Mirador de l’aeroport
Agost 2025
S’enlairen,
Els ho veig als ulls quan ressegueixen l’estela de l’avió que se’n va. Una ratlla que embruta el cel de possibilitat. Un altre lloc, un altre dia, una altra vida. Lluny de la que tenen sense adonar-se’n o adonant-se’n massa. Són dels que se n’adonen massa, aquest parell. Ho sé perquè els conec com es coneixen els records: amb un deix de tendresa i l’alleugeriment de saber que ja no serem aquells que vam ser. Jo vaig ser aquest parell i sé que no volaran mai junts. Si ho fessin, durien excés d’equipatge: tot el pes de la consciència feta fardell. Haurien de pagar un extra. L’hostessa sentenciaria: molt llast, tanta significació, massa feixuguesa. De fet, ni claudicant bitllets els permetria volar: abús de gravetat. La seva pesantor faria trontollar la bèstia alada i caurien al mar.
El mar és molt a prop però no s’hi acosten. Cap interès per veure els vaixells. L’aigua esmorteeix la fressa del motor que és la fressa que necessiten. Per això es queden a la vora dels avions, al seu refugi a la intempèrie: una esplanada pelada, poblada tant sols per bancs de pedra, inerts i aliens al moviment que els sobrevola. Ells dos, com els bancs, s’estan quiets, cadascú al seu lloc, de costat, mai de cara, la cara sempre al cel. Se’l saben de memòria, aquest blau mediterrani, però també hi són quan s’esborra. Quan els dies es fan grisos.
Vaig veure un tornado a Texas, diu ella quan un avió comença la carrera final abans d’enlairar-se. I ell obre els llavis just quan el tenen a sobre, el brogit del motor esgarrapant-los els timpans. Parla quan no ella no el pot sentir i calla quan l’avió els deixa enrere. Agafa aire quan només en queda el rastre de benzina i el deixa anar quan un altre avió es prepara, el rumor creixent, a la pista.
Vaig viure un terratrèmol a Montevideo, diu ell. Ella pregunta si va tenir por just quan l’avió brama ferotge. Ell no la sent, no sap què li ha preguntat. Cap por en una resposta que no és tal. És una enumeració de destins. Ell diu Bangkok, Tànger, Hèlsinki. Un altre avió s’enlaira quan ella demana què, com, amb qui. Tota la curiositat ofegada per l’estrèpit de la propulsió. L’avió ja és lluny quan ella diu Dublín, El Caire, Bakú i un altre avió arrenca quan ell mou els llavis. Qui sap què pregunta i tant és: no pot sentir com ella li explica la fortor de petroli que feia tot l’Azerbaidjan, ni com es va capbussar al Nil amb la companyia d’en Said ni com va fer autoestop per carreteres irlandeses. Callen perquè l’avió ja és lluny i torna el silenci.
No és mai el silenci de casa, però. El silenci gruixut de la convivència estancada, envasada al buit. Aquí, el silenci és només absència de motor. Quan el rugit afluixa, se senten els ànecs, les branques dels canyissars, el pedalar d’una bicicleta. És un silenci viu que només mor quan, al cap de poc, poquíssims minuts, torna el motor. Torna la seva no conversa. I s’allarga un dia sencer, de sol a sol, de tardor a hivern, d’hivern a primavera, de primavera a estiu, d’estiu a tardor. Ell ha llegit un llibre que l’ha remogut. Ella ha escoltat una cançó que l’ha fet plorar. Cap resposta al quin, al quina, al per què. Per què et remous, per què plores. Si entendre és el destí, l’origen és a l’escoltar. I pel camí cal fer parada i fonda a la suspensió de l’angoixa envers la possible resposta. Si no hi ha resposta, no hi ha angoixa. Si no hi ha silenci, no hi ha possibilitat d’escoltar. No s’arribaran a entendre mai perquè sempre trien la fressa. I cada cop la trien amb més ganes.
Cada cop la necessiteu més, ¿oi?
Els ho pregunto just quan arrenca l’estrèpit del motor. Ni un segon abans ni un segon massa tard. Just quan el monosíl·lab s’esmorteeix per l’empenta del reactor. Just perquè no em puguin sentir. Perquè no em puguin confirmar que és així: que cada cop la necessiten més. La fressa que els eixorda és l’única pau que tenen. Però és una pau fràgil, ben bé com el deixant de l’avió. S’ha d’anar atiant perquè no desaparegui. I el cert és que no sabran mai qui estimava l’altre a Tailàndia, què temia l’altra al Marroc, de què fugien, un i altra, a Finlàndia, però no els cal perquè saben qui no estimen, què temen i de què escapen ara, els ulls resseguint l’estela de fum de l’avió que se’n va. Són això, aquest parell, són això com ho som tu i jo: fum, condensació, un rastre de l’absència.
Aquest serà l’últim avió que no agafareu, els dic quan el motor calla. Em senten. I per un moment, només un, en el silenci que segueix el deixar anar i que precedeix la derrota, em miren. Obren la boca. La tornen a tancar.
Ja està,
aterren.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
