Des que la Clara em va deixar el llibre de la Marie Kondo, deu fer gairebé quinze anys, que no faig el canvi d’armari. De tota la lectura, és el més pràctic que en vaig extreure: totes les peces en un mateix lloc i a vista. Així saps què tens i què no tens i t’estalvies el tràngol i no pots dir mai més: on són els pantalons verds, devien quedar entaforats a dins de qualsevol caixa la temporada passada.
S’ha de dir que en els quasi 60 metres quadrats on vivim no hi ha ni un miserable altell i que l’espai de sota el canapè el tenim sobreexplotat. Però la qüestió és que –moltes gràcies, Marie– tinc la roba apilonada en un únic armari: vestits d’hivern, vestits d’estiu, vestits de mudar, tots barrejats. Que sí, que és veritat, que en ple juliol i segons com, pot fer suor de mirar. Però també és cert que la calor m’enganxa sempre amb uns tirants a mà.
El que sí que vaig fer aquest any –Marie, ja em perdonaràs– va ser apartar tota la roba que ja no em podria posar durant l’embaràs i vaig emmagatzemar-la en bosses d’aquelles que fan el buit –sí, bosses d’aquelles que queden primes i planes perquè pobre canapè, sabeu?– a l’espera, potser, de tornar a ser utilitzada. Això, ara que ho penso, és exactament el mateix que havia fet amb la roba de bebè del meu fill gran perquè ves a saber si més endavant... I és el mateix que penso fer amb totes les seves sabates que ens han costat una pasta –el preu del calçat infantil, un altre meló per obrir– i que farem tot el calgui perquè se les calci el petit.
Ho dic de memòria, Marie, però crec que sota el llit també hi guardo una caixa amb la roba de gimnàs i un banyador de cos sencer per si es compleix la promesa d’animar-me a fer spinning o nedar un cop per setmana. I pot ser que n’hi hagi una altra amb pantalons transpirables i unes botes de muntanya i també el forro polar (i, encara, si m’apures, les carmanyoles del cau) per si tornar a fer muntanya és una opció realista. Ai, Marie, no sé què dir-te, potser sí que els apuntem, els nens, al cau.
Et juro, ET JURO, Marie, que intento ser detractora del “per si de cas” i que vull fer allò de viure només envoltada d’objectes que vibrin bon rotllo i alegria (si jo no faig canvi d’armari!) i aprendre a deixar anar. Però no sé no controlar. I que sí, que ja ho sé, Marie, perquè ho vas dir tu mateixa, que ets un frau. Que ara que soc mare he d’aprendre a passar-me els teus preceptes més pel forro, que és el mateix que vas fer tu, al capdavall. Però és que no ho vull acceptar. Ni que tu ets una enganyifa, ni que tinc el sota del llit petat fins dalt de futuribles que sé que no arribaran. Ni que (espòiler) quan rescati la meva roba, la d’abans de l’embaràs, no m’hi cabrà.
La màgia, Marie, no era l’ordre; sinó tenir calces netes al calaix.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
