Laura Pinyol: «A cada família hi ha un astre que sempre fa de centre de gravitació»

L'escriptora diu que «viure pensant que sempre ho tens tot controlat és una condemna»

Quedo amb la Laura Pinyol (Terrassa, 1979) un matí assolellat de primavera. Sarrià, on treballa com a consellera del CAC, ens acull entre els seus carrerons empedrats i buguenvíl·lies florides. Periodista, escriptora i mare de quatre fills, la Laura desprèn un aire serè i incombustible, que l’ha dut a publicar la seva segona novel·la, Material sensible (Amsterdam, 2024). Una història que ens endinsa en la vida de la Marta, una dona de quaranta-quatre anys que ha de decidir si vol tenir el nen que du al ventre i que ningú espera. Un entreteixit d’històries que parlen de temes com l’amor, la traïció i la impostura.

A Material sensible fa l'efecte que tots els personatges viuen una mica en la corda fluixa.

Les famílies i les relacions estan fetes del que no veiem. Totes aquelles coses que suren en l’ambient, però que tampoc diem mai en veu alta. Són silencis molt sorollosos, buits i sobreentesos a través dels quals pivoten moltes coses.

I enmig de tot, la Marta, sempre omnipresent. Ella és la que, com qui tira una pedreta en un estany, ho posa tot en suspensió.

A cada família hi ha un astre que sempre fa de centre de gravitació, i, no se sap com, els altres acaben orbitant al seu voltant. La Marta, encara que el seu tarannà sigui desprès i distant, fa aquest paper. El que passa és que al damunt d’ella viren tots els dubtes, temors, equilibris i pors de la resta de membres.

Explores molts rols familiars, com els dels eterns cuidadors.

M’interessaven personatges com el de la Mariona i el Joaquim que, encara que ja siguin avis, sempre tenen cura dels altres. O les filles de la Marta, que sempre tenen una mica en compte els pares, encara que no els toqui per edat, perquè prioritzen molt més el seu moment vital.

Tots els personatges transiten les seves històries tenyides amb un vel d’impostura, i també amb una certa por a la comunicació.

Encara que tinguem la sensació que estem més connectats que mai, la incomunicació és un dels símptomes del nostre temps. Al final, comunicar-se és esventrar-se una mica, i és molt més fàcil quedar-se en aquesta primera capa superficial i deixar la resta en una mena de rerefons que, si no és imprescindible, no cal obrir.

També parles de la infertilitat i l’avortament gairebé com dues cares de la mateixa moneda.

Són dos temes profundament femenins que tenen a veure amb la batalla de les dones. D’una banda, el fet que et diagnostiquin infertilitat, com li passa a l’Esther, encara té molts efectes en la concepció d’una persona. Mentrestant, la seva germana Marta, que encara guarda el tabú de quan va haver d’avortar de jove, ara es torna a veure amb el dilema de tenir o no el fill que du al ventre. Més que centrar-me en un tema o altre, el que volia era parlar d'aquesta maternitat des d'una esfera pública, en què pel fet de ser o no ser mare s’és objecte de tota mena d’inputs i prejudicis.

Cites Kent Haruf, que diu que la vida no és justa.

Hi ha aquesta farsa de “voler és poder”, com si totes les coses que et passen fossin perquè te les has guanyat. És una falsedat, com si esforçar-nos, treballar i fer mèrits fes que les coses ens vagin bé. I moltes vegades les coses no van bé perquè no, i punt.

Un altre dels fils conductors de Material sensible és la guerra dels Balcans. ¿D’on et ve aquesta dèria?

Quan va esclatar la guerra jo devia tenir dotze anys i va ser el meu despertar conscient que hi havia problemes al món i a prop de casa. Als anys noranta, ens informaven de la guerra a través de la televisió i els diaris una mica com en una entrega per fascicles. Era un conflicte que passava no gaire lluny i en el qual la gent s'assemblava bastant a nosaltres. Fins als quinze anys anava amb un llacet blanc a la motxilla per denunciar el setge de Sarajevo, que em va impactar durant molts anys de la meva vida. Crec que tot allò també va despertar el meu interès pel periodisme.

Dos dels personatges principals, el Santi i el Mateu, són fotoperiodistes de guerra.

Hi va haver una generació de reporters catalans que van anar a cobrir el conflicte en edats molt primerenques. Aquest punt de personatges intrèpids em servia per parlar del periodisme i les fonts d’informació, però també de la impostura dels personatges que es debaten entre la vocació de servei públic per informar del conflicte, i la de crear-se la seva pròpia projecció, alimentar l’ego i acabar vivint en el conflicte permanent. Els que vam estudiar periodisme fa vint anys acostumàvem a tenir una certa romantització per aquests personatges, perquè al final són com una mena de cowboys del món modern.

Cowboys incapaços de mantenir les seves pròpies famílies.

Quan tornen de la guerra, no aconsegueixen retornar a la realitat. El Santi decideix exiliar-se d’un món que no va amb ell, on no troba un encaix. I el Mateu continua vivint en el conflicte permanent, incapaç d’amollar-se als ritmes de la vida real. I la Marta, sempre atreta pel mateix tipus de persona, acaba vivint en cercles concèntrics.

Expliques que una de les llavors de la novel·la va germinar el 2008 durant un viatge a Sarajevo.

Estava embarassada de la meva primera filla i esperava trobar una ciutat molt més cicatritzada, però les ferides de guerra encara estaven molt vives. Hi havia illes de cases cremades i enderrocades. És un viatge que em va afectar moltíssim, i que es va convertir en la gènesi de Material sensible. Vaig pensar el llibre des d'un punt de vista paracaigudista, d'entrar i sortir d'un conflicte que vam viure de prop però que tampoc és nostre.

Abans, però, publiques El risc més gran(Amsterdam, 2018). ¿Has viscut moltes diferències en la creació d’aquesta segona novel·la?

La primera va ser escrita amb molta impaciència i sense pensar que es publicaria. Vaig tenir la primera versió feta als quatre mesos, i tot plegat es va fer en dos anys. La gestació de Material sensible ha estat molt més llarga, perquè no volia fer una cosa que semblés que la feia per sortir del pas. Vaig estar cinc anys escrivint i va coincidir un temps amb la pandèmia. I tot i que no volia parlar-ne a la novel·la, el clic que va fer el món, que es deixava de veure com un lloc segur, em va quadrar amb la idea que als personatges qualsevol cosa els podia posar contra les cordes.

En el llibre cites Elizabeth Strout quan diu que és un regal de la vida no saber què ens espera.

Aquest punt d’incertesa és una benedicció, perquè viure pensant que ho tens sempre tot controlat és una condemna. Moltes vegades quan escric també vaig fent sense saber on em duran les paraules. De cada personatge tenia un esquema mental, però sense gaires notes, ni travesses, ni res. El que sí que vaig decidir era l’ordre en què sortien, perquè cadascun té el seu propi capítol.

¿Has tingut una bona relació amb ells?

Dic de broma que tota aquesta gent convivia dins del meu cap d’una manera molt sorollosa, perquè quan parlaven, es notava que tenien moltes coses a dir i que feia temps que s’estaven esperant. Quan vaig començar el capítol de la Mariona, que era gairebé l’últim, tenia la sensació que era una senyora que s’arremangava i deia “bé, ja era hora, ja puc dir tot el que penso”.

Cada personatge conforma un món interior que podria donar per a múltiples novel·les més. ¿N’hi ha algun que t’apreciïs més?

Un personatge que és antipàtic però que m’estimo molt és el de l’Esther. És un personatge que costa perquè viu atrapada en la gelosia insaciable, que mai té aturador. L’Esther és un personatge trist i alhora té raons per ser d’aquesta manera. També m’ho vaig passar molt bé escrivint les filles i els avis, que són molt humans. I els personatges més grans, com la Marta, el Santi i el Mateu, tenen llums i ombres: si els coneguessis, no sabries si et caurien bé o no.

“Passi el que passi, el que ha de ser, serà”, cites Macbeth. ¿El final de la Marta no podia ser de cap altra manera?

No. En la meva escriptura puc fer canvis en els personatges però, encara que tingui temptacions, des del començament sé com acabarà la novel·la. En aquesta història, des que la sang apareix al principi fins al desenllaç, hi ha un esforç de contenció perquè les coses no se’n vagin de mare per a ningú. Tothom serra les dents fins que. Al final, passa l’inevitable.