El pare era al menjador; jo devia estar jugant a l’habitació. El pis no és gaire gran i, per això, fins i tot des de la cambra més llunyana, sentia un soroll que em semblava eixordador. Alguna cosa em va cridar l’atenció: vaig deixar les nines o les peces de construcció —o els retoladors, o…— i, amb els peus pesats, vaig anar cap al rebombori, tota encuriosida.
El pare devia estar escarxofat al seu lloc del sofà, al racó que, sense que ningú ho decidís, s’havia fet seu: a prop del comandament, de la cuina per si calia anar a preparar el sopar, i de la porta d’entrada, per si mai apareixia algun monstre a fer-nos mal i ell havia de rebre el primer cop intentant salvar-nos. Mirava alguna cosa a la televisió, d’on sortia tot aquell xivarri.
—Papa, ¿què fas? —No sé si vaig dir exactament això, però imaginem que sí.
La meva mirada es va dirigir cap a allò que li dibuixava un somriure a la cara: uns quants tipus escabellats, amb roba impossible, plena d’estampats lletjos, fent ganyotes, ensenyant —crec recordar— pitreres peludes, i movent-se d’una manera estranya, com si tinguessin mal de panxa o se’ls escapés el pipí. Cridaven i tocaven unes guitarres. Allò... ¿era música?
—¿Què fan? ¿Són tontos? —Això sí que recordo haver-ho dit!
Ara, amb els anys, quan a casa vull posar música dels Rolling Stones, demano escoltar els tontos. El concert que el pare havia posat en DVD em va quedar gravat: allò que em semblava tan absurd i curiós s’ha convertit en un nou bateig pel grup de rock i un dels meus records més estimats.
És una anècdota petita, però d’aquelles que arrelen primer i s’acaben idealitzant després. Gràcies al pare, que em va iniciar en la música dels The Rolling Stones, els adoro, els segueixo, els canto i els he vist en concert. Però potser el pòsit que m’ha deixat va més enllà: vaig entendre la convivència. Abans la música era moltes vegades un acte compartit —pactar quin disc sonava al tocadiscos, acordar quina pel·lícula es mirava a la tele, quina música posàvem al cotxe durant el viatge…—, i aquell senzill “avui tries tu, demà trio jo” ensenyava més del que semblava. Ara, en canvi, hem passat d’escoltar la música en comunitat a aïllar-nos cadascú en els nostres auriculars. No parlo de posar música a tot drap amb l’altaveu del mòbil dins l’autobús —ningú no t’ho agrairà—, sinó de tenir aparells de música a casa, de tenir un santuari de vinils o discos, de guardar aquell objecte per tornar-lo a reproduir més endavant, de compartir l’espai amb aquells amb qui convius.
La cultura és també això: empatia, acord, paciència, respecte per l’altre —tots aquests valors van inclosos, sense que ens n’adonem, quan compartim l’espai. Estic parlant, crec, de no perdre humanitat. I de retruc, de rebre un llegat que pot implicar música de la bona com la que fan els tontos.
