"M'he passat la vida mirant cossos des de dins", em diu el radiòleg Amad Abu-Suboh Abadia, autor del llibre Lo que te mata no es lo que crees. "La nostra relació amb el cos està feta de senyals: dolor, gana, cansament, falta d'aire. Però el problema és que no ens avisa de tot el que és important: no crida quan un risc comença, ni tan sols te l'insinua. I quan per fi parla, pot fer-ho tard i en un idioma que costa entendre". Hi quedo per parlar del que, almenys jo, no tinc gaire present.
Em fa la sensació que visc separada del cos, com si només fos un cotxe que em porta pels llocs i ja està.
I ens agradaria, ¿oi? Però vivim amb aquest xassís, que ens pot agradar més o menys, però que és el que ens ha tocat i el que ens acompanyarà tota la vida. No en som prou conscients, que tenim un cos i que en som responsables.
Quan ens detecten una malaltia, sovint ens sorprèn: és com si ens caigués del cel i no tingués res a veure amb nosaltres.
I si t'ho diuen a les 10:41, tens allò des de les 10:41. I si no es tracta d'un accident de cotxe, les malalties no funcionen així. La ment i el cos operen en escales de risc diferent: la ment sempre té por del que és catastròfic i immediat, però la biologia escriu en la lentitud.
¿Com parla el cos? ¿Ens avisa de tot?
No, el cos escriu en silenci i sovint ens avisa quan porta mesos o anys redactant. El nostre cos s'acaba assemblant al que repetim cada dia: pots estar vuit hores assegut i sortir a córrer una hora, però si et passes vuit hores assegut, ets un ésser que està vuit hores assegut. I li estàs dient als teus ronyons, al sistema nerviós, digestiu, endocrí, que han d'adaptar-se, encara que això els vagi en contra, a un ésser que no es belluga.
A vegades intentem compensar el cos, com si el poguéssim enganyar o hi poguéssim negociar: el cap de setmana menjaré malament, però dilluns ja ho faré bé.
El cos no funciona com un jutge: no premia, ni castiga, ni et diu si t’has portat bé o malament. Si cada dia menges malament, no et farà un sermó: ho registrarà. I tard o d’hora, allò que es repeteix mostrarà una empremta.
Llavors, ¿en comptes d'avisar-te d'una malaltia, el que intenta és dissimular-la?
Totalment. Imagina que cada senyal que s'imprimeix en la nostra biologia produís dolor, seria insuportable. Hi ha un concepte preciós, l'homeostasi, que és la feina invisible que el teu cos fa perquè puguis tirar endavant en el teu dia a dia: ara mateix està ajustant, reparant, compensant. I això no és cap misteri, és l'autonomia fisiològica. És a dir, el cos no està dissenyat per explicar-te a cada moment el que t'està passant dins teu, sinó per sostenir-te perquè caminis, treballis, facis la teva vida. Però això acaba convertint-se en una trampa: ho mal interpretem, pensem que si no tenim cap dolor, vol dir que estem sans.
¿Això vol dir que el cos ens avisa quan no pot dissimular-ho més?
Molts cops, sí: el cos et segueix fins on pot. Però s'entén al revés: mentre anem funcionant, ens creiem que estem sans, però pot funcionar estant molt a prop del límit.
Parles molt del concepte del marge.
És la reserva que té el cos abans d’arribar al límit: és el que et permet dormir malament una nit i recuperar-te, viure una mala època i refer-te. Quan tens poc marge, una nit dolenta et destrossa tres dies. Sovint confonem salut amb no tenir res, però la salut no és l’absència absoluta de problemes, això no existeix, és que tinguis prou reserva per travessar els problemes sense que cada cop quedis estabornit. El marge no sempre es veu en una analítica però es nota, per exemple, en quantes hores, dies, mesos tardes a tornar al teu punt de partida.
Pensem que si hi ha algun problema, el cos ja ens avisarà amb el dolor.
I no és així. Hem d'entendre que no sentir dolor no vol dir que estiguis sa, és només que no sents dolor. I que en el no sentir dolor poden estar passant moltes coses. En el nostre material genètic no podem influir-hi gaire, perquè és amb el que venim de sèrie, però sí que ho podem fer en l'epigenètica, que ve determinada pel nostre estil de vida. Perquè hi ha hàbits nocius que, com que els repetim dia sí dia també, ja ni ens n'adonem, que ens perjudiquen.
¿Hi ha parts del cos que avisin més aviat del dolor que d'altres?
I tant. A la pell tot ho sentim a l'acte: si hi ha foc, treus la mà al moment. En canvi, hi ha òrgans interns que no estan dissenyats per sentir dolor aviat: els ronyons poden estar desenvolupant malalties sense protestar.
M'estàs fent agafar por, ara penso que dec tenir malalties que no sé.
L’objectiu no és tenir por del cos, és mirar-lo sense ingenuïtat, amb honestedat. No cal viure pendent de tot, però tampoc cal viure desconnectat de tu. Si hi ha un símptoma nou, persistent, intens, consulta-ho. Si tens controls indicats, respecta’ls. Però fora d’això, no és qüestió de veure amenaces a tot arreu ni de fer-nos totes les proves del món. La medicina que salva més vides no és ni la cirurgia, ni la traumatologia, ni cap altra especialitat: és la preventiva: ¿què és allò que, a partir d'avui, puc fer per cuidar la meva salut? L'important no és implementar mesures heroiques: no aniràs a córrer cada dia a les cinc del matí abans d'anar a treballar. Ho has de poder repetir: anar caminant a casa, baixar una parada abans del metro. El nostre organisme, més que la gran matxacada al gimnàs, prefereix les petites variacions repetides, per exemple, que mentre treballes, cada mitja hora, facis uns quants petits exercicis.
¿Tenim massa por de les malalties?
Sí. Tenim una por mal orientada. Una malaltia trenca el relat que tenim de nosaltres. Dius: “Jo estava bé, tenia plans”, i de sobte apareix una paraula mèdica que et reorganitza tota la vida. El problema és que convertim la malaltia en culpa, fracàs, i això ens fa patir. Hauríem de mirar-la amb més proporció: no amb fredor, però tampoc amb terror. Una malaltia no és el cos castigant-te: és biologia, és temps, és vulnerabilitat, és atzar, és trajectòria. A vegades hi ha factors que podem modificar, i a vegades, no. La medicina també ha de fer l'esforç de donar context, que el metge no et digui només què tens, sinó què significa el que tens. Perquè hi ha una diferència enorme entre prendre’s una cosa seriosament o viure-la com una condemna. Una bona medicina hauria d’ajudar-nos a sostenir aquesta frase: “Això és important, però no determinarà tota la meva vida”.
¿Responsabilitzem massa de la nostra salut als metges? Si em trobo malament, hi vaig perquè em recepti pastilles i continuo la meva vida, segurament repetint els errors d'abans.
No hem de deixar-ho tot en mans dels metges: hem d'aprendre a responsabilitzar-nos de la nostra salut. Quan estiguem fotuts, la medicina ho solventarà fins on pugui, però hi ha una part important que depèn de nosaltres i que la podem fer molt abans. Però responsabilitzar-se no vol dir que si emmalalteixes és perquè t'has fallat, això seria fals i cruel. Vol dir que hi ha una part de la salut que no passa dins de la consulta, sinó en la forma com vivim. Hem construït una relació reparadora amb la medicina, i això té una part bona: pot fer coses extraordinàries que fa deu anys eren impensables. La medicina occidental és extraordinària quan hi ha una urgència, una lesió, una infecció greu, un tumor, una hemorràgia, una artèria tancada. És molt bona apagant incendis, però no sempre és igual de bona ajudant-nos a entendre per què vivim envoltats de material inflamable.
Però si em passo el sant dia fumant i després tinc una malaltia relacionada amb el tabac, m'ho hauré fet jo mateixa.
I encara que sigui així, la medicina no treballa mai amb la culpa. Està als antípodes d'aquesta actitud, sempre vetllarà per guarir-te. Però molts cops pots fer coses per la teva salut molt abans d'arribar al metge.
Parles de la medicina tradicional xinesa.
Allà el pacient no va al metge perquè li curi la malaltia, sinó per mantenir la salut. Per tant, mentre es troba bé, vol dir que el metge està fent bé la seva feina. Temps enrere, fins i tot el pacient deixava de pagar al metge quan es posava malalt. Miren el cos com un procés, no com una peça que es trenca, i tenen una idea que val la pena rescatar: el cos no comença a importar quan apareix la malaltia, sinó abans. Ara bé, jo no idealitzaria cap tradició: la medicina tradicional xinesa no pot substituir allò que la científica ha demostrat que salva vides: la cirurgia, l'antibiòtic, el tractament oncològic. El futur, per tant, no hauria de ser menys ciència, hauria de ser més ciència amb més context humà.
Que esperem que la medicina ens ho solucioni tot, ¿quina conseqüència té?
Hem saturat el sistema mèdic, en part perquè l'hem convertit en el lloc on anem a reparar-ho tot quan ja no podem més. Però la medicina no pot dormir, ni moure's ni menjar per nosaltres. I insisteixo: això no vol dir culpar el pacient. El sistema també està saturat per l'envelliment, la cronicitat, la manca de temps, la burocràcia, les llistes d’espera. Cal recuperar una aliança: ni val el model de “jo sol m’ho arreglo tot”, ni el de “que m’ho arregli tot el metge”. El pacient cuida el terreny, i el sistema mèdic, quan cal, aporta coneixement, diagnòstic, tractament i criteri. Cuidar un cos no és guanyar una batalla, és gestionar un marge. Potser la medicina del futur no serà només la que diagnostiqui i intervingui més, sinó la que ens ajudi a viure de manera que no arribem sempre al límit. Una medicina capaç de dir: “Això encara no és greu, però ja està reduint el teu marge”. I que siguem capaços d’escoltar-ho abans que el nostre cos hagi de cridar.
Digue'm com podria cuidar-me millor.
Enfortint el que va a favor teu: i això no passa només per menjar i dormir bé, sinó pels vincles que tens. La parella, la família, els amics i els companys de feina també determinen la teva salut.
Per tant, ¿hi ha persones que ens poden fer emmalaltir?
Sí. Hi ha persones que t'obliguen a estar sempre en alerta, a defensar-te. I això et fa estar en un nivell d'estrès més elevat que el que tindries si al seu costat estiguessis relaxada. Si això es repeteix cada dia, t'acaba trastocant el nivell immunitari.
Tens raó: quan estic amb persones que em fan bé, físicament ho noto.
S'han fet estudis en persones que estaven en coma, intubades, i quan entrava un familiar concret, les constants del pacient empitjoraven. També hi havia en qui milloraven, però val la pena identificar davant de qui estem sempre en alerta, i davant de qui el nostre cor descansa, allò que dius: "Quan estic amb tu, estic bé". I la soledat és letal: no hi ha ningú que no necessiti ningú. Hi ha estudis que han demostrat que estar completament sol, sense relacionar-te amb ningú, és més perjudicial que fumar quinze cigarros al dia.
Si vius instal·lat en un estat d'ànim trist, ¿el cos també ho acaba notant?
Si passes un any angoixat, el cos ho mostrarà d'una manera o altra. Tenir un viure gris, sense il·lusions, amb tendència a la tristor gratuïta, t'acaba afectant la salut.
¿Què és la tristesa gratuïta?
La que et podries estalviar modificant petites coses de la teva vida. Hi ha tristeses de les quals no podrem escapar, però no per això hem de tenir una vida trista. Imagina't viure seguint tots els consells de la teva àvia: menja a poc a poc, quan vagis a dormir deixa el mòbil al menjador, no donis el teu número de telèfon a aquell desgraciat.
Llavors, si la tristesa gratuïta i la solitud et retalla anys de vida, ¿l'alegria dona salut?
Totalment. I et pot ajudar a encarar malalties i el que se't presenti a la vida.
En com d'important és el nostre cos només hi pensem quan ens falla, però llavors no vindrà cap metge a donar-nos-en un de nou.
Hi ha gent a qui li ha tocat un cos sa i viurà fins als cent anys prenent-se un carajillo cada dia. Però és excepcional. Hem de tenir consciència que el nostre cos és finit, igual que el nostre temps de vida. Que en el futur vindran altres persones que ocuparan els nostres llocs: hi haurà una altra Gemma que farà entrevistes i un altre Amad que farà ecografies.
L'altre dia vaig anar al metge i no em mirava els ulls. Vaig pensar: quina fredor, és com una màquina.
Per fer la feina de forma excel·lent, els metges han de mirar els ulls dels pacients: apropar-s'hi, parlar-hi. El sistema mèdic permet que això t'ho puguis passar per alt, però un metge ha de ser conscient que el costat de la taula que ocupa és circumstancial: és una qüestió de temps que estigui assegut al lloc del pacient. Ser metge no t'exclou de res.
