Normalment, ara, quan vaig a Barcelona és per algun motiu relacionat amb feina o metges. Aquest diumenge hi vaig anar. Un dinar, però de feina, no us penseu. En qualsevol cas, sempre (o gairebé sempre) m’agrada tenir excuses per anar a Barcelona. Dues hores de bus d’anada i dues més de tornada per llegir, treballar o imaginar-me escenes que mai passaran mentre miro córrer el passatge per la finestra, banda sonora als auriculars. La qüestió és que aquest diumenge em vaig plantar sola a la ciutat, una hora i mitja abans del dinar. Aquesta vegada em tocava anar al Born així que vaig arribar en metro fins a plaça Catalunya i vaig començar a caminar, primer Rambla avall, després pel carrer Ferran. Passejar pels llocs on vas ser feliç és com tornar-se’n al llit amb un ex, tirant a decebedor.
No exagero si dic que crec que no vaig creuar-me ni un sol veí del barri, si és que queda barri. Us juro que he tingut més sensació d’autenticitat a PortAventura que al centre de Barcelona. A la plaça Sant Jaume hi havia una concentració en contra de la pena de mort a l’Iran, rodejada de banderes de Palestina i, a pocs metres, uns gegants baixaven ufanosos ballant a ritme de gralla pel carrer del Bisbe. El contrast era frívol però em va semblar que la gent hi estava acostumada.
Feia anys que no voltava per allà. No és que abans tot fos comerç local de proximitat però em va sorprendre que ara tenia la impressió d’estar en un altre país. Un país venut al millor postor. Franquícies de menjar i botigues de souvenirs que oferien per igual banderes d’Espanya, banderes de Catalunya, vestits de sevillanes, toros, Gaudí i tangues que resen I love my sugar
daddy. Algun negoci comptat resisteix, excepció miracle, probablement a costelles de poder pagar, els propietaris, un lloguer descomunal o tenir en propietat l’immoble. Ja ho sé, no he descobert la sopa d’all, jo, ara. Totes les ciutats s’assemblen. Em pregunto si totes fan la mateixa olor de ferum.
Vaig anar esquivant turistes que retrataven edificis que alberguen pisos de lloguer a tres-cents cinquanta euros la nit i carrerons enllambordats infestats de pixerades fins que vaig arribar a la plaça Sant Agustí Vell, on una xiqueta de no més de deu anys feia de model, suposo que per a una marca de roba el propietari de la qual no paga impostos però regala màquines de ressonància magnètica a no sé quin hospital, per l’outfit que lluïa, i un fotògraf professional li donava instruccions per posar com una adulta.
Poc més i em cau la llagrimeta en constatar que el Joanet segueix en peu (per descomptat, no hi havia lloc per seure) i, a la mateixa plaça, una cua llarga, llarguíssima, per entrar en un altre bar: el Bar Mundial, que acabava de reobrir, atenció, mantenint l’essència i la carta i això es veu que ara és l’últim dels reclams: en una ciutat despersonalitzada, mantenir l’essència és el non plus ultra.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
