Feia un cafè a l’Ateneu Barcelonès quan vaig veure un pardal que amb el cap feia un forat a la sorra: ¿s'estava cavant un amagatall? No, es veu que és la forma amb què es desprenen dels insectes. Després em vaig fixar en una filera de formigues: ¿com s’organitzen sota terra? Vaig pensar: he d’entrevistar un especialista en animals. Tenen un nom: són zoòlegs. És a dir, biòlegs especialitzats en zoo, que en grec vol dir animal. L’Eduard Martorell ho és i, mentre passegem sota una figuera, em diu: "En segons quins boscos, tots els arbres són un sol individu. En alguna pineda, tots els pins estan connectats per les arrels, de manera que en són un de sol. De fet, el químic James Lovelock a la hipòtesi Gaia diu que tota la Terra és un únic ésser viu".
Però tenim la idea contrària: que estem sols, separats i som els reis del mambo.
Però és que ni tu ni jo som un sol individu: dins del nostre cos tenim milions de bacteris. I els que tens a l'intestí també semblen independents, però, ¿oi que formen part del teu cos? A la Terra passa exactament igual: és un gran ésser viu que s'autoregula per buscar l'equilibri.
¿Què entens per vida?
És la matèria conscient. Una pedra no té cap sensibilitat si la comparem amb la que pot tenir una formiga o un arbre o un fong. Es diu que l'única espècie conscient és la humana: crec que no. Hi ha molts graus de consciència: nosaltres sabem que vivim dins del planeta Terra: qualsevol altre animal, no, però són conscients d'altres coses.
¿De quines?
De com s'han de reproduir: hi ha espècies de papallones que viuen un sol dia. Quan surten de la fase crisàlide, saben que no poden perdre el temps: han de trobar parella en qüestió de minuts, reproduir-se i pondre els ous. ¿Per què volen d'aquesta manera tan aparentment imprecisa? Perquè si ho fessin com els ocells, amb una trajectòria lineal, el depredador calcularia on aniria a parar i les caçarien fàcilment. I papallonejant, els despisten.
¿Que un animal visqui un sol dia o, com les llagostes, setanta anys, condiciona la forma com es prenen la vida?
I tant. Les papallones que viuen un dia no necessiten l'òrgan per xuclar el suc de les flors i, per tant, no mengen res: el dia de vida el dediquen a buscar parella i a pondre ous. Això es veu molt en la manera de criar els fills: alguns rosegadors que viuen un o dos anys tenen cries que ja neixen autònomes. Ara bé, els elefants, com que viuen fins als setanta, poden passar-se anys amb les cries: els ensenyen quines plantes val més que no mengin, quina aigua poden xarrupar, quina està contaminada. Els humans també en som un exemple: podem passar trenta anys amb les cries.
¿Què es diu dels animals que no sigui cert?
Que tot el que saben fer és per instint. I no: també observen i aprenen. Els dofins, com que han vist que hi ha caçadors que els roben les cries per vendre-les, per exemple, a zoològics, han après a despistar-los. Fan veure que la cria està en el grup perquè el vaixell les persegueixi, però està amagada en una cala amb la mare. És a dir, els dofins es comuniquen, decideixen què fan, s'equivoquen, es corregeixen. ¿Per què costa tant capturar els senglars de Collserola? Perquè els atrapen en gàbies i quan un hi cau, els altres ja han après que és millor no acostar-s'hi. ¿I això és innat? No. Ens pensem que l'única espècie intel·ligent és la humana, però de cap de les maneres: som un primat més.
Però una aranya sap fer una teranyina per instint, ¿oi?
Sí, no s'ensenya de pares a fills, porta l'aprenentatge incorporat en els gens. El que ningú li diu és on l'ha de fer: és ella que es belluga per l'arbre triant el lloc ideal on faci menys vent, on hi passin més insectes.
¿És veritat que hi ha animals que tenen noms per als seus fills?
I tant! Els pingüins emperador viuen en grups de fins a 50.000 pingüins sobre el gel de l'Antàrtida. Han de fer llargs recorreguts per anar a pescar. Quan tornen, seria impossible que trobessin les cries si no fos perquè tenen un cant per a cadascuna. És fascinant.
¿Tots els éssers vius parlen?
Cada espècie es comunica a la seva manera i d'una forma eficaç. Si no, ¿com es trobarien les parelles que volen reproduir-se, o com sabrien avisar-se d'on hi ha menjar o perills? Quan una abella troba una flor plena de nèctar, calcula la coordenada on està respecte al sol i corre a comunicar-ho a les altres abelles. ¿Saps com els ho diu? Amb els moviments: fan dibuixos a l'aire que indiquen quina direcció han de prendre per trobar les flors. És a dir, el que a nosaltres ens sembla un zumzeig aleatori és una forma de comunicació intel·ligentíssima.
¿Com parlen les formigues?
Amb les antenes. Hi ha una cosa maquíssima de les formigues: compten les passes. Un experiment va demostrar que tenen un podòmetre intern, una mena de comptaquilòmetres. Es va posar menjar en un punt i les formigues van dur-ne una mica cap al formiguer. Abans que fessin el trajecte de tornada, a un grup se'ls van escurçar les potes, i a l’altre, se’ls van allargar: unes es van aturar abans i les altres van passar de llarg. És molt curiós, fan més cas al comptapasses intern que no al que tenen davant. En un formiguer hi poden arribar a viure centenars de milers de formigues. És una ciutat sota terra perfectament organitzada: saben on guardar el menjar, tenen un lloc per als ous, una cambra profunda per a la reina, i fins i tot controlen els fongs que s'hi fan: els bons els deixen créixer per alimentar-se’n, i els tòxics els eliminen.
Sempre es diu: els humans sabem fer això, i els animals, no, com si fossin menors. Però, ¿i si és al revés? ¿Què fan ells que nosaltres, no?
Hi ha espècies de peixos que poden canviar de sexe en qüestió de dies: quan un grup de femelles queda sense mascle, la més gran pot fer que el seu sistema reproductor passi a ser masculí. Actua com a mascle, fecunda les femelles. I la gràcia és que si després venen altres mascles, pot tornar a ser femella. El pas d'ovari a testicle i de testicle a ovari és molt fàcil en segons quina espècie. I alguns rèptils poden tenir una cria sense necessitar que les fecundi cap mascle, que és el que coneixem com a partenogènesi. Però, en general, interessa més reproduir-se amb un mascle.
¿Per què?
Perquè si barreges material genètic, generes diversitat. En canvi, si han nascut per partenogènesi, són exactes a les mares. I si canvia l’ambient i no s’hi adapten, totes dues moriran. Però si les cries tenen característiques diferents, potser podran sobreviure. Per això ha tingut tant èxit la reproducció sexual per sobre de l’asexual. Amb la majoria d'arbres, n’agafes un esqueix, el plantes i ja tens un nou individu. Però és ell mateix, no s’ha generat diversitat.
Tot té un perquè, fins i tot la forma dels ous.
Si els ous fossin completament rodons, rodolarien i caurien del niu. Els ocells que van tenir una mutació que va fer que els seus ous sortissin ovalats, no rodolaven ni queien tan fàcilment dels nius. Els fills d’aquells ocells van heretar els gens que els farien tenir ous ovalats, i les cries d’aquests, també. I això es va seleccionar positivament. A la natura tot té un sentit: el que facilita la supervivència, perdura.
¿Hi ha animals que tinguin consciència de la mort?
En la consciència total, estem sols. Però fixa’t que molts elefants, que viuen en grup i es cuiden molt, quan són vells i perden dents i els costa menjar, per no ser una càrrega pel grup, l’abandonen, desapareixen i moren sols.
¿I n'hi ha que fan el dol?
Sí: quan a un dofí li segresten una cria, passa dies cridant-la.
Un pastor em deia que quan està malalt és com si les ovelles ho notessin.
I tant, no s'hi val a vendre'ns que la sensibilitat és exclusiva de l'espècie humana. El qui té gat o gos sap que el vincle que crea és immens. Poden percebre la nostra tristesa: i no només pel to de veu, saben llegir perfectament l'expressió de la cara. No som tan diferents dels animals com ens han volgut fer creure. I alhora, tampoc ho sabem tot d'ells: estic convençut que encara hi ha molts misteris que se'ns escapen.
Al llibre 100 curiositats zoològiques parles dels ocells constructors, és increïble.
Sí: els ocells teixidors al final de l'hivern trien un arbre per fer-hi el niu. Amb el bec agafen ortigues, plomes, tiges, branques, llana, i el construeixen amb paciència i cura. Primer teixeixen l'estructura base, i després hi posen els materials més suaus. Són arquitectes.
Hi ha un animal que em fascina: el pop.
Oh! Hi ha la pel·lícula d’un bussejador que es va fer amic d'un pop: reconeixen les cares. És dels animals invertebrats més intel·ligents que hi ha. En illes indonèsies, on hi ha molts cocos, els pops fan servir les closques que cauen al mar per protegir-se dels depredadors: ajunten les dues closques i es tanquen a dins. I les duen arreu com si fos la seva motxilla. Les femelles, quan han de tenir cries, deixen de menjar, i es dediquen exclusivament a cuidar els ous: amb les potes mouen l'aigua que hi ha al voltant perquè estiguin ben oxigenats. I quan les cries neixen, les mares moren: han donat la vida per elles.
¿Hi ha històries d'amor entre animals?
I tant. Moltes parelles d'ocells conviuen tota la vida junts. Si tens cries amb un mascle que desapareix, hauràs de tirar endavant sola, covant aquells ous, escalfant-los, anant a buscar aliment quan neixin: se te'n morirà la meitat. Si el pit-roig, les àligues, les mallerengues fan parella i les cries neixen i creixen, aquest èxit els empeny a continuar junts: ¿quin sentit tindria buscar una altra parella si funcionem de meravella?
¿També hi ha el desdeny? ¿T'abandono i me'n vaig amb un altre?
I tant. De fet, de monògams n’hi ha ben pocs. La femella pot dir: escolta, et vull per pondre ous i per res més. O que pugui tastar uns quants mascles per garantir quedar fecundada, perquè si en té un i no funciona, no tindrà descendència. La mantis religiosa femella, mentre està copulant amb el mascle, pot decidir decapitar-lo, cosa que afavoreix l’alliberament de l’esperma. I no només això, un cop mort se'l menja per estar en bon estat de cara a la gestació de les cries.
Hi ha formes de fecundar ben variades, ¿oi?
A les estrelles de mar, per exemple, els mascles alliberen els espermatozous a l'aigua i les femelles, els òvuls: no s’arriben a tocar.
Digue'm més capacitats que tinguin altres animals.
Hi ha aranyes que poden viatjar centenars de quilòmetres. ¿I saps com? Amb el fil de seda teixeixen un estel, s’enfilen a un lloc alt i es deixen endur pel vent. Si ho fessin a peu, seria impossible que recorreguessin distàncies tan llargues. O la sargantana: si l'atrapen per la cua, prem molt fort uns músculs i desprèn la cua del cos. Per despistar els depredadors i poder fugir, la cua se segueix movent uns segons. Al cap d’un parell de setmanes, se li haurà regenerat una altra de nova.
Quan hi ha hagut tsunamis, hores abans hi ha ocells que ho noten i fugen.
Sí, capten diferències de pressió atmosfèrica, infrasons i vibracions sísmiques de baixa freqüència que nosaltres no notem, i que a ells els avisen de l’arribada d’un tsunami. Per això també detecten les grans tempestes abans que nosaltres. De fet, tampoc tenim la capacitat d’orientació de les orenetes, que poden recórrer milers de quilòmetres i tornar exactament al mateix lloc any rere any.
¿Quines formes d’enganyar hi ha?
El cucut n’és un expert: pon els ous en nius d'altres ocells. Quan no hi ha els pares, la parella aprofita, tira els ous que hi ha i ponen els seus i se'n van. I quan arriben els ocells es troben uns ous més grans, però, com que tenen instint maternal, els coven igualment i, encara que la cria que en neix sigui més gran, l’alimenten fins que vola. També hi ha serps inofensives que fan mimetisme amb l'escurçó, que és molt verinós: han evolucionat fins a tenir les escates idèntiques, el mateix patró de colors, de manera que els depredadors es pensen que són perilloses, quan en realitat no ho són gens.
Hi ha persones que porten gossos en cotxets, com si fossin nadons. ¿Fins a quin punt podem condicionar el comportament dels animals?
Del tot. I mira que els gossos són llops. Però a través del vincle es pot generar un comportament que no el veuries a la natura: els gats mateixos, que per naturalesa són esquerps, et poden venir a rebre a la porta de casa. A l'Àfrica hi ha hagut cries de lleons a qui se'ls ha mort la mare i algú els ha trobat, se’ls ha endut a casa i els ha alletat. Quan hi ha un vincle, tot es transforma: aquell lleó mai atacarà la persona que l'ha cuidat des de petit.
¿Aquesta domesticació fa que perdin facultats?
Sí, quan tens un animal en un zoològic o a casa, ja no el pots deixar mai més en llibertat: no sabrà sobreviure. Per això no es poden tornar a mar tots els dofins i les orques dels zoològics: moririen de seguida. Els que ja estan en captivitat, moriran en captivitat. La vaca deu ser l'espècie més trista i esclavitzada que hagi pogut haver mai: té un vedell i al cap d'un any, el segrestem i va a l’escorxador i en fem entrecots o hamburgueses. Ja no parlo dels porcs: el 99% viuen engabiats sense la possibilitat ni de sortir en un petit pati.
El món que fem els humans, ¿condiciona els animals que tenim?
I tant. En una zona d'Anglaterra molt contaminada per l’activitat minera del carbó hi havia papallones, i les que naixien fosques sobrevivien més: passaven desapercebudes en les escorces dels arbres plenes de carbó. Els ocells no les veien i no se les menjaven: atrapaven abans les que més clares. Però quan es va deixar d'extreure carbó, van tornar a tenir èxit les papallones clares: les escorces es van tornar a emblanquir i destacaven les variants fosques. Dobzhansky, un gran biòleg, deia: "Res té sentit si no és sota la llum de l'evolució".
I alhora, el nostre món també l’hem fet observant els animals.
¿Quants invents hem fet inspirant-nos en ells? Els radars i els sonars s'han inventat observant com els ratpenats cacen de nit.
¿Com ho fan?
Tenen un radar natural: emeten ultrasons que reboten a tot arreu. I aquest eco els permet fer-se una idea del que tenen al voltant. Això també ho té l'animal amb què m'he especialitzat: el catxalot, el famós Moby Dick. La llum arriba com a molt a 200 metres de profunditat, i els catxalots fan immersions a 1.500 metres, on és negra nit. ¿Com s'ho fan, en la foscor absoluta, per trobar els calamars amb què s'alimenten? Van emetent sons, clec-clec-clec, que reboten al terra del fons marí. I si reboten abans pot ser senyal que hi ha un calamar o un altre animal bellugant-se.
Sovint els animals se’ls tracta com personatges Disney. L'agressivitat també existeix.
L'evolució ha fet que la majoria d'espècies siguin depredadores. Els animals per sobreviure intenten no malgastar mai l'energia. Quan als reportatges diuen: "El lleó ofega la víctima amb una bona queixalada al coll perquè no pateixi i mori ràpid", no és veritat, ho fa per estalviar energia: com abans es deixi de moure la presa, abans podrà menjar-se-la i recuperar-se de l’esforç. Les hienes tenen una boca petita, per això es mengen les preses vives. I moren desagnades, és horrible.
¿Les persones, entre nosaltres, també som una mena de depredadors sofisticats?
L’espècie més violenta i agressiva que ha viscut mai a la Terra no són ni els Tyrannosaurus rex ni els taurons blancs, som nosaltres.
Com a zoòleg, ¿quina pregunta et fas?
On és el límit de la vida. ¿El virus que fa que molta gent agafi la grip cada hivern ho seria? La majoria de biòlegs diran que no. ¿Per què no diem que el límit de la vida són els virus? Abans ens deien: és allò que neix, creix, es reprodueix i mor, i ens quedàvem tan tranquils. Però no és ben bé això.
De fet, un cop morim, dins del nostre cos continuen havent-hi bacteris vius.
I ja els tenies quan eres viu i tampoc s'adonaran de cap canvi. Diran: bé, anem alimentant-nos de les seves cèl·lules fins que ja només quedin els ossos. ¿Què som, les persones? Un sac de bacteris. Només a la boca en tenim entre 350 i 400 espècies.
Llavors quan fem un petó a la boca d'algú, uns van cap a un cos, i els altres, cap a l’altre.
Sí, la flora bacteriana de parelles que es fan molts petons acaba sent molt similar. Algú pot no tenir una espècie de bacteris, i si la té la parella, l'acabarà incorporant. Es va unificant i s'assembla cada cop més. El món dels microorganismes l'hem d'explicar molt més. Tu prens aigua pura pensant que allò només és H2O, i està plena de bacteris, perquè tota la Terra ho està: fins i tot els núvols, que es formen perquè el vapor d’aigua es condensa en milers i milers de bacteris que hi ha en suspensió en l’aire.
¿Pensar que som una espècie entre tantes t’ajuda a relativitzar les coses?
A la Terra li és absolutament igual si existeix o no l'espècie humana: som una més dels milions d'espècies que hi ha hagut i hi haurà. L'experiència de l'espècie humana només ens interessa a nosaltres.
Hi havia un temps en què no existíem i hi havia dinosaures.
Fa tres mil cinc-cents milions d'anys que hi ha vida a la Terra. Acabem d'arribar: l’Homo sapiens només fa uns cinc-cents mil anys que hi és, i aleshores érem molt més mico que persona. Els mamuts van desaparèixer perquè l'última glaciació va ser massa freda per a ells. El que és natural és aparèixer, evolucionar i extingir-se. D'aquí a dos milions d’anys, per posar una xifra, és molt probable que ja no hi siguem. No viurem els milions d'anys que han viscut els pops: ells ens sobreviuran.
