Els principis van al principi. Resulta, però, que una idea tan clara, tan contundent i irrebatible, fa aigües. És difícil trobar, en una conversa, algú que defensi amb arguments i voluntat de diàleg un determinat punt de vista que inclogui un seguit de valors en què creu. Tinc la sensació que, cada cop més, es confon la tolerància amb la indiferència. Allà on l’actitud seria: “No estic d’acord amb el que dius, però accepto que pensis d’una manera diferent, i com que els arguments que exposes em resulten potser no convincents però sens dubte interessants, hi pensaré, i a més a més em permeten coneixe’t una mica millor”, ens trobem més aviat amb alguna cosa com ara: “Pensa el que vulguis, que jo seguiré pensant el mateix, i el meu respecte es limita a no contradir-te en veu alta i a fer que sí amb el cap fins que callis per cansament o per avorriment” o, igual de perillós, “tot és possible, les coses no són d’una sola manera, tothom té raó”.
En el primer cas, el grau de comunicació és alt. En el segon, és zero. La primera opció porta al debat i l’enriquiment. La segona a l’aïllament i l’individualisme. La primera a la reflexió, al pensament. La segona, al gregarisme, a l’obediència que no qüestiona.
Com és natural, aquestes opcions són importants en l’àmbit privat, sí, però allà on resulten vinculants és en l’ambit públic, allà on es prenen les decisions que ens governen, allà on, davant de segons quins discursos, no podem dir “més o menys” sinó que hem de dir “creu i ratlla”: els genocidis, les discriminacions, els abusos, les explotacions, les violències, les desigualtats.
Perquè la realitat és que quan, en nom del ciutadans i ciutadanes d’allà on sigui, algú pren decisions, no val tot. No tot és admisisible. La qüestió és que on s’apren a defensar els valors, a argumentar les idees, a conviure amb els altres, a respectar la diversitat, a tolerar las diferències, a empatitzar amb les vulnerabilitats, a ajudar els que no poden, a repartir el que no es necessita, on s’aprèn a viure d’una manera generosa és en l’àmbit privat. Perquè algú ha d’haver educat així de malament Putin o Milei, Melloni o Netanyahu, Trump o Le Pen, Musk o tots els empresaris i totes les empresàries del món que elaboren els seus productes amb treballadors en condicions indignes. Algú els deu haver permès no tenir principis, més encara: els deu haver ensenyat a no tenir-los i a fer servir els altres per obtenir els seus objectius a qualsevol preu.
Tot s’aprèn. I també: tot no s’aprèn, si no t’ho ensenyen.
I amb aquells i aquelles que no han après a conviure, que no respecten els altres, hi ha d’haver tolerància zero. Uns no són “més o menys” el mateix que els altres. Hi ha grans diferències. I la diferència ho canvia tot.
Si coneixes algú que treballa per a alguna empresa que explota la gent, intenta tenir-hi una conversa i pregunta si ho sap i si hi fa alguna cosa. Si coneixes algú que vota un governant que menysprea o perjudica amb les lleis els jubilats, els malalts, els immigrants, les dones, els infants, els negres, els homosexuals, els catalans, procura tenir-hi una conversa i pregunta-li si s’adona del que està votant. Si de debò creu en la desigualtat i la injustícia.
Ens hem d’atrevir a ser incòmodes, a no quedar-nos a la superfície, a no riure amb el que no fa gràcia i a deixar en evidència qui gosa treure importància a allò que la té. Els principis van al principi. I, si cal, s’han de recordar al final.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
