Estic acabant de llegir la monumental obra literària Guerra i pau, on Tolstoi reflecteix amb extraordinària perícia no només una època sinó les insondables cavernes de les ànimes humanes, els seus motius i els seus objectius. Tinc l’edició en castellà d’Alba Editorial, amb introducció, notes i una immillorable traducció de Joaquín Fernández-Valdés Roig Gironella.
El que em porta avui a comentar la novel·la és que parla de la guerra, tema sempre actual, per desgràcia, en aquest cas de la que va enfrontar Napoleó amb el zar Alejandro, França amb Rússia, éssers humans d’un lloc amb éssers humans d’un l’altre.
Crític amb la violència i convençut que no és pas la manera d’arreglar res, l’autor denuncia que, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols es tracta d’una decisió presa per algú en concret, per un o més protagonistes dels fets, sinó que la guerra, les guerres, són el producte o la conseqüència d’un desafortunat seguit d’esdeveniments que, si haguessin estat uns altres, haurien acabat amb un resultat diferent.
La victòria russa —o potser seria millor parlar de la derrota francesa, ja que gairebé va ser com un partit de futbol (vist des de lluny i sabent que els russos no van optar en absolut per l’estratègia que els va salvar) on algun dels jugadors fa gol a la pròpia porteria— diu Tolstoi que s’hauria d’agrair al fet que Napoleó tingués un fort refredat que va impedir que anés al camp de batalla i, en conseqüència, va impedir també que comprovés com d’inadequades eren les ordres que havia donat als generals del seu exèrcit que, decidits a obeir, van acatar cegament les indicacions imperials.
I que, en última instància, si Napoleó s’havia refredat, era perquè el seu ajudant de cambra havia oblidat de fer-li utilitzar les botes d’aigua per sortir en una de les seves inspeccions, durant un dia de tempesta i fred, raó per la qual l’emperador va emmalaltir. Conclusió, Rússia va guanyar la guerra —la va perdre França— gràcies a un ajudant de cambra —Tolstoi gasta una ironia deliciosa— que no tenia ni la més remota idea de la importància del seu oblit.
¿Per què es va produir aquesta distracció? Això ja no ho planteja Tolstoi, que d’aquest personatge insignificant per a la novel·la però no per a la història de la humanitat no en parla més; m’ho pregunto jo. Potser el servent no havia dormit bé. O potser sí que havia dormit bé i fins i tot massa i havia fet tard i no havia tingut ocasió d’enllustrar les botes i, abans de dur-les-hi brutes, va preferir amagar-les. Se’n podrien fer milers, de conjectures. Cada fet lligat amb l’anterior i amb el següent, com també planteja un altre text literari meravellós, en aquest cas molt breu, de John Berger, el relat Lisboa, on s’assegura que totes les coses del mon canviarien si s’allliberés el gos que hi apareix encadenat a un arbre.
¿Què es desprèn de tot això que acabo d’escriure? Primer, que és imprescindible llegir Guerra i pau. I també Lisboa. Segon, que és important que posem atenció al que fem, perquè qualsevol dels nostres actes pot conribuir a desencadenar una guerra o a mantenir una pau.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company. Parla de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
