Caminem per un desert. Tenim set, fam. Sentim un cansament inefable i estem a punt de defallir. I just en aquell moment, oh miracle, oh benaurada visió, apareix, lluny però esperançador, un oasi. Traiem forces d’allà on no en quedaven i imprimim velocitat a les nostres passes.
A mesura que ens hi acostem, a l’oasi, comencem a sospitar que ha estat la nostra necessitat el que l’ha creat. Ens queda cada cop més clar que hem vist no el que hi havia sinó el que ens calia.
I com haureu sospitat, no parlo pas de caminar pels deserts ni de veure falsos oasis en la llunyania. Parlo de com pensem les coses quan les necessitem i quins canvis s’operen en la nostra percepció quan ens adonem que hem adornat la realitat, que l’hem tergiversada, que l’hem acomodada als nostres interessos, expectatives o il·lusions. I parlo de com s’aprofiten alguns oasis d’aquestes circumstàncies, conscients que són un miratge, sabedors del guany que en poden treure mentre no caigui el vel dels que els mirem embadalits.
Feines, amistats, amors, programes polítics, mestres, religions, gurus, teràpies, dietes, objectes de consum de tota mena. L’engany s’alimenta de temps i/o de distància. Quan ha passat poc temps, quan no hem pogut aprofundir, quan encara surem a la superfície, tot sembla una altra cosa. Quan veiem les coses de lluny, quan no formen part del cercle més proper, quan no hi ha suficient intimitat, semblen diferents.
Però, atenció, l’engany no depèn només de l’oasi, que es disfressa, sinó de la nostra necessitat de veure’l i de creure-hi. I és per això que l’anàlisi que hem de fer no és pas la de l’objecte que ens ha semblat una altra cosa sinó la del mecanisme que ha provocat el miratge, un mecanisme que nosaltres i només nosaltres posem en marxa. I que nosaltres i només nosaltres podem desactivar. ¿Com?
No podem dir que l’oasi és un oasi fins que no hi som a prop, tan a prop com calgui. O fins que no hi hem passat prou temps per saber que no es tracta d’un decorat que es gasta, que s’acaba. No podem dir què són les coses fins que no les coneixem. I per conèixer-les, hem de renunciar a inventar-les. Les hem d’acceptar.
En comptes d’expectativa, observació. En comptes de projecció, observació. En comptes de necessitat, observació. No passa res per saber com són les coses i, en canvi, passa molt quan mentim i ens mentim per adornar-les.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
