Sílvia Bel llegeix un conte de Sergi Pàmies.
Tinc una teoria: si t’enamores sota la pluja, l’amor perdura més que no si fa bon temps. En els últims anys, i sense cap pretensió científica, he preguntat a tothom que he conegut en quines condicions meteorològiques s’ha enamorat. En general, m’ho expliquen sense reserves, amb la mirada saturada de nostàlgia o amb una contrarietat que no s’esforcen a dissimular. Tinc set-centes quinze respostes desades cronològicament i, amb el rigor d’un diletant, m’aventuro a afirmar que la pluja és beneficiosa per aquest sentiment. De les respostes també en dedueixo que ens ve més de gust recordar com vam conèixer un amor passat que no un de vigent i que, d’entrada, no donem cap importància a si plovia o feia sol (encara que pugui semblar que la neu afavoreix l’amor, l’estadística no enganya: que nevi és una catàstrofe). Sóc conscient que aquestes dades, aparentment inútils, poden fer pensar en una dèria de col·leccionista desvagat, però en moments de desconcert m’han ajudat a prendre decisions. Fa anys me’n vaig anar a viure a una ciutat atlàntica, i sempre que plou, em poso la gavardina i surto a voltar pels carrers. Veig dones amb bosses de plàstic al cap i calçat inadequat, sota els porxos de les places més cèntriques i sota les marquesines de les botigues de luxe, tremolant després d’haver-se mullat fins al moll de l’os. I en veig d’altres que, amb una inconsciència heroica, surten a buscar taxis que mai no s’aturen. Xop, les observo amb atenció, buscant un creuament de mirades revelador, esperant que, amb la violència d’un llamp, l’amor ens fulmini.
Foto: Brian Wolfe
0
1
