El Pau no sabia què volia dir terrabastall, però va usar la paraula assenyalant amb el dit un núvol que s’estenia al cel, d’una forma curiosa, enmig d’un llenç blau: “És com si fos un terrabastall”. Era realment una estampa celestial que també em va sorprendre a mi, que he vist més nuvolades i cels que ell. Li vaig fer una foto, perquè veiés que m’havia impactat la seva troballa i que apreciava que la volgués compartir amb mi. Però jo estava doblement astorada: tant per la visió com per la paraula que va fer servir. No ho vaig poder evitar i, creient-me que potser no ho havia sentit bé, vaig preguntar: “¿Què dius que és aquest núvol?”. “Un terrabastall”, va repetir. Fantàstic.
D’algun lloc misteriós havia tret aquelles síl·labes i aquella fonètica. Algú li havia dit abans aquesta paraula. Terrabastall, segons l’Institut d’Estudis Catalans és “soroll fort d’una cosa que cau, de coses que es topen repetidament, de cops forts entre persones o coses”. El Pau, de cinc anys, no ho associava a això, però vaig deixar-me emportar pel joc i vaig acceptar les seves normes: “M’encanta aquest terrabastall que has descobert!”, li vaig dir.
¿Per què no podia el Pau proposar res diferent, que trenqués l’esquema tradicional i el pacte filològic? Al cap i a la fi, ens vam entendre. Dins del meu cap es van activar les operacions necessàries per comprendre el gest sinestèsic que ell havia fet i seguir-li el corrent. ¿Hauria d’haver corregit la seva interpretació? No vaig poder; em guanya veure com un nen retoca el sentit de les paraules i hi juga. Em va fer entrar en el seu univers i em va fer pensar en tot allò que traspassa el sentit fixat pel llenguatge, el sentit atorgat a les coses. En tot el que s’escapa de la norma i s’atreveix a reinventar-la.
El Pau em va fer recordar les nocions apreses sobre lingüística i sobre teoria de la literatura a la universitat. En una estona d’esbarjo, el cap se me’n va anar a la teoria de la força de les imatges i la relació que establim amb les paraules per intentar definir-les, atrapar-les, dominar-les. Em van venir a la ment les classes magistrals del professor Max Hidalgo: ¿per a què serveix una llengua? ¿Quina funció té? La llengua és, entre els diversos sistemes de signes existents (com el gestual), el més important i influent, ja que pot definir i organitzar la resta. És un sistema de signes que expressa idees i permet associar sons amb conceptes, imatges o pensaments. Segons Ferdinand de Saussure (1857-1913), el signe lingüístic és la unió d’un significant (una imatge acústica) i un significat (un concepte). Això vol dir que una paraula no connecta de forma directa amb la realitat, sinó amb la representació mental d’allò que designa. La llengua, per tant, no uneix un nom amb una cosa, sinó un significat amb un significant.
S’ha d’acceptar que és una relació arbitrària que introdueix un salt entre el signe i el referent: la llengua ens permet referir-nos a la realitat, però sempre de manera indirecta, ja que el signe no deixa de ser una substitució que vol evocar quelcom absent. És un mecanisme de mediació simbòlica que parteix de la realitat, però no depèn d’ella per existir. La substitució suposa, doncs, un desplaçament que transforma la realitat tot representant-la. El famós quadre “Ceci n’est pas une pipe” [La traïció de les imatges, 1929], de Magritte, n’és un bon exemple gràfic: parla del joc entre paraules i imatges, entre allò que veiem i allò que diem.
El terrabastall del Pau no va ser un error, ni per a ell ni per a mi, sinó una lliçó: les paraules són necessàries per poder relacionar-nos amb el món i els altres, però com millor les podem entendre és en canvi constant. El llenguatge viu afavoreix una millor posició de la persona que és inquieta davant el món. Al capdavall, tots necessitem mirar els núvols amb aquella mateixa llibertat d’un infant —sense por de confondre un soroll amb una forma— i deixar, així, que la imaginació faci una sacsejada dins les nostres conviccions i certeses, massa sovint poc qüestionades.
