Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) arriba impecablement vestida, pentinada i maquillada a l'entrevista. Somriu amb els ulls cada vegada que algú li demana quin pacte ha fet amb el diable per semblar vint anys més jove. N'hi hauria per engegar-los a pastar fang, però Iglesias és educada i simpatiquíssima amb tothom, i es nota d’una hora lluny que no ho fa per quedar bé. El que no sembla, amb aquest caràcter tan proper, aparentment orfe d'ego, és una artista top que des dels anys vuitanta ha anat encadenant exposicions a les institucions més importants i que té obra a l’espai públic de mig planeta. Iglesias és el darrer fitxatge que ha fet la Fundació Catalunya La Pedrera per omplir l'edifici del passeig de Gràcia amb l'art que té més pedigrí en els circuits internacionals, puntal de la seva programació.
A l'exposició Passatges (fins al 25 de gener), comissariada per James Lingwood, l’escultora basca revisa els últims vint anys de la seva trajectòria amb una selecció d’una trentena de peces de dimensions variades, sent les grans les més espectaculars i les més fidels a la seva idea d'escultura, perquè són una invitació a experimentar-les amb tots els sentits. Seria un pecat periodístic no preguntar-li per les expectatives que té després d’haver estat preseleccionada per esculpir la façana de la Glòria de la Sagrada Família. Però, i això ja ens ho imaginàvem, es limita a dir que la proposta que presentarà encara està en procés de gestació mental i que no es desviarà del seu llenguatge. No deixa de ser un tema delicat perquè hi ha una competició en curs. Els responsables de la construcció del temple inacabat de Gaudí també han pensat en Miquel Barceló i en Javier Marín per a l’encàrrec. Tampoc se sap si al final l’acabaran compartint tots tres o si hi haurà un únic guanyador. Sortirem de dubtes durant el primer semestre de l’any que ve. Mentrestant, Iglesias opta per la prudència, i ben fet que fa.
Doncs sí que ha costat que fessis una exposició a Barcelona...
No n'havia fet mai cap d'individual a Barcelona, no. Sí que hi he fet coses importants per a mi, com la peça penjant del Centre de Convencions Internacional [Passatge de coure, 2004], que és de la mateixa època que la que hem portat a La Pedrera de la col·lecció de la Caixa [Corredor suspès II, 2006]. El MACBA i el Banc de Sabadell també tenen obra meva rellevant.
¿I la col·lecció Godia, o ja no?
Se la van vendre quan van tancar el museu [a la Casa Garriga Nogués]. M'encantava que estigués en un pati de l'Eixample de Cerdà.
Dèiem que l'exposició no arribava mai. ¿Per què?
Això ho hauries de preguntar als barcelonins [riu]... És curiós perquè he sigut sempre amiga i propera a les institucions d'aquí. El MACBA, el Museu Tàpies, el CCCB... He vingut sovint a la ciutat. Darrerament menys, però només perquè estic enfeinada.
I justament vas començar la teva formació d'artista a Barcelona.
M'he format al llarg dels anys, eclècticament. És veritat que vaig començar la carrera de Químiques a Sant Sebastià i que, quan ho vaig deixar, vaig venir a Barcelona i m'hi vaig estar gairebé un any per fer dibuix i ceràmica. No recordo el nom de l'acadèmia. Era a finals dels anys setanta. Després vaig marxar a Londres.
¿I quin plantejament heu fet a La Pedrera?
M'agrada fer projectes únics, i aquest ho és. És un projecte especial per al lloc, perquè és especial. Gaudí és un arquitecte que m'interessa molt. En la meva obra hi ha un tema recurrent que és la idea de passatge, de trànsit, i l'arquitectura de La Pedrera ja t'ho ofereix, això. Volia l’arquitectura neta, sense afegir-hi parets. I no l'he utilitzat només per lluir-hi treballs escultòrics sinó també obres bidimensionals, com unes ceres que proposen espais il·lusoris, que no són reals, però podrien ser-ho. També són obres espaials.
¿Quant temps de treball et porten les escultures? Intueixo que molt, sobretot pensar-les.
Són peces molt elaborades. Tampoc són només peces cerebrals, ni de bon tros. Sempre estic implicada en el fer, si bé tinc un equip d'arquitectes, enginyers que m'ajuden. Però també hi ha aquestes peces petites, la sèrie dels Pous, que m'han portat a fer coses més grans, i que són estudis dels efectes del temps. L'aigua mesura el temps i treballa amb el temps. Va canviant la pàtina de la peça. I crea vida quan la peça és a l'exterior. Hi ha organismes que neixen i creixen a l'aigua de les peces. M'interessa perquè és una manera propera de treballar amb la natura.
La idea clàssica de l'escultura monumental és perdurar i transcendir, però tu has dit sovint que el que vols és que la teva obra es transformi.
Exacte. I el que més em motiva és crear llocs en què la gent pugui congregar-se i compartir experiències. La meva obra són connexions amb la psicologia de qui la mira i, en les exposicions, entre les diferents peces.
¿Tornes a visitar sovint les teves obres per veure com van evolucionant? Penso precisament en la que vas fer al fons del mar, a la badia mexicana de Candelero, al Parc Nacional de l'Arxipèlag Espíritu Santo [Estances submergides, 2010].
La vaig fer amb l'ajuda de biòlegs marins perquè, com et deia, volia que la vida se la fes seva. Vam utilitzar materials especials que afavorissin el creixement de la vida. S'ha convertit en un laboratori que es va fotografiant cada certs mesos.
Em fascina l'ampli repertori de materials que fas servir. I amb combinacions que mai pensaríem. Alumini i cristall fos, per dir només un exemple.
I té sentit i funciona. No utilitzo els materials perquè només siguin bells. Sempre és perquè transmeten alguna cosa.
I jugues amb la nostra percepció. Allò que ens sembla tou en realitat és dur.
Hi ha un il·lusionisme, sí, de la mateixa manera que m'invento formes naturals que en realitat no existeixen en la natura. Per exemple, a la sèrie Litoral, que són registres de les textures de roques del litoral basc, però que també podrien ser del litoral d'un altre planeta. Què és l'art sinó això, una clau per evadir-te, per un cantó, i també per pensar, per un altre. Crear altres mons possibles, somiats o imaginats, que facin reflexionar-te estant sol, o, si és una obra a l'espai públic, amb altra gent.
Has creat una obra específicament per a l'exposició: Bosc mineral.
És un diàleg amb Gaudí. Abraço les seves columnes. El que jo he fet no són exactament columnes, són unes presències tectòniques que porten a una experiència de gairebé perdre's. A Gaudí el tinc en l'inconscient diguem-ne de la història. El tinc al cap, però com en tinc d'altres, d’artistes i d’arquitectes.
¿Què hi ha en tu de la tradició de l'escultura basca?
La meva formació és internacional, però sempre dic que a l'escultura basca li he d'agrair el llenguatge abstracte que des de joveneta vaig tenir davant meu. Però després també he mirat el constructivisme, a Eva Hesse i a moltes altres dones artistes que hi ha hagut a la història.
¿Has patit algun tipus de discriminació pel fet de ser dona?
Totes en patim en tots els camps. De totes maneres, quan vaig començar estava tan centrada a buscar el meu camí, que no em vaig fixar si als homes els donaven més oportunitats. Jo lluitava per tenir la meva, d'oportunitat, encara que fos en una cantonada. He lluitat per tenir una veu i he sigut afortunada, però això no impedeix que altres companyes sí que ho han tingut més difícil. La dominació masculina en el món de l'art és ben real.
I ara que et pots permetre el luxe de fins i tot triar, què prefereixes: ¿museu o espai públic?
Són dos mons particulars. Avui som aquí, en un lloc singular, que m'ha permès retrobar-me amb obres i veure les connexions que hi ha entre elles. La peça Turbulence (2023) només l'havia presentat abans a Londres. I ara és a La Pedrera per segon cop, i aquí agafa nous significats. Són les turbulències de la natura i de la nostra psique: és una invitació a la fuga mental.
¿No penses baixar el ritme de treball?
Hi ha obres que estic desenvolupant que requereixen temps i atenció. El meu estudi és això, un lloc d'estudi on explorem i investiguem nous camins, materials... No m'aturo perquè em fascina. Ser artista té alguna cosa obsessiva. No et pots retirar. I em sento forta per continuar. Ara estem a punt d'instal·lar una peça a la Universitat de Princeton, als Estats Units. N'estem construint una altra per a un bosc d'Estocolm. I una més en un barri socialment deprimit de Dinamarca, on estan entusiasmats amb la idea que l'art els ajudi a trobar-se.
En un moment en què el món s'està convertint en un lloc tan hostil, l'art ens revela precisament això, que hi pot haver altres maneres de viure. Fins i tot ens pot donar forces per fer front a dificultats.
El que dius és molt bonic. Per això és tan important que les arts, totes, estiguin presents en l'educació, i no només en la dels petits. Les persones sovint tenen por de l'art: "És que no en sé prou". Atreveix-t'hi, només es tracta de deixar-te endur.
Tampoc els responsables d'apropar l'art al públic, i incloc la premsa, ho posen sempre del tot fàcil.
Perquè a vegades creen una distància. I és un error perquè no has de saber d'art per gaudir de l'art. T'has de permetre que se t'obri la percepció. L'art obre portals a altres mons, a estar amb un mateix, a reflexionar. Les obres tenen diverses capes, i una és només la sensorial, t'entra pels sentits: tu decideixes si vols anar més enllà.
Hem acabat l'entrevista i no t'he preguntat per Juan Muñoz (1953-2001).
Doncs fes-ho! Vam conviure molts anys, vam tenir dos fills i compartíem unes mateixes preocupacions artístiques, encara que després les materialitzéssim de maneres diferents. En Juan ha inaugurat retrospectiva aquest novembre al Museu del Prado. Una alegria. La seva obra parla a la gent jove. Em sembla meravellós que les noves generacions el coneguin, perquè tot s'oblida tan de pressa.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
