Quan fa cinc anys vaig anar a la clínica del neuròleg Joaquim Jubert (1938), va desplegar un metre i em va preguntar quants anys tenia: "Trenta". Amb les tisores va assenyalar el número: "¿Veus el tros viscut? Del zero al trenta ja el pots llençar. ¿Fins quan penses viure?" Vaig dir el primer número que em va passar pel cap: "Fins als setanta". Va retallar la cinta i em va mirar fixament: "¿Dels quaranta anys que et queden, què coi en vols fer? Posa't el metre a la cartera, i cada any talla'n un centímetre. El meu metre ja no el duc perquè l'he acabat: em vaig fixar que viuria fins als vuitanta-dos i en tinc vuitanta-tres, per tant, ja estic mort. Si vols ser lliure, actua com si ja fossis morta. I mentre encara hi siguis evita el patiment inútil. Posa't a l'altre cantó i digues: com que tant si pateixo com si no em moriré igualment, no cal que pateixi."
De l'altre cop que ens vam trobar a avui, han passat cinc anys volant.
I no és veritat, perquè han passat minut a minut, dia a dia. Però com que tenim un gran mecanisme de defensa, que és l'oblit, ens fa l'efecte que els anys passen volant.
Durant aquest temps, m'ha fet la sensació que cada cop hi ha més persones grans, de cinquanta, seixanta anys, que diuen que els han diagnosticat autisme, ¿per què passa?
Perquè vivim en la cultura de les etiquetes: es diagnostiquen ansietats, depressions, TDHs i trastorns de l'espectre autista a tort i a dret. Si em dius que una persona de cinquanta anys li han dit que té autisme, és que qui li ha dit no té ni punyetera idea de què és. Perquè no és una malaltia que t’apareix de sobte, és un trastorn que implica néixer amb dificultats serioses per la parla, rebutjant qualsevol contacte amb ningú i tenint reaccions violentes davant qualsevol canvi de rutina.
Ara es parla molt de la salut mental. ¿Què en penses?
Que la personalitat neuròtica del nostre temps és anar al metge. Fins al punt que s'han capgirat els papers: ja no és el metge qui diagnostica el pacient, sinó que és el pacient qui diu al metge "tinc depressió", i el metge, en comptes de passar-se tres quarts d'hora interrogant-lo, li recepta l'antidepressiu. Quan una cosa és la depressió, que és una malaltia endògena molt rara, i l'altra, la tristesa: si se't mor un fill, tens un dol, no una depressió. Però és massa fàcil sortir del metge amb un antidepressiu.
Però prou que hi ha gent que se sent al pou, que no pot sostenir la seva vida, ¿no?
Sí, es queixen, diuen que tenen ansietat, que no poden més. Però quan els interrogues, els dius: "¿Li costa respirar fondo? ¿Respira molt superficial? ¿Se li enrampen les mans? ¿Té la sensació immediata de morir?". "No, però sento ansietat”, i no els treus d'aquí.
¿Aleshores què els passa?
Que estan insatisfets amb la vida que porten, que se senten desorientats, impotents o sobrepassats.
¿Ens hem fet més dèbils?
Se’ns ha donat una cosa inèdita, que és l'estat del benestar. Però n'hem pagat un preu: ens ha desresponsabilitzat de fer-nos càrrec de nosaltres mateixos. Abans la gent tenien horts, mataven un gall, sabien arreglar el que se'ls trencava, i si els feia mal l'esquena es posaven una faixa i avall. Ara anem al supermercat, al metge: les solucions sempre venen de fora. L'estat del benestar és tremendament positiu, però ens sobreprotegeix: "No sortiu de casa, que farà vent i us pot caure un arbre!", "Vigileu la salut mental!". Hi ha hagut una ruptura amb la saviesa dels avantpassats i un dèficit en la construcció de l'autonomia de les persones.
¿Què diries que és el que es diagnostica més ara?
Quan vaig començar a exercir hi havia moltes histèries. Després vaig viure l'època de les depressions, les crisis d'angoixa i els trastorns d'ansietat. I, ¿ara saps què es diagnostica cada cop més? Gent obsessiva.
¿Per què?
La gent està perduda: viu en el dubte, la inseguretat. No tenen en què creure i tampoc tenen valors per sentir-se segurs. Estem en un canvi de model: els pares han abdicat, els educadors s'han convertit en col·leguis, la medicina clínica ha col·lapsat. I intentem resoldre els dubtes capficant-nos en pensaments intrusius, repetitius i absurds. I això deriva en la manca de confiança en un mateix, i en tenir un boicotejador instal·lat en la nostra ment: un okupa.
Vivim en una constant confusió perquè tot és inestable: no sabem a qui hem d’estimar, on viurem, quina feina tindrem.
I abans sabies que si et casaves amb aquest malparit que et deien els teus pares, seria per a tota la vida. I filla meva, aguanta i porta la creu. Això ara no passa, però hi ha el dubte: ¿deixo la meva parella o no? ¿Mantinc una relació extraconjugal? ¿I si me la descobreixen? ¿Continuo en aquesta feina? Abans si el teu pare era fuster, feies de fuster. Ara estudies, però canvies de carrera, i trobes una feina, però no t’agrada i en busques una altra.
Sempre hi ha la sensació que hi pot haver una cosa millor. Idealitzes una vida que mai tindràs.
Llavors ve la por a la llibertat.
¿Per què?
Perquè vol dir escollir una cosa i assumir-ne les conseqüències. I això ens fa una por tremenda.
¿Aquest excés de possibilitats propicia l'apatia? Tinc la sensació de veure molta gent desganada i resignada.
Són els qui es rendeixen: han perdut el sentit de la vida, no tenen il·lusió, no gaudeixen de res. ¿Què fan? Consumir, comprar, drogar-se, estar enganxats al mòbil...
¿Per què hi ha tanta gent trista?
Perquè hi ha hagut un dèficit de nodriment de la persona: de tenir el valor d'esforçar-te, de vèncer obstacles, de fer-te autònom. I per la convicció, en bona part generada per aquesta societat, que ets feble, quan no ho ets.
Si tenim la convicció que som febles, normal que ens deixem diagnosticar tant.
Abans la gent lluitava i ara se'ls ha de salvar: li posen una etiqueta de deprimit, l'envien al psicòleg. Estem fabricant una societat dèbil que no es para d’autoobservar, que es queixa i es considera víctima i desvalguda. Mai s’havien ocupat de nosaltres tant com ara i mai ens havíem sentit tan poca cosa.
¿Com ens afecta estar tot el sant dia mirant vídeos i missatges a Instagram, Twitter, Tiktok...?
Et converteix en massa de zombis. T'impedeix ser conscient de la teva soledat, llibertat i mortalitat. Mentre estàs amorrat a la pantalla, bloqueges la tasca de construir un sentit al sense-sentit de l'existir, de plantejar-te què cony en vols fer, del tros de vida que et queda.
¿Un dels problemes d'ara és la dispersió? ¿Estar fent mil coses i no trobar sentit al que fas?
Viktor Frankl ho deia: qui té un perquè ja no li importa el com. Si em diagnostiquen un càncer, si no tinc un motiu pel qual despertar-me, se'm farà insuportable continuar vivint. T’has d’enfrontar a tres pors: a emmalaltir, a envellir i a la mort. Fins a una determinada edat, et penses que hi seràs per sempre, fins que tot d'una t'arriba la benvinguda hòstia.
Em vas dir: "No seràs lúcida si no et fots una gran hòstia. Si a la vida tot t'ha anat molt bé, seràs una ingènua, crèdula, i moriràs amb un somriure estúpid als llavis. Si no reps una gran hòstia, no t'aturaràs i no t'adonaràs de la fantasia en què vivies". Si aquell cop em vas desitjar una hòstia, ¿ara què em desitjaries?
Si no l'has tingut, que te la fotin. I si l'has tingut, ¿com has reaccionat?
No l'he tinguda.
Llavors és molt probable que continuïs preocupant-te per tonteries, com si haguessis de viure per sempre.
També pot ser que el que no considero que és una gran hòstia, un altre sí que ho consideri.
Quan et foten una gran hòstia t'asseguro que ho saps, ¿eh? Una altra cosa és una pessigadeta. Jo, per estadística familiar, als vuitanta-dos hauria d'haver mort, per tant, ara mateix estic vivint de regal. Si n'ets conscient, quasi res té importància. Si se't rebenta la roda del cotxe, dius: "Bé, s'ha rebentat la roda". Com que ja hauries de ser mort, o ho seràs aviat, res del que et passi té importància. ¿Juli Cèsar encara existeix? No, existeix un nom que no té res a veure amb el gran corrupte que era. Quan deixem d'existir, no hem existit mai, i l'únic que podem deixar és alguna cagadeta, que és una aportació que has fet. Aquesta entrevista, un llibre. Porten un nom, però no ets tu: has desaparegut per sempre. I la memòria té data de caducitat.
¿Ara mateix estàs vivint com si estiguessis mort?
És que ja soc mort, perquè ho seré. Tret dels possibles accidents de trànsit, les infeccions, els testos que et puguin caure, la llargada d'una vida és simplement una qüestió genètica.
¿No et fa por, la mort?
No, perquè ja sé que vindrà. I si les condicions en què em toqui acabar són insuportables, a la tauleta de nit, en el calaix dels calçotets, hi tinc les pastilles per acabar-ho. Has d'evitar el patiment inútil.
Jo m'imagino coses i pateixo pel que no passa.
El que t'acaba venint no t'ho havies esperat mai. ¿Per què pateixes?
Per si tal em farà cas o no.
Tu preocupa't d'estimar: si no ets corresposta, busca un lloc on siguis corresposta.
¿Què creus que és el que val la pena a la vida?
De creure, no crec res.
¿Doncs què diries?
Viure-la. És l'única oportunitat que tens per ser conscient que existeix una realitat: una posta de sol, una fideuà, una conversa, una persona a qui estimar. I tant que hi ha moments de frustració, però si per ser algú necessites que l'altre et retorni la imatge que té de tu, malament. Molta gent vol que la identitat els la doni un altre: la identitat és teva, ets tu a seques. Però una gran por de l'existència és la soledat, no acceptar que som illes. Jo, Gemma, no sé qui ets, ni mai et coneixeré, però m'has trucat al cap de cinc anys i has dit: "Soc la Gemma Ventura". Ets algú amb entitat pròpia.
Contínuament sento gent queixant-se de la feina, de la parella, de tot. Com si mai en tinguessin prou de res, però alhora tampoc ho canvien.
Queixar-se és l'excusa per no canviar. De jove vaig llegir Saint-Exupéry, però no El petit príncep, que és un llibre horrorós, sinó El pilot de guerra. I diu: "Per tal d'accedir, cal haver-hi participat. No cal esperar-ne res, d'una missió frustrada". I a Terra d'homes diu: "L'home es mesura amb l'obstacle". Però molta gent diu: "Veniu, ajudeu-me, estimeu-me, mireu quina patacada m'he fet”. Aixeca't, cony!
¿I l'estabilitat com te la fas?
Xocant amb obstacles i superant-los, no queixant-te ni fent reaccions involutives: "Ai, pobreta, que desgraciada soc". Perquè això és una demanda equivocada d'afecte. Si et penses que dient "mireu-me, pobre de mi, què m'ha passat" rebràs més amor, en rebràs menys, perquè la gent no vol queixes.
¿Què vol?
Amor: manyagues. Volem manyagues. ¿Què som tu i jo? Un manyoc de cèl·lules programades per desplegar unes pautes instintives: menjar, beure, fugir dels perills, reproduir-nos i explorar el territori. Diem amor a l'instint de reproducció. L'altra cosa és que vulguis companyia, comprensió: quan no te les donin, passi-ho bé. Però si penses obsessivament que la Maria o el Manuel no t'estima prou, ¿què en trauràs? Si no t'estima prou, és que no t'estima prou, deixa de donar-hi voltes i ves-te a fotre’t cops de cap a un altre costat.
Però ens fotem cops de cap al mateix lloc, ¿no?
Perquè en comptes de salvar l'obstacle, entrem en el trastorn obsessiu de donar voltes, de queixar-nos, de tenir okupes mentals. És un procés neuròtic. I la gent es pensa que aquesta manera de viure equivocada és la normal.
¿Què és la neurosi?
Una manera equivocada de viure: pateixes i fas patir els altres queixant-te per tot. No saps gestionar la frustració de no ser prou estimat i et converteixes en manipulador, en conflictiu, en algú a qui no el satisfà res, llevat de queixar-se.
Dona'm exemples de maneres equivocades d'existir.
Karen Horney, al llibre La personalitat neuròtica del nostre temps, explicava que tots tenim la necessitat de ser estimats. I per satisfer-la tenim tres maneres equivocades: anar darrere la gent, anar contra la gent o aïllar-nos. La primera és: "Mai en tinc prou" i són els qui van darrere dels altres perquè els facin cas: "El meu marit no està per mi!"; i pateixen i se sacrifiquen per cridar l'atenció. L'altra és dir: "Com que no rebo amor, aniré contra tothom". Són els qui sempre estan emprenyats, que fan retrets, acusacions: "Ja veuràs com me la pagaràs". És una manera errònia de voler ser estimat, perquè justament aconsegueixes que cada cop els vulguin menys: són un problema per a un mateix i per a altres. I els tercers són els que s'aïllen i no volen saber res de ningú.
¿Què són els psicòpates?
Persones que no tenen consciència moral: són capaces de cometre violacions i crims sense el mínim penediment. Uns corren solts pel carrer i d'altres governen estats.
¿Poden dir mentides sense sentir-se malament?
No menteixen pas. Per mentir has de tenir tapada la veritat que saps: els psicòpates no tenen consciència, només busquen el seu benefici. Per això són capaços de fer mal sense sentir-se mai, mai, mai malament. Són perillosíssims.
¿Quin altre truc em donaries, a banda de dur el tros de metre a la cartera i retallar-ne cada any un centímetre?
Al temple d'Apol·lo a Delfos diuen que hi havia la inscripció: "Coneix-te a tu mateix". Hi haurien d'afegir: coneix-te a tu mateix, que ets molt semblant a tots els altres, i accepta't. I supera l'obstacle, que només tens una oportunitat d'existir, que és aquesta. Quan tenia vint anys tenia futur. Ara el meu futur és l'envelliment, la malaltia i la mort. Si només visc obsessionat amb això, em perdré l'únic que tinc ara: el present.
¿És complicat viure el present?
No ho és gens: el present és l'únic que existeix. El que és complicat és viure pensant que tota la culpa del que et passa és de la mama o d'aquella ruptura, o vivint amb el llast del futur: preocupant-te per coses que possiblement no passaran.
És fàcil culpar els pares del que ens ha passat a la vida, ¿oi?
La culpa sempre és dels altres, mai és meva. Però tot d'una t'has de fer gran i dir: "Escolta, culpa de què. Si aquell nòvio que vaig tenir era un malparit, s'ha perdut aquesta preciositat" [amb la mà es fa un petó a cada galta].
¿L'autoengany també és una forma de protecció?
¿Per què t'enganyes? Hòstia, estàs molt malament si no pots tenir confiança en tu mateixa.
¿Per no veure les coses tal com són?
És que per veure les coses tal com són, primer s'han de mirar. Hem de fer una suspensió del judici i aviam què hi ha. I ho fas, i costa molt, veuràs que només hi ha el que hi ha, no el que pensaves que hi havia. Si vols mirar les coses com no són, pren un al·lucinogen. Si et dius "És que no soc bonica", canvia d’ulleres, burra!: ves al mirall i contempla la bellesa que reflecteixes. Ara, si tens un boicotejador mental que et diu: "No, soc lletja, perquè el Manel o la Maria no m’ha estimat", t'autodestrueixes tu sola. La manera equivocada de reaccionar és reaccionant contra un mateix i això és masoquisme.
Els psicòlegs diuen que la manera d'estimar dels pares la reprodueixes de gran.
No, tot això és literatura. Alguns psicòlegs sovint són constructors de neurosis, els va molt bé per al negoci. Per això hi ha psicoanàlisis interminables.
Has estudiat els primers anys de vida dels humans ¿Què has trobat?
Que un japonès, un xinès i un occidental tenim el mateix cervell al néixer, però als dos anys ja no. El llenguatge que aprenen els canvia l'estructura del cervell.
M'han dit que vas fer de mare d'uns ànecs.
Estava esperant davant la incubadora que naixessin, en sortir de l'ou em van veure a mi, i per a ells vaig passar a ser la seva mare. Em seguien a tot arreu: per casa, caminant per Girona, baixant les escales de la Catedral, entrant al banc. I els deia: "Anem, anem!", i ells, al darrere. Aquesta conducta de seguiment la va descobrir l'etòleg Konrad Lorenz, la va anomenar imprinting, i explica com un animal acabat de néixer queda irreversiblement lligat a qui l'acull. Però en el cas d'un nadó humà, passa el contrari: és la mare (biològica o no, mascle o femella) qui queda encunyada per la cria i qui la segueix arreu. Depenent de la qualitat del vincle que li ofereixi (si és tendre i ferm, o bé absent), l'infant pot arribar a convertir-se en un adult plenament desenvolupat o créixer amb mancances irreversibles.
¿Què passa si durant els primers anys de vida no reps l'afecte de ningú?
Els infant criats en orfenats que se'ls alimenta però estan tot el dia sols en llits de barrots es tornen apàtics, inexpressius, i quan aprenen a caminar no s'apropen als altres. El lligam de qui adopta el paper de mare amb el nadó determina en gran mesura la seva personalitat.
¿On van anar a parar els teus ànecs?
Al matadero.
¿Quins deures em posaries fins a la propera vegada que ens veiem?
És que només en tens un: superar els obstacles i treure el màxim profit de les petites coses de l'aquí i ara. I adonar-te que ets una privilegiada.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
