Per norma general, quan fem servir l’expressió estar de guàrdia, ens referim als àmbits hospitalaris, policials o de seguretat. Es tracta de serveis que no poden fallar, en els quals sempre hi ha d’haver algú que pugui atendre, rebre, respondre.
L’altre dia, però, aquesta expressió va treure el cap en un espai totalment diferent. M’explico: quan tenia pocs més de vint anys em vaig traslladar a viure a les terres de l’Ebre, concretament a Sant Carles de la Ràpita, que ara —mira si han passat anys— ha canviat el nom i només es diu La Ràpita.
En un poble acabes coneixent gairebé tothom, ni que sigui de vista. I de vegades la gent molt molt gran, quan no et localitza, et pregunta, "i tu, ¿de quina casa ets?". En el meu cas, com que no soc de cap casa, em toca dir coses com "no soc nascuda a la Ràpita, però he estat la primera dona pregonera de festes, que és gairebé com haver-hi nascut".
Durant molt anys he estat anant i venint, viatjant mesos, anys, setmanes, dies. Però ara, des que vaig tornar de fer la volta al món, he decidit provar de ser de debò sedentària. I per això a casa meva hi viu una gossa, la Parker, que vaig adoptar a les engrescades d’Amposta, i per això faig hortet a la poca terra que tinc, i per això puc anar a esmorzar tot sovint amb el grup de dones que m’he fet amigues a cops d’anys i d’anècdotes.
Cada matí ens trobem al voltant d’una taula, de dilluns a diumenge, cap a les nou, i de vegades som cinc i d’altres, vuit. Cafè amb llet i entrepans. Algun croissant. Somriures i petites històries de nets i netes, de fills i filles, d’aiguats i sequeres, de collites d’olives i d’arròs, de pujades a la foradada, de records en comú i de records propis.
Tres d’elles es van casar el mateix dia, fa més de quaranta anys i des d’aleshores comparteixen riures i tristeses. És divertit i entranyable sentir-les explicar com la casualitat, tan sàvia, va voler que es casessin alhora i que, així, trobessin una amistat tan duradora. Alguna del grup és més jove. I alguna més gran. Tothom aporta la seva. Els cambrers i cambrera ja saben el que prenem totes. No ho hem de demanar excepte si hi ha cap canvi. I les bromes, necessàries i irrenunciables: un dels cambrers sempre deixa els plats a sobre del que tinguem a la taula, ulleres, mòbils, moneder. Un altre es dedica a ensopegar amb les nostres cadires i a fer algun soroll amb allò que tingui a l’abast. I cada cop els riures.
Parlem de tot i de res. Mai no hi ha crítica de ningú, i això m’agrada. Es comenten les coses que passen al poble. Si algú mor, si algú s’ha quedat sense feina, si algú ha tingut un xiquet o xiqueta. I resulta especialment divertit quan algú no aconsegueix localitzar amb la memòria la persona de què s’està parlant. "No sé qui és". "Uix, com no ho has de saber, i tant que ho sas". "Pos a vore, dis-me algo més". "¿Sas aquella botiga de sabates que hi havia al costat del almacen del tio Pepe?". "Sí, això sí". "¿Pos sas que va tancar i que després la van vendre a un que tenia bicicletes?". "Em sona". "Pos sa mare del de les bicicletes". "Pos no caic". I aleshores ho intenta una altra i fa servir un altre recorregut, a veure si hi ha més sort, i busca unes connexions i lligams diferents i acaba per trobar la manera i totes sospirem alleujades. Ja es pot passar a un altre tema.
Podria seguir explicant les meravelles d’aquestes trobades, però torno al començament del text i recupero el tema de què parlava, estar de guàrdia, perquè just aquesta és l’expressió que va sortir l’altre dia quan ens acomiadàvem després de l’esmorzar. Una de nosaltres va dir, "que bé que senten estos esmorzars, és millor que una teràpia", i una altra va contestar, "i tant, per això sempre hi ha algú de guàrdia". Sempre hi ha algú que pot atendre, rebre, respondre.
I és així, no hi ha soledat quan hi ha comunitat. No hi ha aïllament quan hi ha col·lectivitat unida per l’afecte i la solidaritat. Estem estàlvies si som capaces de cuidar les amistats. Gratitud i goig.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
