Si mai heu trepitjat una perruqueria, convindreu amb mi que no s'hi va tan sols perquè t’hi arreglin els cabells. Hi ha qui ho aprofita per fer safareig sense haver de rentar roba —això era així, sobretot, a l’època de les nostres àvies, en què "fer-se el cap" obria la porta a la trobada amb les veïnes i esdevenia una via d’esbarjo socialment acceptada perquè, de passada, ens guarníem per estar impecables (ara hi anem per agradar-nos a nosaltres i punt, feu-vos fotre). Fins i tot avui, encara que vulguis fugir de l’afany socialitzador que tot ho mou, encara que hi vagis perquè ja no t'hi veus o perquè tens les puntes com una forca de cinc pues, és difícil escapar al seguit de preguntes que, més o menys subtilment, et disparen des del mirall. Parlem sobretot dels pobles, on les perruqueries són un d'aquells establiments que generen (i exigeixen) fidelitat: quan trobes algú que et pentina, talla o tenyeix al teu gust, sols tornar-hi i aquella esdevé la teva perruqueria. Una de les meves àvies hi anava cada setmana, i recordo el daltabaix que li suposava, a l'estiu, que l'Ágata fes vacances (una servidora no ho entenia). El cas és que, ara que hi penso, a la meva vida hi ha hagut quatre perruqueries, i només els he fet el salt en comptades ocasions: de petita perquè no podia escapar-me’n; de gran perquè aprecio la seguretat que m’aporta un escenari conegut. Això sí: com a molt hi anava un cop l’any, dos a tot estirar, i vull furgar en l’aversió que, com a marciana, sento pel temple del soroll blanc, les olors apegaloses i el xafardeig.
Quan era una nena anava amb ma mare a la d'una coneguda per allò que, si no, li fèiem un lleig (tampoc no ho entenia, ves per on). La perruquera tenia una veu estrident com n'he sentides poques (creieu-me, m'hi fixo molt). Era menuda però garlava talment una oca amb una botzina per bec. Aquell to penetrant contrastava amb el parlar vellutat de la seva ajudant, que només hi ficava cullerada per secundar els comentaris de la mestressa. Més enllà de l'anàlisi dels timbres, allò que veritablement em meravellava era com espellaven el personal. Així que una clienta sortia per la porta, patapam, aquella boca només proferia pestes, i la majoria de les dones que hi quedaven s'abraonaven àvides sobre la presa. Era un establiment llarg i fosc, amb una filera de miralls i seients a una banda, els assecadors a l’altra i un parell de rentacaps al fons. Si no en sortia ningú, escollien una víctima qualsevol —el poble era com una bosseta amb tot de noms que una mà gens innocent triava com qui no vol la cosa— i anem-hi. Un procediment d'elecció que no augurava res de bo. Solia preguntar-me què diria de nosaltres aquella manefla quan travesséssim el llindar. El cert és que a casa no hi havia gaire suc per esprémer, però qualsevol petit rumor podia créixer com un globus i, quan ja no donava més, esclatava i n’inflaven un de nou. Crec que va ser allà que vaig adonar-me, per primera vegada, que no m'interessaven les converses buides, que detestava la indiscreció i l'entremetiment; va ser allà que vaig veure clar que les persones tenen més d'una cara, tantes com reflexos em tornaven aquells grans miralls de camerino envoltats de bombetes. I allà, entre impertinències i opinions gratuïtes, preguntes enverinades i una calitja de laca que em feia venir basques, vaig començar a detestar les perruqueries sense ser-ne veritablement conscient.
Després, d'adolescent, alliberada de l'obligació de quedar bé i adduint la necessitat d'un canvi d'estil, vaig optar per un altre establiment. Que la perruquera no blasmés la clientela va ser tota una troballa. Ara sí, em semblava que anàvem bé. M'hi vaig tallar el cabell durant molt de temps (només un cop l'any, fidel als meus principis), perquè inevitablement sempre t'hi trobaves algú que feia preguntes i jo no sabia a qui respondre —el joc de miralls em feia parar boja—, perquè em revoltava veure com la sogra de la perruquera, vella manaire, no li trobava res ben fet i ella acotava el cap i seguia pentinant, somrient, acatant. Era un local menut, força antic i amb fluorescents enlluernadors. Els assecadors de cap feien una remor insuportable, però m’embadalia amb els moviments de les mans d'aquella dona sobre els caps cendrosos de les velletes, els bigudins de colors ancorats als cabells amb pinces metàl·liques, els rets agafats al clatell amb una llaçada i aquelles senyores fullejant revistes amb les ulleres de cadeneta sota els escafandres espacials. Com si els motors de reacció no les amoïnessin gens ni mica ans al contrari, fossin una simfonia balsàmica. Treure'ls el casc, que tenia més botons que un forn —ventilador, dalt i baix, gratinador, temperatura— era com obrir la capsa d'un pastís: en retirar els rulós i pentinar, aquells caps blancs esdevenien dolços de merenga fets amb clares batudes a punt de neu. Tortells de nata farcits amb mànega de pastisseria. Tenia unes ganes boges d’enfonsar les mans en aquells caparrons flonjos i saber, per fi, com era tocar una nuvolada.
Vaig créixer i va arribar un moment que els talls de cabell d’aquella dona discreta em van semblar quicos; segurament no era capaç d'explicar bé què volia o ella—avesada a pentinar i marcar iaies— no podia fer-hi més. Això no obstant, en tinc un bon record, tot i que la mirada inquiridora de la sogra perpètuament malhumorada continua sotjant-me quan hi penso. I així va ser com vaig canviar de casa, de poble, de família i de perruqueria. A aquestes alçades, ja sabia que si volia esmunyir-me de les converses incòmodes, de les preguntes massa directes formulades sense mala fe o del joc de caramboles de les mirades-miralls-miralls-mirades, la lectura era l'únic recer possible. Però una perruqueria no és com un bar, on em puc entretenir llegint les tapes del dia o l'oferta del matí una i cent i mil vegades i recuperar la pau que l'entorn em pren. Aquí, les etiquetes dels xampús no solen estar a l'abast de la clientela, i allò que a casa faig amb naturalitat —aqua, aloe barbadensis leaf juice, glycerin i etcètera— ja no és possible (sí, he plagiat la Gurt i, com ella, em declaro públicament una ionqui de les lletres). Les vegades que m'he deixat el llibre ho he pagat car, perquè indefectiblement he hagut de recórrer a la premsa rosa, espiar les vides de desconeguts i entrar a ca seva. Se me'n fot com té decorat el palau la duquessa de Luxemburg, el look premamà de Sofía Palazuelo (que la precisió no us enganyi, m'he documentat) o les quatre etapes que cal superar després d'una infidelitat (de debò?). Doneu-me el Sàpiens, el Descobrir, ni que sigui el Cavall Fort per riure una estona amb en Pesquis i la Baliga o l’enyorat Sergi Grapes. Uns mots encreuats o les set diferències de Laplace, què sé jo, alguna cosa que no sigui denigrant on fixar la vista. Mira, em conformaria amb la revista de la Federació Catalana de Caça. Al poble hi ha massa gent que conec, que em coneix, que demana, que opina, que vol xerrar. I està bé per a la majoria, suposo. Jo, però, ho passo malament. Deu ser per això que no vaig a la pelu fins que no és urgentíssim, fins que el serrell és una cortina que s'arrossega, un teló que he d'apujar cada vegada que miro algú o alguna cosa. Ho posposo fins que esdevé inajornable, com omplir el dipòsit de benzina (soc de les que l'escura fins a jugar-se-la, i ha estat fa poc que m'he adonat que ho faig per evitar una interacció sobrera, de la mateixa manera que no agafo mai un taxi per no haver de mantenir una conversa). És com soc, i està bé.
Per això, quan fa no gaire una amiga va parlar-me de la perruqueria on anava, al poble veí, vaig veure la llum. Nena, hi vaig a les tres i a un quart de quatre ja soc fora, no hi ha ningú. Ni me l'asseco. Quinze minuts, sense assecadors ni clientela. Van sonar les trompetes i els oboès. Em va venir al cap una cantata de Bach: el cel riu, la terra exulta! Exagero, és clar, però no del tot. Vaig provar-ho. En arribar, efectivament, no hi havia ningú. La perruquera era tota amabilitat, sonava una música suau i la llum era càlida. Em va fer passar al rentacaps sense esperar: no em va caldre llegir res. Desitjat dia! Ànima, sigues feliç! Però. Sempre hi ha un però. La perruquera va fer-se fonedissa i una noia va aparèixer del no res. No vaig tenir ni temps de veure-la que ja la tenia al darrere, rentant-me el cap amb un xampú que feia olor d'albercoc. Encara bo, vaig pensar (avui dia, si no fas un sabó amb olor de fideuà ets un no ningú). La va encertar amb la temperatura de l'aigua i vaig relaxar-me una mica (la tensió que acumulo quan em toca algú que no conec és tanta que sovint no puc ni parlar, i em costa queixar-me fins i tot si m'escaldo la clepsa). Tot anava bé fins que els seus dits van començar a dibuixar espirals sobre el meu cap a mitja ensabonada. De cop, totes les vèrtebres van col·lapsar, racatacatac, i vaig enravenar-me com un fus. ¿Que m'ha de tocar algú que no sé ni com es diu?¿ Algú a qui amb prou feines he vist la cara? En mil·lèsimes de segon, vaig processar què passava: era víctima del temut massatge capil·lar. El cervell se'm va disparar. Nivell d’amenaça 3 de 5: enemic desconegut a la rereguarda, contacte físic, indefensió postural. ¿Li dic que pari? ¿Li sabrà greu? No ho entendrà però... ¿he de passar per aquest tràngol? ¿Per què ningú no m'ha avisat? El cap m'anava a mil. Mentrestant, ella passejava el tou dels dits per les temples, el parietal, l'occipital i sant tornem-hi i jo serrava les barres amb els ulls esbatanats, llegint l'única frase que vaig saber trobar, escrita amb guix en una pissarra: cada tall és un nou començament. Cada tall és un nou començament. Cada tall és un nou començament. Cada tall és un... Em va venir al cap Peluquería y letras de Juan Pablo Villalobos, que havia llegit feia temps arran d'un article de la Tina Vallès. En vaig rememorar l'argument, els personatges. Avui l'he recuperat per escriure aquestes ratlles: “En el momento en que mi expeluquero empezó a masajearme el cráneo con sus dedos puntiagudos recuperé la calma y la fe en la humanidad”. Em deixa parada com una mateixa experiència pot causar impressions tan diferents, contraposades. Garratibada a la cadira, també vaig pensar en El fill del perruquer de Gerbrand Bakker. Vaig repassar mentalment les perruqueries literàries que coneixia per assossegar-me. Els llibres van salvar-me, un cop més. Quan me'n vaig adonar, la noia ja m'aclaria i, després d'eixugar-me i fer-me passar a la cadira giratòria, va desaparèixer a la rebotiga sense dir res, tal com n'havia sortit.
He de dir que, passat l'ensurt del massatge, la perruquera va tornar-me la calma. Em va cordar la capa de tall sense escanyar-me —com m'engavanya, aquesta peça!— i va convidar-me a reposar els peus a l'escambell.
—¿Què voldràs? —somreia a través del mirall.
—Només serrell i puntes, però talla tant com calgui. El serrell ben curt i recte, d'una peça. Res de buidar ni desfilar.
Dit i fet. Unes quantes tisorades, xac-xac, i en deu minuts ho va tenir enllestit.
—¿Tu te l'asseques?
—No.
—Doncs així jo tampoc ho faré.
Meravella! Tot li estava bé. No em va voler convèncer ni d'assecar-me'l ni de posar-m'hi cap potinga greixosa. Vaig marxar lleugera, i no pas perquè hagués deixat una part de mi sobre aquell terra clar i brillant —¿quants metres de cabell deuen tallar-se en un sol dia a tot el món? ¿Quants me'n deuen haver tallat, des que vaig néixer?— sinó perquè vaig tenir la sensació que, malgrat haver patit un esglai dels grossos, hi tornaria. Potser no serà la propera vegada que hi vagi, però n'estic convençuda: ara que sé què esperar, algun dia gaudiré del massatge capil·lar. I potser, aneu a saber, també recuperaré la fe en la humanitat.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
