Foto: Andrea Jofre
Hi ha una mena d'estat d'ànim que detesto, una nostàlgia que es plega endins. És el forat d'una aigüera que engoleix líquid fet remolins cap a un no-lloc, una canonada, un túnel vertical passiu que es deixa péixer per la gravetat. Una caiguda.
Hauria de ser un humor provocat per moments crucials, per grans decisions i dicotomies de provada importància en la vida de les persones. Però, i encara avaluo aquesta adversativa, no és així. No m'ho sembla. Em miro des d'on he caigut i no sol ser mai res digne d'un llibre d'història, res que apareixeria ressenyat en un obituari.
Ha sigut una cançó. Tres minuts i vint segons elàstics que he omplert d'una aigua que ara roda en espiral i em fa nedar contra un líquid teixit de coses que no hi eren. Tot just per no caure en una trampa que dins el cap m'he parat jo.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
