Durant molt de temps has apartat la mirada de Gaza. Concretament, des de la imatge d’un infant que plorava la mort d’un germà, als seus braços. No cal que morin infants perquè entenguis la violència; però és que, ara, en cadascun d’ells, hi pots reconèixer el teu fill. I el dolor se’t fa insuportable. Recordes allò que et van explicar en aquell refugi antiaeri de les famílies que es posaven juntes al damunt del llit quan les bombes queien sobre la ciutat; així, si morien, almenys seria alhora. I t’has adonat que, fins avui, no havies estat del tot capaç de comprendre-ho.
A la rotonda de les Drassanes de Barcelona que ara saps que li diuen la Plaça de la Carbonera, s’hi apleguen milers de persones i helicòpters sobrevolen el cel. Heu anat comentant, de passada, els últims vint-i-quatre mesos “el que està passant a Palestina”; fins fa poc, no tenia nom. I t’envaeix la vergonya. A tu. Que portaves palestí amb catorze anys mentre tocaves la guitarra al cau. A tu. Que els Reis d’en fa gairebé deu et van portar l’autobiografia de la Leila Khaled.
No has pogut escriure ni una ratlla sobre Palestina. I has anat apagant la tele de manera reiterada. T’has avergonyit de tu quan has pensat que els teus morts solen tenir noranta anys.
El teu fill pica de mans i tu saps que no entén res mentre busca cucs amb una excavadora al voral de terra humida amb herba de la rotonda plena de gent. El teu company et diu que li heu de tallar les ungles o que, els cucs, se’ls trobarà a dins. I et creix com un cuc, a tu, la sensació que tot és tard i vols esgarrapar el mal del món d’una generació sencera que han condemnat a no néixer.
Has deixat de comprar iogurts de coco i coca-cola. T’està costant donar-te de baixa de Spotify. Allà hi tens les llistes de quan van néixer les criatures i, dius, ara, que et fa pena. Portaves palestí amb quinze anys i vas pensar que això et col·locava al bàndol correcte de la història.
El que està passant a Palestina.
I tornes a tenir vergonya de tu i de les línies que no has escrit i de les teles apagades per no poder digerir les imatges horroroses que se t’han imprès als ulls, dels cops que vas deixar sentir dir que no s’ha de polaritzar.
El que està passant a Palestina.
Plores Palestina i parles de tu. Això també, et dius, fa vergonya. I que es clami per Gaza quan ja és inevitable. Ara que s’ha fet tard i que ja es pot dir “ho veus”.
Era 2011 que descobries la Rafeef Ziadah i el seu “we teach life, sir” mentre recomptava morts. Tenies entre cinc i vuit anys quan vas comprar una llibreta que enviaries a Bòsnia amb una primera pàgina escrita amb lletra lligada que deia alguna cosa així com em dic Anna i visc a Barcelona i espero que hi dibuixis malgrat tot, per no dir espero que aquesta llibreta sigui alguna mena d’esperança enmig d’una cosa tan abstracta com per a mi és una guerra. Això també et farà vergonya.
We teach life, sir.
I ara que ja és tard, vas a les manifestacions. Hi ha un poble sencer a punt de desaparèixer. La fam i els bombardejos. Rebentar. Deixar morir. Deixar morir de fam.
We teach life, sir.
Costa pronunciar la paraula genocidi. Dir-la és acceptar que en algun lloc del món en el mateix instant en que la mussites està sent permesa l’atrocitat. Dir-la és fer real que estan fent desaparèixer centenars de milers de persones de la manera més macabra. Si és que hi ha una manera que no sigui macabra d’eliminar tot un poble.
Quan la barbàrie es fa tangible, apagues la tele.
We palestinians wake up every morning to teach the rest of the world life, sir.
Et preguntes què et dol més: la mort o el rastre que deixa. Els pares orfes de fills, els germans orfes de germans, els vincles orfes de vida.
Mentre juga a excavadores el teu fill et demana que quan comença, el concert. El cuc et rosega per dintre i tu intentes explicar-li que no n’hi haurà cap, d’espectacle; potser fins i tot t’embranques a intentar-li explicar què és una manifestació. Més tard penses —els nens, sempre petits savis— que, al capdavall, té raó: trista i en algun moment, tots hem estat espectadors.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
