Josep M. Codina Tobias
Deserto è il fiume. E tu lo sai che basta
ora con le solari prodezze di ieri.
Bacio nelle tue ascelle, umidi, fieri,
gli odori di un’estate che si guasta. 1
Sandro Penna
Fa de mal dir qui dels dos ha parlat primer. Els aclariments de gola i els mitjos esternuts s’han anat transformant en paraules de mica en mica. Delimitar quin ha estat el punt exacte en què la comunicació s’ha tornat gramatical seria com asseure’s davant d’un arbre per observar com creix. En qualsevol cas, ja són aquí:
—¿Ara és fàcil, oi, reconèixer-ho?
—Tan fàcil o tan difícil com abans, ben mirat.
—Però hi teníem més a perdre.
—Hi teníem a perdre coses que hem acabat perdent igualment. No ens endurem res.
Es fa un silenci llarg. Han esperat tant de temps a tenir aquesta conversa que ara seria absurd tenir pressa. Quan parlen, tots dos miren a l’horitzó, com si haguessin de pescar els pensaments molt lluny. De tant en tant tanquen els ulls. El sol del migdia els cau damunt de les galtes i un vent de ponent els pessiga una mica la pell. Se sent cridòria juvenil a l’altra banda del mur.
—Me’n recordo molt de tu, d’aquella època.
—Feia més goig.
Riuen. Estosseguen. Agafen aire.
—Quan vas començar a... —dubta quin verb és el bo.
—De tota la vida.
—¿Però quan vas començar a saber-ho, a ser-ne conscient?
Un diumenge de juliol van baixar tota la colla a la platja de la Fosca. Era el primer estiu que treballaven com a assalariats i tots tenien queixes per compartir. Després d’estar-se una estona a la sorra, conversant, algú va proposar de fer una cursa fins a la boia. Del Madrid l’últim! Un, dos, tres, ja! Corrien i s’aixecava un núvol d’arena darrere seu, i llavors es tiraven de cap al mar, que aquell dia era un cristall acabat d’esbandir i amb els esquitxos de peus i de mans semblava que l’esmicolessin. Allò que havia de ser una cursa de seguida es va veure que seria una batalla aquàtica amistosa: els de darrere agafaven els turmells dels del davant, s'enfonsaven, s'esquitxaven, es feien pessigolles. Tot s'hi valia. Ells dos van trobar-se (¿es buscaven?) abraçats, fent força cap enlloc, rient, lascivament enjogassats. Mentrestant, algú havia aconseguit arribar a la boia: s’acabava el joc. Van tornar a les tovalloles sense dir-se res, a una distància prudencial, mig panteixant, bruts de desig.
—Ara que hem trobat les paraules, ja no tenim els cossos.
Sense temps per al silenci digestiu que mereixeria la sentència, una noia amb bata s’acosta per darrere seu, els saluda afectuosament, agafa la cadira d’un d’ells dos pels mànecs de goma i en desfrena les rodes fent palanca amb el peu.
—Antoni —diu la noia—, ¿ens acomiadem de l’Enric, que ara a nosaltres ens toca anar a fer una dutxeta? Que aquesta tarda venen els nets i els besnets a visitar-lo, ¿no voldrà pas fer pudor, oi? Vinga, diguem-li adeu!; adeu, adeu, senyor Enric!
Es miren de reüll. Com sempre. Com per última vegada.
1 «Al riu no hi ha ningú. I tu saps que basta / ara amb les gestes a ple sol d’ahir. / Beso a la teva aixella un salvatgí / perfum humit d’un estiu que ja es gasta.» Traducció d’Eloi Creus ("Si la vida sabés l’amor meu", de Sandro Penna, publicat a Edicions de 1984).
El relat ‘Temps de sobres’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
