Em costa escriure aquest article. Fa massa mal. Tant de mal! Quan al títol dic “homes” no em refereixo als éssers humans en la seva totalitat sinó als individus de sexe masculí. I en concret, als que governen l’Afganistan.
Sé que no és a les nostres mans fer el que caldria, i quan dic nostres vull dir a les mans de les persones afortunades que som les que tenim sostre sota el qual viure i prou diners per comprar menjar, educar-nos, mantenir la salut. Què podríem fer, nosaltres? Hi penso tots els dies i m’horroritza saber que les persones de sexe femení de l’Afganistan viuen presoneres i sense cap mena de dret. Ni a la sanitat ni a l’educació ni a la feina. Ni a l’assistència de cap mena. Com diu la Meryl Streep en un vídeo que corre per les xarxes, un esquirol té més dret que les nenes, en aquell país, un gat més drets que les dones. I la vida els passa, que només n’hi ha una. I potser sí que d’aquí molt o poc, per una raó que no tindrà res a veure amb aquelles dones sinó, de nou, amb els interessos dels homes, d’aquells de l’Afganistan i d’aquells altres que posseeixen les multinacionals que fan negoci de les desgràcies dels desafortunats, potser sí que aleshores canviarà la situació, però les nenes d’ara no hauran pogut estudiar i les joves d’ara no hauran pogut estimar i ballar amb la colla i vestir de colors i cantar i viatjar i fer amics, i les dones grans d’ara hauran mort de desesperació i gana i malalties.
Perquè ara no poden sortir ni del burca —només d’imaginar-ho em falta l’aire—, aquella mena de camisa de força, de gàbia de roba aspra, de sarcòfag fosc per a éssers vius i condemnats sense culpa, als quals els està prohibida la vida. Perquè els homes que governen les consideren una amenaça, una temptació. No poden sentir les seves veus ni veure’ls els cabells, perquè es contaminarien amb pensaments i desigs i actes impurs. I només les poden apallissar sense trencar-los res. Si per accident, per un mal càlcul, els trenquen alguna part del cos, podran ésser castigats per la mateixa llei que els permet tractar les dones com a esclaves, com a objectes, com a propietats sense valor.
A l’últim terratrèmol que va sacsejar el país, les dones van quedar colgades sota les runes perquè els bombers i el personal de rescat eren homes, que només poden tocar dones de la pròpia família. Tampoc no van poder ser ateses de les ferides les dones que van sobreviure, a causa de la prohibició de treballar i formar personal sanitari femení, que ha deixat els hospitals sense metgesses, les úniques que podrien haver rebut legalment les víctimes.
Les dones afganeses viuen en un laberint sense sortida. De quina manera podrien abandonar-lo si no se les ajuda des de fora?
No entenc com és que el món no s’atura davant d’aquesta barbàrie. Com no fa possible que acabi aquesta tortura. No hi ha dubte: és tortura. Perquè no es tracta d’una guerra on dos bàndols viuen enfrontats i lluiten amb diferents armes. Es tracta d’un abús de dimensions aclaparadores, d’una injustícia vergonyosa, imposada sobre una part indefensa de la població l’única falta de la qual és haver nascut dona en un món on els amos de la presó són homes. On els homes són la presó. I els exemples són infinits.
