Aina Sastre
Emprenia el camí cap a la feina quan queia la tarda. Em comprava gairebé sempre una xocolatina Twix al quiosc de la cantonada. Passava una època en la qual tenia dèria pel Twix, no podia evitar-ho. Tot i així, no parava d’aprimar-me.
Caminava mitja hora fins al pub. M’embadalia amb aquells carrers que encara m’eren nous i amb la seva gent de gestos intensos i impulsivitat contínua. Als països d’estiu perenne, on mai hi ha la treva de l’hivern, la gent viu sempre una mica passada de voltes.
M'esperava una jornada laboral de vuit hores, esquivant clients amb una safata a les mans. No sembla un pla encisador, però l'enfrontava gairebé sempre amb ganes.
En arribar, l’Stephen era a la porta fumant, però mai no em saludava. Era anglès o belga o ves a saber. Em mirava amb una mena de menyspreu profund que em feia ràbia, perquè jo no li havia fet res. Fins i tot quan li demanava les begudes per servir-les, me les donava com si li estigués amargant la vida. A vegades li deia cara-cul, fluixet, conscient que no m’entenia.
Al bar tothom estava una mica de mala llet, però no em molestava. M'agradava estar allà. La cambrera italiana era la que hi duia més temps. Em tractava amb una sequedat categòrica, que fregava la borderia però sense arribar a ser cruel. Calçava sempre unes converse negres, de bota, i tenia un aire de roquera i de rebel i de tanta seguretat en si mateixa, que vaig voler comprar-me unes converse durant setmanes, fins que vaig determinar que aquell aire no venia inclòs amb el calçat.
Gairebé mai em dirigia la paraula. Menys una nit, que a mitja escala i amb quatre gots buits a cada mà, amb el pub ple a rebentar, em va aturar. Et dic una cosa, però si em promets que no li diràs a ningú; si no, et mato. Jo em vaig quedar a quadres, rumiant una resposta a l’alçada. Diga-me-la només si vols dir-me-la, vaig contestar altiva, fugint de l'amenaça. Però volia molt que me la digués. Estic embarassada. I és d’un paio que no serà un bon pare. Li tremolaven les mans una mica i jo em sentia com en un programa de preguntes de la tele, on si dius la resposta adequada, t’endús el premi. O salves el món. El que decideixis estarà bé, només estigues tranquil·la. Sabràs què has de fer. La gent empenyia i ens van separar. Aquella nit va petar una canonada i hi va haver aigua pertot. Em van canviar el torn i no la vaig tornar a veure.
No me la treia del cap. Pensava en ella cada dia i reproduir la nostra conversa m’entendria com una pel·lícula nadalenca. Sense èxit vaig buscar-la a les xarxes socials, però no sabia res més que el seu nom. Cada cop que entrava a treballar la buscava sobre els caps, esperant que coincidíssim. No va passar. Fins l'últim dia, quan vaig anar a tornar l'uniforme, perquè arribava desembre i la nostàlgia em podia i deixava la feina per tornar a Barcelona.
Vaig arribar al pub a mig matí. El bar era buit i entrava claror per les finestres. La gent pensa que aquests llocs perden l'encant si els veus de dia. Però no és així. Al contrari, amb llum i tancats al públic, són indrets encara més misteriosos i plens de secrets, tot té una aura profunda i silenciosa que calla el que ha vist.
Vaig atansar-me a la barra. Hi havia l’Stephen, la dona de l’amo i un distribuïdor descarregant caixes. Revisant l’albarà, hi era ella. Volia mirar-la als ulls un instant i saber-ho tot, però va arribar l’amo i vaig haver de mirar-lo a ell. Quan em va veure amb el polo net i planxat, va posar mala cara, perquè era un pesseter i preferia que no li tornés i quedar-se els quinze euros de fiança. Ell no sabia que jo no havia pagat res, l'encarregada l'havia pispat i me l'havia donat gratis el meu primer dia, un vespre en què ella estava atabalada i rebotada amb el sou míser que rebíem. No cal que em tornis res, vaig dir entregant-li el polo, va canviar la cara i me'l va acceptar de bon grat. Em va dir que havia estat una gran cambrera. Ho havia estat, era cert. És veritat que vaig regalar alguna cervesa a les veïnes colombianes quan venien a veure’m, però també havia allargassat hores extra de franc quan hi havia molta feina i em feia quedar per la cara.
La dona de l’amo va abraçar-me amb els ulls humits. Torna quan vulguis, deia. Era el segon cop a la vida que hi parlava, almenys sense que ella anés borratxa perduda, però em va agradar el seu entusiasme. Em van dir adeu i van tocar la campana de les propines per desitjar-me un bon viatge de tornada a casa. Tocava marxar, no hi havia forma d'endarrerir-ho més, i aleshores no ho vaig poder evitar, potser no tornaria a veure-la mai més. La vaig mirar als ulls i davant de tothom vaig dir: ¿tot bé? Em devia llegir a la mirada que li estava demanant de tot cor, perquè em va respondre amb un somriure ample i generós que va sorprendre tothom, perquè no els regalava mai a ningú. Sí, va dir. Només una paraula. Però amb una mà subtil va tocar-se suaument el ventre, en un moviment gairebé imperceptible, i jo ja en vaig tenir prou. Mentre girava cua i la gent cridava Txau, Barcelona!, els ulls se m’entelaven. No saps mai quan ni per què un moment qualsevol et desfarà totes les vísceres. Al meu cap va tenir una nena i li va posar Sofia.
El relat ‘Estefania’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
