Ester Sirvent
Aquella primera vegada al parc que va sonar "el teu fill fa por" no vaig sentir la frase: vaig sentir la meva defensa. Vaig somriure per educació, vaig fer un gest amb la mà com qui espanta una mosca. Em vaig repetir la consigna que em feia d’escut: avui dia tothom exagera, tot són "violències" i "traumes".
Potser feia temps que alguna cosa s’esquerdava. Però aquella frase —sorda, incòmoda, clavada com una llastra— va ser el primer avís que vaig triar ignorar.
Després, la tutora. Em parlava de detalls petits: mirades que duraven massa, copets de colze que no eren ben bé bromes, rialletes que deixaven algú exposat; comentaris que punxaven, una empenta disfressada de complicitat. I, al fons del passadís, veus que murmuraven: quan ell hi era, preferien callar.
Impossible. Em repetia: és sensible, tímid, incapaç de fer mal ni a l’aire que respira, el meu fill. M’ho repetia mentre m’anava creixent a la panxa una bola de plom.
Sempre trobava motius: un mal moment, el cansament, la impulsivitat, la feblesa de caràcter, la pressió de grup. Només responia al que li feien. Arribava fins i tot a vestir-lo de víctima. Qualsevol explicació servia. Qualsevol.
Però quan el mirava —me’l mirava de debò— m’encongia tota. Hi havia un moment, brevíssim, en què la màscara s’esberlava. Era ell, en brut. I jo el veia. En una mirada, un desaire, una vibració.
Després va venir el vídeo. Encara sento la vibració del mòbil. Una professora acorralada al passadís, ell a dos dits de la seva cara. Se sentia una remor sorda, anònima. El veia a ell, al mig. La professora tenia la cara desencaixada, plorava. Potser el que més em va tocar va ser que la coneixia. Una professora respectada al centre i per la família. La companya d’spinning que un dia m’havia dit “el teu fill fa por”.
Era ell: el del vídeo, el que tenia la cara a un dit i mig de la professora, el victorejat. Era ell: el meu fill. El meu fill que s’apartava i reia sardònicament. No vaig poder mirar-lo més de trenta segons. Després, sí. Després vaig reproduir aquell tall deu, quinze, vint, trenta vegades... com si mirant-lo més cops pogués descobrir un angle on ell no fos ell, on no fos el que és. Però no hi havia angles. Era ell. I feia por.
Aquella nit no vaig dormir. Ell tampoc. Ens vam creuar pel passadís. No vam dir res. Hi havia un tel entre nosaltres, un mur: la veritat que coneixíem tots dos i no deia ningú.
Quan li vaig preguntar "¿Per què ho vas fer?" em va mirar amb ulls de nina i em va dir: —No sé. Perquè podia. Se’m van engrunar els ossos d’un a un. "Perquè podia".
A partir d’aquí, una troca amorfa de culpa, ràbia, voler abraçar-lo, cridar-li, fugir; voler que torni a ser petit, i tendre, i ingenu… Voler una segona oportunitat. Saber que no la tindré, si més no, no d’aquella manera.
Vaig anar a l’escola. Vaig dir a la tutora: "És veritat. El meu fill fa por." Em va mirar amb un barreig de retret i abraçada. Va ser el primer cop que no em vaig mentir. Des de llavors fem un camí estrany, molt lent: teràpia, silencis, converses que no sé com començar. Hi ha dies que encara fa aquella cara aspra que espanta. Altres, de sobte, em pregunta com estic. Aquest "com estàs" d’un adolescent que ha fet mal val més que mil discursos. Ara no dic que és bo. És humà. Està aprenent a mirar-se i jo també n'estic aprenent.
El relat ‘Perquè podia’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
