Judit Gutiérrez Domènech
Em dic Júlia. Ja sé que sempre comencen per mi. A classe també passa: quan algú ha de dir alguna cosa en veu alta, em miren a mi. No em molesta. Algú ha de posar ordre, encara que després diguin que no.
No, la mestra no em queia malament. Al principi em semblava estranya, però no desagradable. Parlava amb calma, massa calma potser. Mirava als ulls. Això aquí no ho fa gairebé ningú. El problema no era ella exactament. Era el cognom. A casa, quan sortia aquell nom, la conversa s’aturava un moment, com quan la televisió es queda en negre però el so continua. Ningú no explicava res. Tampoc calia. Aquí els noms s’enganxen a les coses.
Quan va arribar a l’escola, vaig notar de seguida que els adults estaven tensos. El pare feia veure que no la veia quan sortíem. La mare escoltava els àudios del grup de famílies amb la cara tibant, com si ja sabés què vindria després. El poble és petit: les coses no necessiten explicació perquè funcionin.
Vostè em pregunta si jo vaig començar. Jo diria que vaig obrir la porta. Darrere ja hi havia ganes, silencis, aquella necessitat estranya de no quedar fora.
Ens trobàvem sovint al banc del darrere de la plaça, sota el roure tort. Parlàvem fluix, com si allò que dèiem pogués trencar-se si ho dèiem massa fort. Miràvem vídeos, comentàvem bromes. Jo deia què feia gràcia i què no.
El Jan sempre hi era, pendent de no quedar despenjat. La Laia assentia abans de pensar. El Biel buscava ulls que el miressin. La Núria duia pedres a les butxaques. El Pau callava més del que tocava. El Nil dibuixava marges sencers. Hi érem tots. No tots manàvem igual.
A classe tot va començar amb coses petites. Fer-li repetir una paraula perquè parlava diferent. Amagar-li la bossa. Riure quan s’equivocava amb un nom. Fer soroll amb les cadires. Res greu, dèiem. Només bromes. Ella somreia al principi, però el somriure se li anava fent més fi.
Recordo dies separats, no una història sencera.
Un dia va caure. No va ser una gran cosa. Algú va passar massa a prop quan ella s’ajupia a recollir uns fulls. El cos va tocar a terra amb un cop sec, breu. Els papers escampats. El silenci immediat. Algú va dir que havia estat sense voler. Ningú no ho va discutir. Ella es va aixecar sola, amb dificultat. Aquell dia va parlar menys.
Un altre dia va entrar a classe amb els ulls vermells. També recordo que va perdre les claus. O les xinxetes que li posàvem a la cadira. Les notes amenaçadores dins la bossa. No recordo què deien. Només recordo la seva cara quan les llegíem. Ens feia molta gràcia, la veritat.
Una tarda, tornant cap a casa, vaig veure com la mestra sortia de casa meva amb el pare darrere. Va entrar al cotxe i va marxar de pressa. El pare va dir que feia un soroll estrany, el cotxe. L’endemà ella va arribar tard. Després va faltar un dia. Després dos.
A l’escola ho van explicar amb paraules petites. Que estava de baixa. Que havia tingut un accident. Que no tornaria aquell curs. Les frases sempre s’acabaven abans del que tocava. Ningú no va preguntar gaire. Aquí les preguntes fan nosa.
El curs va continuar. Van venir substituts. Els dies es van ordenar sols. Però hi havia coses que ja no eren iguals. L’aula semblava més gran. El silenci, diferent.
Quan vostè em demana si em sap greu... no sé què dir-li. Hi ha dies que penso que tot plegat va ser una suma de coses que, preses una a una, no semblaven importants. I d’altres en què recordo el soroll del cos contra el terra, la manera com tots vam mirar cap a una altra banda, i entenc que ningú no cau del tot sol.
No sé si això és culpa. Potser és només el que queda quan un joc deixa de ser un joc i ningú no frena a temps.
El relat ‘Els llops’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
