«El meu fill Gael va tenir un brot psicòtic als sis anys. El vaig anar a buscar a l'escola i em deia: "Ens persegueixen!", però no teníem ningú al darrere. ¿A qui li podia explicar que el meu fill veia coses que no existien? És així com vaig començar a escriure Perfectament imperfecta», diu Carla Gracia. Amb aquesta novel·la (protagonitzada per la Rut, que com ella té un fill amb autisme), intenta donar resposta a les preguntes que van sorgir-li arran d'un diagnòstic que li va capgirar la vida.
Al llibre, l’Olivier, la parella de la Rut, diu: "Ens sortirà un fill preciós, un fill amb els teus ulls.” Quan al nen, en Martí, li diagnostiquen autisme, ¿què canvia? ¿Hi ha moltes esperances posades en el fill que ha de venir?
Encara que no ho vulguis, sí que t'imagines com serà el teu fill. Els fills venen a trencar-nos les expectatives, i és bo que ho facin, perquè si no, poden replicar un patró que no els va bé a ells. El meu ex és cineasta i li feia molta il·lusió veure algun dia Star Wars amb els seus fills. Però al Gael li fa por tot. Quan pateixes de debò és quan saps que el teu fill mai serà feliç, perquè se li fa tan difícil la vida dins l'estructura social que tenim... És dur.
Escrius una frase molt bonica: “Hi ha una gran diferència entre ser una víctima i ser una supervivent”. ¿Com has evitat, en la criança del Gael, no caure en el victimisme?
Perquè ell també és molt graciós: com que es mira la vida d'una altra manera, he après a mirar-me-la una mica com ell. Està molt desenganxat dels prejudicis socials, no els entén. Si no li expliquem, ell no sap que hi ha coses que estan malament, perquè no sap llegir l'entorn. Vista amb els seus ulls, la vida és graciosa. Quan surt corrents de casa i diu: “Et mataré! Ets la pitjor mare del món!”, podria enfonsar-me en la misèria, o dir: "Si això ho veiés un extraterrestre, com a mínim riuria, ¿no?" I he optat per això. No me'n sento, de víctima. Simplement, visc unes circumstàncies diferents i tinc ganes de viure-les plenament.
Al principi de la història, els alumnes de la Rut debaten a l’aula sobre l’amor. Un dels estudiants afirma que "quan cuides un amic ho fas com una transacció". I una altra noia afegeix que “és molt depriment que no puguis esperar res d’algú, ni tan sols d’un fill”. ¿Estimem buscant alguna cosa a canvi?
Més que estimar, busquem vivències. Hi ha moltes dones que tenen quaranta anys i diuen: “No em vull perdre la vivència d'haver estat mare”. L'altre dia, el meu fill, que és meravellós, em deia: “Mama, és que soc una inversió inútil”. És molt intel·ligent i veu que gastem molts diners amb psicòlegs. I jo li deia: "Per començar, no ets una inversió: jo no soc un banc. Però, en qualsevol cas, no has de ser útil." Potser el meu fill no tindrà una feina, potser haurà de viure amb mi tota la vida i n’hauré d’estar pendent sempre, però ¿què em reporta? Sobretot vivències amb ell. Crec que és molt més útil quan les relacions no són útils.
El cost d’aquests tractaments és molt elevat, ¿oi?
La salut mental és cosa de rics. Gastem una hipoteca sencera mensual en teràpies per al meu fill, i si no ho tinguéssim com a prioritat, estaria molt pitjor: d'adolescent potser l’haurien de tancar en un hospital psiquiàtric. Si només anéssim per la sanitat pública, el Gael tindria una psicòloga cada sis mesos, és a dir, dos cops l’any. I ell hi va tres cops per setmana.
Portant aquest ritme de vida, ¿el Gael com està?
Molt cansat. Va tres dies a l’escola d’educació especial i dos a l’ordinària. Allà el comprenen i l’acompanyen, però per a ell l’escola és un infern. Estar en un lloc tancat, amb unes normes, amb uns infants amb qui s’ha de relacionar i unes tasques que ha de fer per a ell és molt difícil. Però clar, tampoc no el pots no educar i que visqui totalment als marges. L’haig d’ajudar a fer que visqui al màxim en aquests llimbs entre ell mateix i la societat, perquè com a mínim sàpiga quines són les normes i quins són els límits que ha de complir.
¿Com seria l’escenari ideal perquè el Gael tingués una convivència més fàcil amb els altres i l’entorn? ¿Existeix?
El Gael en concret és difícil, però molts infants podrien conviure millor en unes escoles amb molts menys nens per classe, en un ambient més relaxat. Però això no és compatible amb uns horaris de feina que són cada vegada més exigents. És tota la societat la que ens hem de replantejar. Estem focalitzats en la producció: produir posts, followers. Un lloc ideal seria a prop de la natura, en consonància amb els cicles, que no hi hagi la necessitat que un infant faci les vuit hores d’escola més els deures, anglès, voleibol, psicomotricitat, lectoescriptura, piano… ¿Quan divaguen? Recordo la meva infantesa amb molts moments en què simplement deambulava. Els moments d’avorriment et permeten trobar-te amb tu mateix. Aquests espais s’estan perdent, per això els nens ja no saben esperar.
He passat molta angoixa llegint la novel·la i imaginant com viuria una situació com la teva.
Com a mare, si t'hi trobessis, ho aconseguiries. L'amor per un fill és tan gran, tan gran, que busques les maneres d'entendre'l, d'acompanyar-lo. I aquestes maneres per a cada infant i per a cada mare són diferents.
Però el personatge de la Rut està constantment esgotat. ¿Com t’has recuperat d’aquest desgast? ¿Qui t'ha cuidat a tu?
Això és el més difícil. És una de les coses que dic: si com a mare, tens la intuïció que el teu fill té autisme, corre a demanar diagnòstic, perquè és probable que en passi alguna. Com més aviat puguis detectar-ho, abans podràs ajudar-lo. Però el següent pas és anar-hi tu, a una psicòloga, que t'ajudi a transitar aquest dol, aquesta acceptació, aquest esgotament. Tu també necessites un acompanyament, i per a mi és fonamental tenir temps no per treballar, sinó per descansar. Recordo que quan estava molt malament, per casualitats de la vida, vaig poder tenir accés a un pis buit: em tancava allà i hi havia silenci. Ningú em demanava res. Ningú cridava. I m'estirava a terra i plorava durant dues hores: necessitava aquest espai, perquè no ho podia fer davant dels fills. Com la cambra pròpia de la Virginia Woolf.
¿T'han titllat d'egoista algun cop per haver demanat això? ¿Has sentit que et jutjaven?
No, el nostre cas és tan extrem que, al contrari, tothom em diu que no sé com ho aguanto, perquè és difícil. Amb la separació sí que m’han dit que em perdria el 50% de la vida dels meus fills. Però ho necessitava, si no, em moria. Quan tens un fill amb autisme, el que tens molt clar com a mare és que per sostenir-lo necessites estar bé. Vaig caure en una depressió, i sabia que si continuava així, no el podia ajudar. No crec que sent-hi de manera infeliç puguis ser un gran referent.
¿Vau trobar referents de pares o espais per compartir les vostres vivències? ¿Us va ser difícil?
Costa molt. Justament l’altre dia estàvem en una presentació a Esterri d'Àneu, on estan intentant crear una associació. Em deien que el que més costa és que els pares reconeguin el que tenen els seus fills i hi vagin. Encara tenim un tabú social amb la salut mental i les condicions autistes. I costa molt. Quan estàs transitant el dol, hi ha qui necessita parlar amb altres i hi ha qui necessita estar sol. Jo vaig necessitar estar amb mi, i escriure el llibre va ser la meva gran teràpia. Ara ja puc relacionar-me més amb les associacions. És important que hi hagi espais per parlar i per adonar-te que no ets tu qui ets mala mare, sinó que fas el que pots i després et tornes a aixecar. I que no estàs sola, sinó que hi ha molts altres infants que passen pel mateix i que fins i tot arriben a conviure-hi bastant bé.
Quan ets mare, exerceixes dos rols alhora: ets filla de la teva mare i mare del teu fill, i són relacions amb molts matisos. Al llibre, la Ruth explica com va acabar odiant el maquillatge a partir de veure la seva mare maquillar-se. ¿Les mares determinen com serem?
Marquem més els nostres fills amb allò que fem que en allò que els diem que facin. Ja els podem dir que no mirin les pantalles, que si nosaltres estem tot el dia amb el mòbil, és el que els estem ensenyant. Quan tens fills, et replanteges el vincle amb els pares. És molt interessant perquè també és més fàcil que els vegis amb la seva imperfecció i els estimis d’una altra manera. Però com a pares i mares, marquem terriblement: si hi ets, si no hi ets, si hi ets massa, si hi ets poc, si parles massa, si parles poc. Quan vaig publicar el llibre, la meva mare em deia que no ho fes perquè seria un trauma pel meu fill si ho llegia de gran. I jo pensava que si aquest era el pitjor trauma que podia tenir, estaríem bé.
¿Estem massa pendents de criar sense cometre cap error?
Ens cal una versió més imperfecta de la maternitat. La meva generació vam viure molt l’exigència, i com que vam viure amb tanta pressió, l'hem rebaixat perquè els nens siguin lliures. Però els nens necessiten límits. I dins d’aquests límits, tenir una llibertat i exploració sense repressió posterior. Nosaltres ens equivoquem i ells, també. Però els infants d’avui dia viuen una angoixa quan els renyes!
Hi ha un conflicte entre la responsabilitat que es té com a progenitor i la responsabilitat de ser fidel a un mateix.
És molt difícil. El pare acompanya, però no té una figura cabdal. Qui continua sostenint emocionalment la família és la mare. L'home ha continuat focalitzat en la feina i la dona s'ha focalitzat més en la vida íntima. I, per tant, el que li interessa a l'home i el que li interessa a la dona són coses diferents, fins i tot contradictòries. Acaben distanciant-se tant que al final és molt probable que se separin.
¿I això es pot replantejar?
No pot ser que la única solució sigui la separació. Hauria d'haver-hi una manera que els homes no només facin les tasques de la casa que se'ls diu que facin, sinó que emocionalment se'n responsabilitzin. M'agradaria que un home quan entra a casa, tot i que pugui estar de mal humor, es responsabilitzi de l'estat emocional de la família.
Del teu fill, ¿què n’has après?
Viu molt en el dia a dia. Parla molt a través dels Pokémon, que constantment evolucionen. Em deia: “l’Eevee és tan inestable internament que no pot evolucionar”. I li vaig preguntar què feia, si no es podia transformar: “Està allà, estima, juga i s’ho passa bé”. ¿Cal alguna cosa més a la vida?
“En quin moment vaig pensar que educar les generacions futures canviaria el món”, exclama la Rut. ¿Però no és l’educació l’única escletxa per poder ajudar millor persones com el Gael?
Podem ensenyar més als joves amb el que fem que amb el que els diem. Ara rebo molts missatges de dones que s’han llegit el llibre i que em diuen que els ha servit més que quatre anys de teràpia. Llegint-lo s'han dit: “Ostres, ella és tan imperfecta com jo!”
Perfectament imperfecta
© Carla Garcia
© Univers Llibres, 2025
