Farta de veure com Instagram em trinxa el cervell, d’entrar-hi i que de cop hagi passat una hora (¿què he vist?), he fet un experiment: anar a Mèxic desconnectant Instagram, Twitter, Facebook i Whatsapp. És a dir, desapareixent per estar completament al lloc on anava: sense notificacions, sense saber res de ningú. Per informar que estava viva, com que en el meu mòbil puc tenir dues targetes, vaig activar el Whatsapp del número que fa anys vaig comprar a Buenos Aires. Feia gràcia, perquè l’obria i només tenia tres contactes a qui tampoc podia dir gaire cosa, perquè amb prou feines tenia wifi a l’hotel i vivia vuit hores enrere. Per tant, el mòbil es va reduir a una càmera de fotos.
Al principi em deia: ¿vols dir que en seràs capaç?, i m’ha agradat comprovar que és veritat allò que diuen que l’espècie humana s’adapta a tot. Si bé a Ciutat de Mèxic la mà (no pas jo) l’agafava per inèrcia, com que només podia anar a la galeria i com que, tot i ser una sentimental, les fotos antigues no em desperten nostàlgia, la mà se’n va avorrir. I els efectes van emergir amb la seva esplendor: llegir un llibre d’una tirada (oh! sense interrupcions!); entretenir-me mirant el comportament de la gent (si us hi fixeu, ens envolten escenes de teatre): una família italiana esperava la mateixa camioneta i una filla rondinava, l’altra buscava una bossa per si havia de vomitar (una mexicana em va dir que allà et pots comprar el carnet de cotxe o el títol de metge, em fa gràcia creure-m’ho), el pare revisava un cop i un altre si tenien els bitllets i la mare es petava de riure (ens vam fer amics). O, de la mateixa manera, mirava l’oceà però no de passada, sinó per veure com canviava el blau quan s’arremolinaven les ones. Potser és això: he recuperat l’atenció (¿deu ser que l’acumulació de tuits, stories, ha fet que mirem la vida amb la mateixa velocitat i ceguesa?).
Com més dies duia sense el vici, més m’adonava de com ens idiotitza. En una platja idíl·lica del Pacífic, una dona mirava vídeos d’Instagram compulsivament (¿agafes un avió i te’n vas a l’altra banda del món per estar amb el mòbil?). Semblava que no hi fos del tot: en començava un i, abans que acabés, tirava el dit cap amunt. El pitjor era pensar: jo també he sigut ella, mirant vídeos que ni em venen ni em van, que me’ls tria l’algoritme i jo, sedada, me’ls empasso.
Gràcies a no tenir wifi, no vaig saber la ruta exacta que havia de resseguir per tornar de nit a l’hotel. I per rampell (¿és el llenguatge amb què ens mou la intuïció?) em vaig desviar i en una vorera vaig trobar un regal: un concert de rock improvisat, en què una senyora de 70 anys em va treure a ballar i allò es va convertir en una festa que no oblidaré mai.
Torno a ser a Catalunya. He obert el Whatsapp: 250 missatges, uns de compromisos, els altres, de persones que estimo. Com que no hem parlat, els he pogut trobar a faltar. He tornat a instal·lar Instagram, apa, s’ha acabat la desintoxicació. ¿Penjo algunes fotos, així de record? Per què no, serà bonic veure-les de tant en tant. Però, com la drogaddicta a qui li passen un polsim pel davant del nas, em dic: vigila. He deixat el mòbil a casa i he anat xino-xano a l’Ateneu, pel carrer m’he dedicat a rumiar el que m’agradaria fer aquest nou curs, he començat El trastorn de Portnoy, i rient i passant pàgina, gairebé soc a la meitat.
