Un dia era un bebè. Al següent, tindria dos anys i mig i jugaria a cuinetes fent ballar una pizza de fusta amb olives i trossos de bròquil i pinya que li va donar un cop la tieta Roser. Tu series a la taula del menjador (fa temps que no et pots tancar a l’estudi) un matí de juliol intentant, per exemple, d’escriure aquest mateix text. No pensaves que arribaria, però ha arribat. Per més que et semblés impossible. I tecleges mentre l’escoltes de fons, tenint una conversa amb ella mateixa, la criatureta, sobre si a la pizza s’hi posa o no s’hi posa sal.
Una pizza amb olives negres. MAMAAA posa sal la pizza?
I dius, clar, una miqueta. Dius clar, però no és tan evident. I recordes la visita en què el pediatre va dir-vos que la sal, abans de l’any, valga’m déu, val; i la sal era Satanàs i menjàveu tots insípid i aleshores pensaves –les llàgrimes sí que eren salades – que allò també duraria per sempre més.
No saps com passa, però passa.
¿T’agrada la ceba, a tu?... Mama! T’atures i el mires. M’agrada la ceba. No m’hi posis pinya (s’educa amb l’exemple). ¿Crua o cuinada? Ja es cuinarà al forn!
I marxa marcant les sis passes probablement més sorolloses del món i torna amb un tall de fusta de pizza ben plena de ceba i els trossos de bròquil que, de tots els ingredients que existeixen –aprofito i ho dic, senyores fabricantes– és el més antipizza que es podria haver triat.
¿Vols un got d’aigua? –ell hi torna–. És que la ceba pica molt.
Llavors els observo, admirada, a ell i al seu raonament lògic. ¿Quan ha passat això? Ui sí, dic, pica molt! Faig un glop del got.
¿Vols una miqueta més de ceba? ¿Vols una altra cosa? ¿Vols fruita, vols pera, vols tronxa? –el reguitzell de fruites és aclaparador–. ¿Vols un suc, mama? ¿Amb kiwi o amb síndria? Em reconec, fugaçment, en l’enumeració de les setanta mil opcions, i ell porta el suc en una olla que en el seu present és inequívocament un got.
Deixo el suc aquí, quan tinguis set. Beu, mama, fa calor. I deixa el suc damunt la taula, al costat de l’ordinador. En realitat jo no vull suc, el que vull és que deixi de créixer així, sense avisar-me. Així, tan de cop. Però marxa, treballa mama!, i torna més tard amb mitja poma de velcro i un trosset de xocolata (invisible als ulls adults) idèntic al que ens prenem d’amagat jo i el seu pare. És que és de postres, em somriu ell.
I entenc que les nostres cuinetes seran també passatgeres i (sospito) que sempre sabrà més coses de les que m’imagino jo.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
