Mai no he nedat fins a la boia. Mai. Segurament perquè, per por o per protecció (aquesta línia tan fina), un dia algú va explicar-me que una nena que ho va intentar una vegada s’havia quedat atrapada a les cadenes d’una boia i no havia pogut tornar. La nena tenia, com jo, uns vuit-nou-deu-onze-dotze-trenta-cinc anys. I duia els cabells en forma de bolet castany i un serrellet com el meu, molt dels noranta. I jo, que mai vaig posar en dubte com es subjecten, les boies; sempre més que n’he vist una, hi he vist el meu alter ego a sota. Allà, surant dins de l’aigua, amb els cabells suspesos ondulant-se com tentacles i una cadena enroscant-se-li a la cama i estirant-la cap avall.
La imatge és prou nítida per ser dins del mar.
Potser per això sempre he estat més de caminar per la sorra. En aquell impàs en què l’aigua encara no és mar i la terra encara no és platja, i on el vaivé suau o et renta els peus o te’ls embruta.
No sé si m’he perdut gran cosa, per no nedar fins a la boia. Algun cop –o sovint, vinga, em sincero– he envejat, no us penseu, les que ho saben fer. Aquelles que fan del “vaig a la boia, pico paret i ara torno” un lema de vida que sembla senzill (habitualment amb un crol imponent, gairebé perfecte). Però jo no he pogut mai. I n’he culpat la nena enredada i la mort, que va venir amb ella, d’una munió d’activitats estretament lligades amb el fons marí: ni trampolí, ni submarinisme, ni saltar fent tombarella, ni baixar en planxa per un tobogan flotant.
M’he preguntat sovint –tants cops com vegades he vist un banyista anar fins a la boia– fins on nedaria avui si, potser precoçment, Algú no m’hagués advertit. Si Algú no m’hagués explicat aquell hi havia una vegada una nena que intueixo que mai no va existir, però que va ser creada a imatge i semblança meva.
I aquí és quan tocaria dir-me que superi el trauma. I que em cal sortir (sí, fa angunieta, el terme) de la zona de confort. Que viure és arriscar-se. Que allò que Algú em va dir un dia –fos per salvar-me o arruïnar-me la vida– no ha de limitar-me.
Però el cert és que no ho sé. No sé si van ser Algú, la Nena i la Boia els responsables que jo sigui així o si el caràcter em venia de sèrie.
Què va ser abans, ¿la por o la narració?
Perquè jo, ni nedar a la boia, que m’hi enredo; ni pujar al barco, que em marejo; ni conduir, que m’accidento; ni agafar un vol, per la pressió; ni el parapent, ni les altures; ni els esquís, que corren molt; ni els patins, en totes les seves mides i en totes les seves versions.
Potser no em cal culpar ningú per no nedar fins a la boia. Potser és que no nedar fins a la boia és la meva forma d’existir. Alguns som guardians de la riba i ja ens està bé, la voreta. I ens movem en el mig-mig. En aquell espai de frontera entre qui evita i habita.
Potser vaig ser jo mateixa qui es va agafar fort al conte –com la nena de la boia– per justificar un no vull.
Aquestes vacances, un estiu més, no nedaré fins a la boia. Em trobareu llegint un llibre en el barreig de l’aigua, ben arran de mar.
És broma.
Em trobareu en el barreig de l’aigua, ben arran de mar, perseguint un nen d’uns entre dos i tres anys, cridant-li com una lloca que ni se li acudeixi, d’acostar-se a la boia. Que s’hi pot quedar atrapat.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
