Al passadís de correspondències de l’estació —aquell espai entre andanes, amb màquines de cafè i pantalles que anunciaven retards— sempre hi havia gent aturada davant dels panells, persones caminant massa de pressa per anar enlloc, megafonia metàl·lica i les rodes de maleta repicant sobre els panots.
Un no-lloc.
Hi passava sovint, a la mateixa hora, minut amunt, minut avall. Era l’entrada discreta del carreró, el trajecte pràctic que defugia les aglomeracions i em permetia arribar a l’altra banda de l’estació estalviant-me l’escala principal. Ningú s’hi quedava prou per ser-hi del tot.
Ell hi era.
No sé des de quan. Al principi devia formar part del paisatge: un home més esperant un tren, remenant amb un bastonet un got de cartró, amb una motxilla mostassa. No sé quin dia vaig començar a reconèixer-li els gestos: la manera de recolzar-se a la màquina de cafè, el costum de passar-se la targeta entre els dits mentre esperava, el lloc exacte on s’aturava per entrar dels primers sense fer nosa.
—¿Sempre a aquesta hora? —em va preguntar un matí.
Estava fregant la targeta contra el lector amb una insistència absurda, com si la màquina hagués de cedir per cansament.
—Sembla.
—És la millor, menys soroll. —Vaig assentir.
Ens vam començar a saludar: primer amb un alçar de cap; després, comentaris mínims: el temps, els retards, el cafè —si és que se’n pot dir així— de la màquina.
—Aquest cafè és dolent —va dir un matí.
—Sí.
—Però hi tornem.
—Costum.
—Cafeïna.
De fons gent passant pel mig, avisos eixordadors, youtubers fora de to. No ens esperàvem però tampoc ens sorprenia coincidir. Ell ja sabia que jo demanaria cafè curt. Jo sabia quins dies anava curt de son o llarg de maldecaps. No sabia com es deia.
Un dia, mentre a fora començava a ploure amb aquella mandra dels matins d’hivern, va dir:
—Soc el Marc.
—Joana.
I prou.
Després d’això, els silencis es van tornar còmodes.
—Han canviat les andanes altra vegada —va dir un matí.
—Ho he vist.
—Tot es mou una mica, però al final res no canvia gaire.
Vaig mirar la pantalla.
—Suposo que l’estació funciona així.
Em va mirar com si hagués d’afegir alguna cosa més. Però no ho vaig fer.
Un matí que anava tard la màquina es va encallar després de cobrar-me. Ho vaig deixar estar.
—Perfecte —vaig dir.
Ell va riure pel nas.
—¿Vols aquest?
Va allargar-me el got, vaig sentir l’escalfor del cartró.
—No, tranquil.
—Duc soluble al necesser.
Ens vam quedar quiets. La gent continuava passant per darrere, ròssec de maletes. Per megafonia anunciaven un retard de vint minuts.
—Demà pago jo —va dir finalment.
—Si coincidim.
Va mirar com si esperés el canvi.
—Si coincidim.
L’endemà hi érem tots dos però no vam parlar del cafè. Si algú hagués demanat què passava, probablement no ho hauríem sabut dir. Un dia, en una d’aquelles converses sobre retards i correspondències, va dir:
—Visc sol.
Així, sense èmfasi. Com qui comenta el temps. Em va descol·locar.
—Jo també.
Ell va mirar la pantalla dels trens i jo vaig llençar el got buit a la paperera. Cap dels dos es va moure.
Amb el temps, les coincidències es van anar espaiant: un canvi d’horaris, un retard inesperat, minuts de marge que se sumaven.
Encara hi passo, de vegades. El mateix passadís: les pantalles, el soroll de rodetes, la màquina de cafè, gent travessant-se la vida sense mirar-se gaire… No hi és (o no hi som). Potser no ens vam perdre, potser no hi havia cap error, cap incompatibilitat. Només faltava una cosa mínima.
El gest.
