Corria l’any 1976 quan un grup de pares de la Catalunya Nord va voler fundar una escola on els seus fills poguessin aprendre català. Conscients que el territori en el qual vivien s’havia desprès de les seves arrels lingüístiques, el seu objectiu constituïa un trencament total amb l’ordre establert. D’aquesta empenta i aquest convenciment, i no sense moltes dificultats pel mig, va néixer una petita escola de sis alumnes que van anomenar La Bressola. Un nom que li esqueia a la perfecció, ja que pretenia ser el bressol del català en un territori hostil. Volia bressolar els futurs ciutadans d’una zona amb l’idioma que històricament els pertanyia, i que, n’estaven segurs, els
calia reconquerir. Aquest 2026 fa cinquanta anys que aquell grup de pares van apostar amb fermesa pels seus ideals, i, avui dia, aquesta fermesa ha portat La Bressola a tenir set centres i 1.100 alumnes. Arribar al mig segle de vida i fer-ho amb uns fruits tan abundants és d’obligada celebració. Per aquesta raó, aquest dimarts al Palau Robert s’ha fet un acte de celebració amb què que s’ha donat el tret de sortida a l'any Bressola, el programa d’activitats i actes institucionals que la Generalitat ha programat per aquest 2026.
Ningú va voler perdre’s una ocasió de festa grossa, i la sala era plena de gom a gom. Guillem Nivet, president de la Bressola, i Geoffrey Lourdou, president dels Amics de la Bressola, van ser els primers a fer el seu parlament. “La Bressola és la resposta d’un poble orgullós cap al menyspreu que rep la seva llengua” deia Nivet. I Lourdou explicava que aquest aniversari és també un homenatge als orígens de l’escola i una manera d’agafar perspectiva de futur.
Més endavant, els van seguir en una taula rodona quatre personalitats clau: el comissari dels cinquanta anys de La Bressola, David Altimir, el president d’honor dels Amics de La Bressola, Enric Larreula, la directora pedagògica de La Bressola, Marta Ibáñez i la vicepresidenta dels Amics de La Bressola, Elisenda Puig. Enmig d’aquest intercanvi de testimonis, Marta Ibáñez va definir tres pilars claus que sostenen el model pedagògic i que n’han construït l’èxit.
Primerament, la immersió lingüística. “El català ha de ser una llengua de vida”, i amb aquest lema no es tracta el català només dins l’aula sinó que arreu dels espais escolars es fa servir. En segon lloc, la verticalitat. El que primer va ser una característica nascuda de la necessitat s’ha convertit en una peça clau: grups d’edats variades dins d’una mateixa aula, on els més grans es converteixen en referents dels petits especialment en l’ús del català. I finalment, una pedagogia cooperativa, on l’infant és el centre i aprèn per la realitat d’avui i no per un futur hipotètic.
També hi va haver temps per recordar anècodtes, i Larreula va compartir una de les que va despertar més somriures: quan va anar a visitar l’escoleta recent inaugurada i va quedar desconcertat i encisat quan les sis criatures que l’atenien el van rebre cantant el Cargol treu banya. I, l’actor Lluís Soler va delectar el públic recitant el Canigó de Jacint Verdaguer.
Històricament, els del sud vam acompanyar els del nord en el seu procés. Ara sembla que la situació s’ha capgirat, i és aquí on la llengua cada cop se sent i s’utilitza menys als carrers, als comerços i, tristament, a les escoles. Nivet i Lourdou recalcaven la mateixa idea: “És el moment de fer pinya, enfortim vincles, consolidem aliances”.
La Bressola s’alça com un model de referència d’immersió lingüística, en què el català surt de les aules per submergir-se en els jocs de pati, en les sobretaules al menjador, en els concerts de Nadal, en les passejades pel parc... Davant d’això, el conseller de política lingüística, Xavier Vila, encarregat de cloure l’acte, assegurava que la Generalitat continuaria donant suport a aquest projecte, que va definir com “un acte de rebel·lia, fe i amor cap a la llengua”. Va afegir que “la vitalitat del català es construeix des de tots els territoris on és la llengua pròpia”.
Del sud o del nord, tant se val, amb la història de La Bressola queda demostrat un cop més que qui estima una llengua trobarà sempre vies per a defensar-la. En temps de crisi lingüística com els que vivim, aferrem-nos més que mai a aquesta premissa, recordant aquell grup de pares entossudits que quan corria l’any 1976 van encetar un projecte que esdevindria un model i referent. La Bressola ens demostra que la batalla encara no està perduda i que davant del problema, tenim solucions i gent que ens pot ajudar. Perquè quan parlem de català, ens ho estem jugant tot.
