Foto: Andrea Jofre
L’excepció confirma la regla. No m’havia parat mai a pensar què deia en realitat aquesta frase, en sabia les paraules, l’ús i la circumstància, però la feia anar com una falca, un mantra après i repetit, un gir que em feia guanyar temps en una conversa. Com un grapat d’ametlles torrades que t’aguanten l’estómac fins a l’hora de dinar.
Un dia vaig trobar-la en un llibre, com a subjecte, exposada, discutida i explicada per un matemàtic. L’excepció confirma la regla en tres pàgines de normes i fores de la norma a tall d’exemple, versions en grec i llatí, casos absurds. La regla és regla si en podem enumerar les excepcions, si les suporta perquè són al mateix lloc. Lloc. Si conviuen.
La convivència de norma i excepcions és un sistema. Rutines i improvisacions. Una paret de roca sòlida disposada a fer un esforç –calculat– per admetre finestres llargues i estretes per on travessi la claror. Un santuari segur que és casa disposat a suportar certa tensió i dissidència. A admetre el dret a la incoherència, fins i tot, que no apareix a cap carta de les nacions unides perquè és un dret que viu en l'aire, que no es deixa atrapar. Que potser és l'aire, fins i tot, i sense aire no es viu. No hi ha excepcions.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
