Era i no era deu fer una vintena d'anys, en una ciutat mitjana de Catalunya, quan quatre escriptors si fa no fa de la mateixa generació parlàvem dels nostres llibres en una taula rodona. Una pregunta de la moderadora va portar sobre les lectures que ens havien influït i jo devia citar Homer, Carson McCullers, William Faulkner i Dino Buzzati. I els altres iguals, cadascun amb els seus referents, nobles i poderosos. Probablement, en citar-los sentíem espurnejar dins nostre records de lectures, imatges, frases i tot plegat era una sensació a mitges de completesa per tots els regals rebuts per aquells autors i a mitges de frustració per allò de la seva obra que no havíem sabut aprofitar prou bé.
Una mica més tard, al sopar informal que ens reunia de nou, vam tornar a parlar d'aquestes influències i em vaig sentir empès a fer una mena de mea culpa: "M'he deixat Jules Verne i Hugo Pratt, hauria hagut de citar-los". En dir Jules Verne i Hugo Pratt volia dir, sobretot, L'illa misteriosa i Corto Maltese, però en citar-los m'adonava que tot plegat encara no deia tota la veritat: hauria hagut de parlar també d'Astèrix i, per què no, de Lucky Luke. ¿I de quins altres? L'evidència que no els hauria hagut d'ocultar va esclatar quan els altres tres autors, i la moderadora, van posar-se també a evocar aquelles altres lectures. ¿Sabeu? Les lectures que no solen mai ser citades com a font d'influència, perquè romanen al calaix dels records d'infància o de la primera adolescència, i no sembla seriós reivindicar-les públicament.
Podríem provar, però, de parafrasejar una sentència famosa de Mercè Rodoreda i dir que, potser, les lectures importants són les que no ho semblen. No recordo quines lectures primigènies van evocar els altres comensals: si les meves eren —ai las— totes en llengua francesa, les seves devien ser quasi totes en llengua espanyola i potser, per als més afortunats, La casa sota la sorra o algun personatge de Cavall Fort. El que recordo molt nítidament era l'alegria creixent, cada vegada més semblant a una embriaguesa molt clara, que de sobte ens portava a amollar noms i més noms, a compartir vivències lectores com si les aventures llegides formessin part de la nostra biografia. I en formaven part, a fe de Déu que ens formaven part! Encara en formen part, només faltaria.
¿Per què, però, no n'havíem parlat en públic? ¿Seria que ens han ensenyat que les coses que passen durant la infància es queden a la infància? Tot i que la psicoanàlisi desmenteix categòricament aquesta asserció, ¿podria ser que féssim com si fos veritat? ¿Quants adults, per exemple, visiten el Museu del Joguet de Figueres sols, sense acompanyar-hi fills, nets o nebots? El que conté aquest museu ens meravellarà a tots, gairebé sense excepció, però al final direm "Sí, és molt bonic, un bon lloc per portar la canalla" i pensarem, sense gosar expressar-ho en veu alta, que fet i fet això de dedicar una vida a reunir jocs i joguets dona un resultat espectacular però no és una ocupació gaire seriosa. Però sense aquests jocs, aquests joguets, allò que vam imaginar i crear amb ells, sense les lectures d'aquells anys, no seríem el que som.
Umberto Eco, savi entre tots, va dedicar una novel·la a retre homenatge a les seves lectures infantils, La misteriosa flama de la reina Loana (traduïda al català per Carme Arenas, Destino, 2005), una novel·la en què aquestes lectures serveixen —o procuren servir— de teràpia lenta, incerta però tot sovint jocosa a l'amnèsia que pateix un vell lector. Aquesta novel·la em va fer evident que si bé la lliçó general de la importància dels nostres records d'infància és universal, en canvi els elements concrets d'aquests records poden semblar intransferibles. A mi, tot sigui dit, la reina Loana em deixa fred. Per això, aquell vespre, entaulats, el goig de compartir noms es veia mitigat per estones per una evidència: si no sé qui és aquest personatge que cites, potser no m'interessa tant. Perquè som humans. ¿Quin efecte us fa, per exemple, que us parli de Zembla i Akim (dos succedanis de pa sucat amb oli de Tarzan), del desastrós detectiu Alan Ford, de l'ingenu sotstinent Langelot, del metge karateka Benjamin Justice, de l'aventurer prehistòric Rahan o de l'impàvid gos Gai-Luron?
Sigui el que sigui, la pregunta que m'haig de fer, com a escriptor, és: ¿sense totes aquestes lectures, que vaig acabar deixant de banda mentre creixia, hauria escrit les mateixes novel·les? Qui pregunta ja respon, diria. Per això fa temps que reivindico Jules Verne tot i que fos un estilista mediocre, i ja no m'avergonyeixo de posar Astèrix no gaire lluny d'Ulisses quan es tracta de parlar dels herois més importants del món imaginari antic. Podríem, però, anar més lluny.
Podríem imaginar encreuaments, potser una mica caòtics però fructífers i per tant llaminers, entre la literatura que anomenem seriosa i la que ens oblidem tan sovint de citar. Podríem imaginar novel·les en què, per exemple, Jane Eyre s'ajuntés a Miquel Strogoff per travessar les estepes siberianes; en què Tirant lo Blanc desembarqués a l'Amèrica del Nord del segle XVIII per ajudar Captain Swing a desfer-se dels colons britànics; en què Corto Maltese decidís aliar-se amb els troians per defensar la seva ciutat ("Feu el que vulgueu, però jo de vosaltres aquell cavall de fusta en lloc de fer-lo entrar hi calaria foc..."); en què aquells Cinc d'Enid Blyton, de viatge a Dublín el 16 de juny de 1904 trobessin sospitós el comportament d'un tal Leopold Bloom i decidissin seguir-lo, tot el dia si calgués; en què Mandrake, el mag més poderós del món, desmuntés per Hamlet la conxorxa destinada a matar-lo. O —i aquest seria el meu preferit — que el capità Haddock, per una vegada alliberat de la influència conformista de Tintín anés a parar a la fortalesa Bastiani, on es corseca el tinent Drogo, el no heroi de El desert dels tàrtars i li digués "Mil milions de llamps i trons, minyó, pren aquesta ampolla de Loch Lomond i segueix-me, que s'ha acabat el temps de no fer res!" O potser el meu preferit seria aquest: ¿què hauria passat si un capvespre humit de novembre, la Colometa de Mercè Rodoreda hagués vist com Wonder Woman, exiliada de l'illa de Themyscira, aterrés al seu terrat?
És molt evident que la infància no s'acaba mai i que podem, si volem, nodrir-nos-en cada dia.
