Ara fa uns dies, quan vaig començar a sentir el fred de la tardor que posa un peu a l’hivern, vaig treure de la seva capsa les sabatilles d’anar per casa que em va regalar la meva germana uns Nadals de fa uns anys. Vaig comprovar —ho sabia, però me n’havia oblidat— que gairebé no els quedava sola, ja massa gastada.
El moviment suposadament lògic seria comprar-me’n unes altres, vaig pensar, però la veritat és que aquestes m’agraden molt, són calentetes, estil botins, d’un color verd ben alegre i si no fos per la sola, estarien impecables, vaig concloure. De manera que el moviment suposadament lògic del consumisme es va desplaçar subreptíciament cap a la decisió de visitar un ataconador per veure si es podien arreglar.
Entrar al sabater de vell —a mi em passa— té alguna cosa de viatge en el temps. Es produeix una pausa. Sempre m’ha fet la sensació d’ingressar en un mon paral·lel, molt més quiet i silenciós. Hi ha aquella olor de betum i cola, sabates arreglades i sabates destrossades, pedaços, eines, els aparells per copiar claus, vida de coses que no es veuen, diria jo, com si els amos dels calçats i les claus que hi han passat haguessin deixat algunes petjades.
L’home, de cabells blancs i amb ulleres de vidre gruixut, va agafar entre les seves mans grans i de moviments destres les meves sabatilles, les va mirar amb atenció i va dictaminar que sí, que se’ls podia allargar la vida i que pagava la pena. Va fer una creu a la sola amb un bolígraf blau i les va desar. Per dimarts, va dir. ¿Va bé? Va bé. I aleshores vaig assenyalar el cartell que indicava que només s’acceptava efectiu, i vaig preguntar que quin preu em faria, per dur-li els diners justos el dia que les hagués de recollir. Vint euros, em da dir. Vaig assentir mentre pensava, ostres, vint euros, donava ben bé per unes de noves. I vaig sortir d’allà acompanyada del so de les campanetes que se sentien en obrir la porta.
I llavors, la reflexió. Que bé que no he decidit comprar-ne unes de noves, que bé que existeix el sabater i el seu mon paral·lel de silenci i pausa, quina meravella arreglar el que ja tenim i, amb la feina que donem, fer el sou dels treballadors i no sumar diners als comptes bancaris dels extremadament rics que exploten els extremadament pobres perquè la societat de consum llenci i substitueixi en comptes de cuidar i apedaçar.
I és quan vaig pensar que seria bona idea que, aquest Nadal, en comptes de comprar objectes nous, regaléssim reparacions dels vells i que, així, fessim millor la vida dels que ens envolten, la vida de la gent propera que viu honestament i dignament del seu ofici. Que seria bona idea que aquest Nadal fóssim solidaris i útils. Humils i conscients. Que seria bona idea intentar-ho. I a veure què passa, què comença a passar.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
