Podria haver passat un matí qualsevol, posem que un matí d’un dimarts laborable; posem que a qualsevol hora, direm que a les 9:04h; posem que en una estació tan concreta com podria ser Fontana.
Podria haver estat més dramàtic perquè a les 9:04h normalment em moc pel món anant amb dues criatures: una, asseguda al cotxet –que de vegades dorm, de vegades canta, de vegades crida, de vegades fulleja llibres que no li toquen com, per exemple, el Tintín– i una altra que té els mesos justos per saber fer la croqueta, penjada al pit. Però en aquest matí qualsevol que dic dimarts laborable, la criatura més gran avui ja és a l’escola i espero a l’andana del metro amb un bebè arrapat i un cotxet harmoniosament buit. Vaig d’hora fent la gimcana.
Badallo i aprofito per respondre un parell o tres de whatsapps. L’andana es va omplint de gent. A la samarreta hi tinc una taca blanca que ara no sabria dir-vos si és llet materna o pasta de dents. S’fan d’nanar cmprar bloqures. Teclejar amb una mà és complicat, però sabem que ens hem entès. He dscnglat pallasstre. Potser un ptó. O fns dsprs. Pel grupet de l’escola diuen que ens toca portar moniatos pel berenar col·lectiu. OK. L’andana, a poc a poc, es va omplint; el bebè canvia de postura: no és bon lloc per fer la croqueta. Temps d’espera: 2 minuts. Badallo.
Llegeixo un estudi fent scroll d’instagram que diu que el 78% de les mares de l’estat espanyol confessen estar sobrecarregades. Pots anar a comprar els moniatos a aquella parada que fa cantonada. Gent. El banc de l’estació és tot ple. 1 minut i 24. Aprofito i responc un parell de mails. El 78% encapçala el rànquing de mares cansades de tota la UE.
El bebè es remou. Avanço i em col·loco estratègicament a l’extrem de l’andana, prop del primer vagó. És on hi ha la rampa i la maniobra per pujar el cotxet, des d’aquí, és molt més amable. Tmb hm de protar 1 parpernia de casnyates. OK. 16 segons. L’estudi diu que la mitjana de mares europees desbordades només és d’un 67%.
Del túnel en surt un ressò esmorteït que travessa l’andana. Un buf d’aire calent. Les parets tremolen. El nen es contrau. N fn panellts? ENTRA. Adreço el cotxet perquè quedi alineat amb la primera porta. Un 42% de les mares, diu l’estudi, pateix ansietat.
El primer vagó s’atura mil·limètricament al meu davant. S’obren les portes. Gent. 9:08. El vagó va ple. Qui més qui menys es fica al tren per les escletxes. Em guardo el mòbil als pantalons. Em miro el cotxet i el manyoc de nen que porto al pit i que, ara ja sí, fa la croqueta. Un grup d’estudiants s’apilotonen cap a la porta per encabir-s’hi. Hi ha tres turistes que, fent pressió, també han entrat. Els moniatos.
I em quedo sola, allà a l’andana. El tren va ple. No puc pujar. Duc el cotxet i un nen a sobre que, aparentment, vol fer de tot, menys ser allà. Però no hi ha espai. No passa res. Puc esperar-me al següent tren. Em trec el mòbil de la butxaca per contestar un altre missatge. Jo no m’hi fixo, però el tren no engega. I un moacdor i una fladilla de catsaynera. OK tmb. No es posa en marxa. Quin tant per cent?
A la parada del metro del que hem dit que era Fontana el maquinista baixa del tren. S’acosta a mi, al meu bebè i al cotxet buit, sols a l’andana. Encara teclejo. Encara no el veig. Les paperines. ¿Por qué no subes? Aixeco el cap del meu telèfon. Em mira a mi. ¿Por qué no estás subiendo? M’ho diu a mi! Jo li assenyalo ràpidament el metro ple, el cotxet buit i el nen que ja, podríem dir, balla claqué a la motxilla. I sense dubtar-ho, el conductor, s’acosta a aquell primer vagó. Pica de mans. Diu alguna cosa com: VAMOS A VER, AQUÍ LA CHICA Y SU BEBÉ TIENEN QUE ENTRAR. (Pica de mans). ESPABILANDO. (Pica de mans). O NO NOS VAMOS. (Pica de mans). ESPABILAR. Els percentatges.
Llavors tot d’una ens fem visibles. I el món s’ordena. I, dins del vagó, es fa l’espai.
I és quan arrenquem que em dic per dins que tant de bo s’aturessin més trens perquè hi poguéssim pujar les mares. Potser no n’hi hauria tantes de tan cansades, si tots anéssim al mateix tren. Potser llavors no caldrien ni estudis, ni rànquings, ni percentatges, ni informes de la UE.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
