«L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure». Amb aquestes paraules comença Un judici de pedra, la novel·la de Ruth Rendell que he recordat avui en veure la pel.lícula Stanley & Iris, una cinta estrenada al 1990 on Robert de Niro interpreta un pobre home que, a causa justament de no saber llegir ni escriure, es troba amb tot tipus de dificultats que l’aïllen i el marginen. Sort de l’Iris —una magnífica Jane Fonda—, que descobreix el seu secret i està disposada a ajudar-lo. El film és emotiu i reflexiona sobre l’analfabetisme amb molt bon criteri.
Tornem, però, a la terrorífica novel·la de la Rendell, gens ensucrada, que m’ha vingut al cap gràcies a una frase que Stanley diu a l’Iris: “Això és el que un home fa mentre es troba a la presó”. En el seu cas, es refereix a tots els anys que ha passat sense saber lletra.
Una presó, un espai en el qual vius tancat i del qual no pots sortir si no en tens la clau. I en efecte, la ignorància és un lloc amb límits molt marcats, i en l’actualitat ens enfrontem a un terrible desconeixement. Les societats modernes envien la gent a l’escola i qui més qui menys sap desxifrar les paraules que veu escrites —no vol dir necessàriament que les entengui—. El problema és que els programes d’ensenyament semblen haver deixat de banda l’educació sensible, és a dir l’empatia, el respecte, la solidaritat. Els valors que ens fan humans i que tenen a veure amb la capacitat de posar-se en el lloc dels altres i col·laborar, amb tenir sentit de la comunitat i de la col·lectivitat, del conjunt. De res no val saber llegir un text si no sabem llegir un gest. De res no val entendre les pantalles si no entenem les persones.
No podem perdre la capacitat de llegir la importància de la natura, i incendiar boscos i embrutar oceans. No podem perdre la capacitat de llegir les necessitats de tots i totes i atendre només les d’uns quants. No podem menysprear la importància de la igualtat i de la llibertat. De la cultura i de l’art. Dels drets aconseguits. No podem oblidar l’abecedari de la justícia. No hem de permetre que ens obliguin a oblidar el llenguatge de l’amor. Hem lluitat molt per aprendre a llegir la vida. A escriure-la.
Som a temps d’aturar la ignorància i els crims de la ignorància. I saber-ho és la clau que ens permetrà sortir de la presó que prepara un feixisme que, aquest cop, no podem deixar que passi. Obrim els ulls. Cal despertar.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
