturen vora els avellaners. Sobre el muret que delimita el senderó, una campànula li regala un blau intens. Gràcies. Aixeca el cap i mira lluny: el sol escalfa encara alguns plecs del Cadí. La colla del salt els avança. ¿Les han vistes, les campanetes blaves? ¿I els pedaços que dauren la serralada? No ho creu pas, ocupats com estan a engreixar una proesa que el temps convertirà en epopeia. Ella també s’enorgulleix de la seva, però no sap ben bé què fer-ne.
S’hi pensa un moment —l’estona de plantar un bosquet— i se li encén la bombeta: la desarà a la seva cambra per refugiar-s’hi quan plogui. Un aixopluc per quan ploguin taurons.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
