Els comentaris que m’arriben sovint sobre l’ús de la mal anomenada intel·ligència artificial és que no hi podem fer res, que s’imposa i s’imposarà i que ens hi hem d’adaptar.
I sempre recordo quan, l’any 96, en una conversa nocturna entre bons amics, de gin-tonics i coc de brossat, en un porxo prop del mar, vaig expressar la idea que el sistema d’ordre social apuntava cap a la recuperació del feudalisme i que, en comptes de grans extensions de terra als peus dels palaus, on homes i dones, esclavitzats, treballaven a canvi d’habitatge miserable i menjar escàs, el que posseirien els rics serien latifundis tecnològics dels quals seria impossible fugir i que tothom necessitaria per viure, igual com necessitaven les terres en època medieval. Que s’acabaria això de ser ciutadans i que, com aleshores, tornaríem a ser súbdits. I recordo aquella nit perquè vaig ser la riota del grup i em van dir, amb afecte, això sí, que me n’anés a dormir la mona. Però no era el cas.
La teoria dels globus humans que m’he empescat ara es refereix al gas amb què s’inflen els globus que semblen capaços de volar. I amb aquest gas és que se m’ha acudit comparar la intel·ligència artificial que, en veu dels que no s’hi resisteixen o fins i tot la troben útil, és una eina que et permet arribar més lluny del que arribaries tu sense el seu ajut. Però la pregunta és: ¿lluny cap a on? ¿Cap a on bufa el vent? ¿Cap a on el gas amb què t’han farcit indica i obliga? Et converteixes en un esclau del gas que portes dins. Un gas que té propietaris. El gran negoci. Un gas que és com una droga, que et fa sentir més veloç, més llest, més capaç, més brillant. Una droga de la qual, com passa amb totes les drogues, després no en podràs prescindir. Una droga que, com totes les drogues, et fa més individualista i et desconnecta dels altres, de la terra, de les teves capacitats reals, dels sentits, dels sentiments, del concepte de temps humà.
Els altres globus, seguint amb la mateixa teoria, són els que es mouen a pulmó, amb l’aire humà, l’alè, i com és natural no volen pas ni van tan de pressa, però decideixen cap a on avancen, perquè el seu camí no el decideix un gas que no els pertany sinó un esforç que es fa palès en les respiracions, les passes minúscules i insignificants però necessàries. Són els globus que viuen en grup, tocant els uns amb els altres, amos del que porten a dins. I es desinflen de mica en mica, com correspon a la vida, al costat dels seus, fidels a la seva naturalesa.
De l’època universitària recordo alguns companys que es vanagloriaven perquè, en comptes d’haver llegit tal o qual obra que sortia a l’examen, n’havien llegit només un resum i, tot i així, havien aprovat i fins i tot havien tret bona nota. Ja en aquells temps em preguntava per què devien fer filologia, si no els agradava llegir. Preferir el resultat al procés, el destí al camí que t’hi porta.
L’anhel de la velocitat. La impaciència, tan propera a la desídia. Estalviar temps. ¿Per a què, si fos possible? Tens una quantitat assignada de respiracions, quan s’acabin haurà acabat el teu cicle. El temps és sempre el mateix. De pressa, de pressa. ¿Per què?
El gas de la intel·ligència artificial substitueix les idees, les capacitats, els recorreguts, els coneixements, la comprensió, la reflexió. I com que ocupa la totalitat de l’interior del globus, el globus només és l’embolcall de la propietat dels reis i de les reines dels latifundis que, curiosament, per obtenir rèdit i fer possible els seus objectius, han fet servir l’aire, el seu aire, no el gas que fabriquen pels altres.
Per acabar, he recordat aquell microrrelat de Miguel Saiz Álvarez, que em sembla fantàstic i molt adient pel tema que tractem. Diu: «Mientras subía y subía, el globo lloraba al ver que se le escapaba el niño».
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company. Parla de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
