Penso la teva arribada abans que diguis que vindràs, i quan l’anuncies tots els mecanismes del rellotge es posen a treballar tan acceleradament que he d’aturar la màquina perquè el temps no s’entrebanqui. I quan per fi equilibro els dies, les hores i els segons, a l’Spotify sona la teva música i el Silvio Rodríguez em diu bon dia i bona tarda i bona nit, i li responc contenta, i tota la casa riu. I em miro al mirall així que em llevo, com abans, i em poso vestits de colors i em pinto els llavis. Impacient, torno al mirall i li pregunto si em veuràs com sempre, o si la meva pell et dirà que això del temps ja no és cap broma.
I ets a casa. I et veig igual i diferent. I penso quantes coses m’he perdut de tu. Però jo, que conjugo més condicionals que imperatius, no et diré que no te’n vagis, que necessito veure’t més sovint. I desplegarem damunt la taula un mapa de paper i amb el dit resseguiràs feliç els teus carrers chilangos, i em faràs sentir l’olor de la tortilla, del chile i del mezcal.
Passejarem per Gràcia i m’explicaràs com és casa teva, i et diré fluixet, perquè no em sentis, que encara no has marxat i ja t’enyoro. Tornarem a l’aeroport parlant molt poc, i al coll se m’hi anirà trenant un nus desllanegat i llarg, i als ulls se m’hi faran teranyines d’aigua: et diré que és una papallona que hi ha vingut a beure, com als teus ullets menuts quan marxaves de colònies.
