Aquests dies de calor em desperto amb la llum del sol, abans de les set, i ja no puc dormir més. Va haver-hi un temps en què la humanitat sencera es llevava i se n’anava a dormir obeint el sol. Ara obeïm el minutatge de la sèrie per anar a dormir i el despertador per llevar-nos.
De vegades, parlis del que parlis, surt a col·lació Plató, com si ell ja ho hagués fet i pensat tot, com una mena de reductio ad Platonum. I semblarà una broma, però si parlem de despertadors, o sigui de rellotges que sonen en un moment temporal predeterminat, resulta que també haurem de referir-nos-hi, perquè va ser Plató el primer que va inventar un mètode perquè una clepsidra (un rellotge d’aigua) emetés un so. També eren grecs els que van inventar un sistema que, en pujar la marea, feia sonar un ocell mecànic. Abans el temps es mesurava amb aigua, això ja anuncia certa volubilitat, certa fluïdesa dels segons. La veritat és que abans el temps era una altra cosa, en concret, una cosa més vaga i, sobretot, menys important: no venia de mitja hora amunt o avall. Diu que l’obsessió per l’exactitud va arribar a Europa juntament amb els trens, perquè en aquell moment entre un poble i un altre no només hi havia quilòmetres de distància sinó també minuts i quarts de diferència, de manera que era impossible predir quan passaria exactament el tren. A França es va introduir unificar l’hora l’any 1896 i la gent va deixar de perdre el tren.
La Revolució Industrial marca l’inici de la persecució implacable del temps en què avui vivim immersos. L’hora de llevar-se, l’hora d’anar a treballar, l’hora de recollir els nens a l’escola, l’hora d’agafar el tren o l’avió, l’hora indecentment tardana del check-in a l’hotel i l’hora indecentment primerenca del check-out, l’hora de la reserva de la taula per sopar, els minuts exactes que s’ha infusionar cada te o ha de bullir cada varietat d’arròs. Certament, va ser al XVIII i XIX quan el temps va esdevenir la quarta dimensió de la realitat.
El 1787 un americà va inventar el rellotge despertador més o menys com el coneixem avui, però encara era un objecte car i poc fiable, de manera que no els era de cap utilitat als milers d’obrers que havien de matinar, desobeint el sol i obeint la butxaca, per entrar a la fàbrica a l’hora. Sense despertador, ¿com s’ho feien per llevar-se quan tocava, doncs? Ben fàcil, amb un despertador o una despertadora, que no era pas un objecte sinó una persona que es dedicava a anar a les cases a despertar els seus clients a canvi d’una setmanada. A Anglaterra se’ls anomenava knocker-ups i et despertaven donant cops a la finestra amb un pal o, en algun cas més memorable, tirant pedretes contra el teu vidre amb una sarbatana.
A nosaltres potser ens costa d’imaginar l’angoixa i el mal dormir de saber que t’has de llevar a una hora determinada i no tens cap estri que t’hi ajudi, perquè ara tenim el despertador dins aquestes pròtesis de píxels que no ens abandonen mai i que, encara que no tinguin bateria, s’encenen un moment per fer sonar l’alarma del despertador. Potser hi ha però una cosa que no ha canviat tant: us explicaré una anècdota.
Va ser durant la Segona Guerra Mundial, l’any 1942, quan la fàbrica de rellotges Westclox va interrompre la producció per imperatiu nacional i va passar a estar sota el control de la War Production Board (WPB), que es qui decidia què es fabricava i on durant la guerra. Amb els mesos, cada vegada hi havia més treballadors que arribaven tard: massa despertadors s’havien espatllat. El 1944, la WPB va decidir autoritzar la fabricació d’un despertador bàsic, el Waralarm. El dia que va sortir a la venda va haver-hi desmais i aparadors trencats per aconseguir-ne un. No em sembla que això quedi tan lluny de les cues histèriques i colossals per ser el primer de tenir un nou model d’iPhone (bé, potser hi trobo més sentit a la cua del despertador, la veritat). Així que, fet i fet, som allà mateix: inventant trastos fascinants que ens robin una mica més de temps i de llibertat, i ens converteixin en esclaus de nosaltres mateixos i dels nostres invents. Continuem escarrassant-nos per calcular i optimitzar els minuts, obviant que el temps és com l’aigua que omplia la clepsidra de Plató: per més que el vulguis agafar, sempre se t’esmunyirà entre els dits.
Demà em tornaré a despertar amb la llum del sol i somiaré amb un rossinyol mecànic que em canti a trenc d’alba.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
