"Entre aquell que fa vint anys mirava el pas dels núvols, assegut entre insectes, ocells i papallones en aquesta mateixa pedra on ara seus, i aquest que ara hi seu i el conjura, no hi ha només temps: us ha treballat el vent". Manel Ollé (Barcelona, 1962) ha reunit poemes de diverses èpoques de la seva vida a Difàcil (Poncianes). Si aneu a la Setmana del Llibre en Català el dimecres a les 18:15, n'escoltareu els versos recitats per ell mateix. Hi quedo per parlar del món interior d'aquest llibre, però també aprofitaré per demanar-li com veu els oficis a què es dedica: és crític, traductor i professor d’Estudis Xinesos a la Pompeu Fabra.
¿Quin problema té la crítica literària a Catalunya?
Que, per l'esforç que demana, està molt mal pagada. Això fa que moltes vegades es converteixi en un resum fet pim-pam, quan és un gènere literari: és com fer un viatge i explicar el que has vist i posicionar-te.
¿El crític s'ha convertit en resumidor de llibres?
Sovint, sí. Cada cop més el periodisme cultural està marcat per les lògiques del mercat: es redueix a anunciar els deu llibres que sortiran a la tardor. L'altre problema és que hi ha poca conversa literària: ens llegim poc els uns als altres, i els espais a la premsa per parlar de llibres s'han reduït.
¿Els escriptors confonen una crítica amb un atac personal? ¿Pots fer molts enemics?
Durant molt de temps tenia tendència a no conèixer escriptors. Hi ha gent que entoma el que li dius, però moltes vegades hi ha una mena d'inquina.
¿Els crítics han estat substituïts pels influencers?
Les xarxes han fet que tothom opini, però també es genera una certa banalització del discurs literari: es porta cap al territori més emocionalista.
¿Quin problema veus en el sistema literari?
Que, amb tanta publicació, passen per alt molts llibres que són bons: el Jordi Lara ha tret una novel·la breu que està bé i té el seu lector possible i gairebé ningú n'ha parlat. És una llàstima.
¿De què depèn que et facin cas com a escriptor?
Estem en la literatura de la identificació: "M'hi veig, en aquest llibre, m'hi reconec". Potser és una reacció: com que el món se'ns està tornant volàtil i fals, busquem el que sigui veritat, autèntic, viscut. Una ferida, una confessió, un conflicte. I el que no va en aquesta línia, és a dir, tot el que és imaginació, joc, forma, queda fora.
Hi ha una certa confusió, ¿oi? Parlar dels teus secrets no vol dir que siguis més profund.
Parlar d'un mateix literàriament no és ni bo ni dolent, és un punt de partida, però no és un valor. Que sigui "el llibre més personal de l'autor" no el fa ni millor ni pitjor.
¿Per què hi ha tanta gent que escriu llibres?
Als anys setanta tothom volia ser poeta i ara tothom vol ser novel·lista. Som al món de la imatge: molta gent, més que voler escriure, vol ser escriptor. Però allò de posar-s'hi, d'estar-s'hi temps, de revisar, no; de seguida se'n cansen.
Un escriptor publica un llibre i al cap de dos anys n'ha de treure un altre perquè, si no, representa que se n'obliden.
A la literatura hem assumit la lògica de la productivitat: hem de crear contingut i ens hem de fer veure, cosa que vol dir que hem de fer un altre llibre. Hi ha una certa pressió perquè si no publiques una novel·la, desapareixeràs; i si no surts als mitjans o a les xarxes, sembla que no existeixes.
Però és una bogeria, això.
Sí, ha creat una mena d'universos paral·lels. En el meu cas, estic anys a publicar poesia, i no és perquè no sigui important per a mi, és que no tinc pressa.
¿És sa esperar?
Sí. Si una editorial et diu que no, te'l tornes a mirar, veus que el donaves per bo però que necessitava temps, i acaba tenint més sentit. Justament la crítica pot fer que hi hagi més exigència i més capacitat de consciència literària.
Però és una contradicció: si els escriptors, per no desaparèixer, cada dos anys han de publicar, vol dir que cada any surten un munt de llibres i, per tant, la gran majoria seran invisibles.
Hi ha gent que hi dedica anys i el llibre passa completament inadvertit: és un malbaratament. És un tema de mitjans de comunicació: els més generalistes cada cop tenen un univers mental més espanyol, comercial o lligat a certes editorials, i això fa que el repertori literari sigui pobre: hi ha quatre coses mediàtiques. I la literatura que té una ambició creativa queda arraconada de l'imaginari del públic. Hi ha qui diu: "A la literatura catalana actual no hi ha res de bo!", però ho diu gent que no llegeix, perquè hi ha molts autors amb veus molt potents. A vegades penso: llàstima que no tinguem més editors que editin de debò, perquè veus llibres que surten d'aquella manera, i amb una mica més d'apretada haurien quedat millor. Hi ha editors molt bons, però també hi ha editors que es dediquen a fer girar la màquina, i ni atenen el text, ni són capaços de dir: deixa'l reposar. Haurien de dir més als escriptors: aquest llibre encara no és publicable. Però, clar, han de retre comptes.
¿Què més canviares?
Ramon Llull té una capacitat de projecció cap al món potent. Valdria la pena un Ramon Llull que fes el mateix però cap al país: que anés als barris, instituts. Perquè som famosos pel món, però vas a qualsevol poble de Catalunya i no sé de què m'estan parlant. Falta que el que s'escriu en català arribi a Catalunya. Perquè si no, sembla que s'escrigui només sigui per als prèviament convençuts.
Ets professor de la universitat. ¿El que es diu a les escoles, que els nens tens menys comprensió lectora, va escalonant fins arribar a la facultat?
Sí. Per als alumnes d'ara la transmissió de coneixement és una pèrdua de temps: "Ja ho buscarem a Google". Si com a professor expliques coses, sembla que no estàs fent el que és correcte.
¿Llavors què hi pintes, a classe, si no hi vas a explicar?
Has de generar un ambient i motivar-los. Si no, no aprenen. No n'hi ha prou amb explicar durant una hora, has de posar imatges, distreure'ls. Et diuen: "És massa estona parlant". Hi ha una pèrdua de concentració molt gran. Als anys noranta, a la facultat d'Humanitats, els professors teníem reunions per discutir quins llibres els fèiem llegir, i cadascun en triava quatre o cinc. Ara els dius que han de llegir un llibre i et diuen: "Què dius!" Com a molt els pots fer llegir un article. Han passat molts filtres, han arribat a la universitat, però hi ha una dispersió: hi són i no hi són.
¿Hi ha cap solució?
A la universitat tenim el problema de l'ús de la intel·ligència artificial: ¿com ho fas perquè la facin servir sense que substitueixi el seu procés de pensar? Els faig fer un treball en què han d'anar al barri, passejar, entrar a una botiga, explicar el que veuen. Res que la màquina pugui fer perquè si no, veuré de seguida que no ets tu. O els faig un examen en què han de fer uns esquemes a mà i els han de penjar a les xarxes.
¿És que si ja estan així, d'aquí a uns anys, qui llegirà?
Sí. I és una inèrcia. Aparentment, guanyes temps perquè t'ho fa la màquina, però, ¿per a què el vols, el temps?
L'editorial Poncianes presenta el teu llibre, Difàcil, dient que parla dels límits entre allò que passa, allò que pensem que passa i allò que voldríem que passés.
És un llibre que juga amb el contrast: entre el que pot ser fàcil i difícil alhora, entre la prosa i la poesia, entre fragments de dietari o una cascada d'imatges. I em moc en diferents territoris: hi ha poemes d'amor, de l'instant, del silenci, poemes que són una reflexió sobre la poesia.
En el teu llibre tot s'està transformant: el que veus, el que ets. Però som en un moment en què tot es pretén definir i fixar: "els sentiments són això". Jo mateixa sento que els sentiments se m'escapen: penso en com em sento, i de sobte em sento d'una altra manera.
Sí, la transformació és un dels temes que més apareix, tot i que soterrat i latent, mai vull ser alliçonador. Hi ha la idea de la impermanència: que tot s'està movent i canviant. Hi ha un poema que parla dels núvols que van per la vall i estan transformant-se constantment, perquè és la seva característica. I també és la nostra: la forma que tenim és una il·lusió, perquè el que estàs sentint ara després serà diferent. Evito la idea del poeta que dona consells del que s'ha de fer, però sí que situo el lector en imatges, situacions.
"La nit desplega els estels, / els plànols te'ls deixa / a tu, que els dius i els desdius". Són poemes on s'hi respira un misteri.
Quan en un poema una noia entrega una pedra, és com si donés un enigma, desxifra'l tu: si és un trencament amorós, no saps per què me'n vaig, ja ho entendràs. Moltes vegades, més que donar respostes, fas que el lector circuli per un enigma.
¿No trobes que ara predominen els llibres entenedors, que no et demanen cap esforç mental?
¿La poesia s'ha d'entendre a la primera? Depèn. També està bé quan no saps ben bé què vol dir.
"Ser on s'és cos: és a dir, habitar un lloc on literalment no hi ha res." És una escriptura contemplativa, atenta al present.
Hi ha una cadena de disset haikus sobre la poètica de l'instant: les percepcions sobre el no-res, allò que està passant, però sense misticisme. Al primer poema parlo d'un tipus de música que no t'està explicant res, només l'escoltes: és pura atenció. És com si el temps es parés, però està avançant.
Comences el llibre citant João Cabral de Melo Neto: "Quan la flauta va sonar, un temps es va desdoblar del temps, com una capsa dins d'una altra capsa".
L'art és un temps que genera un altre temps. La música, la pintura, la poesia, et poden dur a una altra banda. Més que dir-te ets això, t'escup, et fa sortir de tu i de cop et trobes abandonat en una platja, a la intempèrie.
Però això és el revés del que diu tothom, que l'art és per coneixe't!
Avui deia: per poder desaprendre, està bé que primer haguem après alguna cosa.
"¿Qui acabarà les diverses versions de tu mateix?", "Milers de vides que vas viure / i ara t'ignoren i avancen obstinades". Més que coneixe'ns, llegint-te em fa l'efecte que és més interessant desconeixe'ns: alliberar-nos del que creiem que som.
Fer esclatar les cuirasses. La identitat és una mena d'enigma, mai sabrem ben bé qui som, no hi ha la versió definitiva. Hi ha un poema en què faig un trencaclosques com qui fa un autoretrat, però sempre hi faltarà una peça. I si algú pensa que el retrat és aquest, és un altre. Sempre ens expliquem a través d'històries: "jo soc aquell que va patir" o "soc aquell que va guanyar no sé què". Però si tens clar que és una cantarella, millor, perquè si no, estàs encadenat al que et penses que ets. Fins i tot les tradicions budista, taoista, més que pensar que tens una essència a descobrir, et conviden a mirar imparcialment què està passant pel teu cap i deixar-ho passar.
Parles dels poetes fent-ne una mica de conya.
N'hi ha un que es posa un barret i apunta el que veu en un dietari. És una broma sobre el poeta que es pensa que perquè allò ho ha vist i escrit ell, té una transcendència. Tinc una certa reticència a la idea de ser poeta, i a la poesia del patiment, de furgar la ferida.
Hi ha el poema que passa al port: mentre els vaixells de càrrega es disputen mercats, un home preserva l'espai de llibertat dins seu: "Duus una doble vida secreta. No que t'avinguis mesell a la via mercenària: saps perfectament que hi ha tot el que escapa al teu control; que hi ha veus, mans i motors que t'empenyen [...], però secretament conspires i els saboteges allà on pots, secretament cultives l'art de no ser governat".
Jugo amb la imatge del Vaixell ebri de Rimbaud. És com dir: ets un vaixell de càrrega, se t'estan venent, t'estan fent servir, estàs treballant dins d'una empresa, però secretament fas el teu joc. No és la il·lusió de "soc lliure i faig el que vull", sinó que soc un vaixell de càrrega que m'estan empenyent cap aquí, cap allà, però íntimament tinc un marge. I això és la poesia: et dona un espai d'intimitat i de llibertat.
També m'has fet pensar en quan estem repetint una vida caducada, grisa, que és com una manera d'estafar-nos a nosaltres mateixos: "El gest / que abans et deia només / repeteix. Erm simulacre / de tu mateix, et rebaixes / a oferta del mes. ¿És mandra / només o bé que t'estàs / quedant ja sense existències, / que només pots vendre llaunes / del que vas ser, caducades?"
Sí, les inèrcies. Tots en algun moment funcionem repetint-nos, i es nota. Tens el magatzem, i fas servir les llaunes de tu mateix que ja tenies caducades. Quan viatges a una ciutat nova, et fixes en detalls perquè estàs atent, despert. Però si ets a la roda de la inèrcia, fent circular les teves llaunes caducades, no t'adones d'allò que passa davant teu.
¿Als poemes hi ha el batec de la cultura xinesa?
D'alguna manera, sí.
¿Com hi vas anar a parar, a la cultura xinesa?
Perquè m'agradava molt l'escriptura, la poesia, la cal·ligrafia. Quan vaig acabar filologia catalana, vaig estudiar xinès a l'escola d'idiomes. El meu pare em sentia i deia: "Millor això que no que es drogui!" I també em vaig interessar per la filosofia xinesa, vaig fer arts marcials: taitxí, kungfu. La relació entre cos i pensament a la tradició xinesa té molt interès.
¿Quines idees de la filosofia xinesa t'agraden?
La del canvi, que tot s'està movent i transformant. Som en un corrent, però no en el sentit fatalista que se t'emporta l'aigua, sinó que tens la teva barca i has de saber què en fas: encara que només tinguis un deu per cent de maniobra, has de triar si aixeques la vela o vas a la riba o remes o et deixes endur. Però has de tenir en compte el corrent, i el corrent són els altres.
A vegades es confon amb allò de "fluir".
Sí, amb la idea que ets una cosa tova i flonja que es deixa emportar, i es tenyeix d'un aire misticoide: això ho defujo. També tenen la idea de la impermanència: tot està canviant constantment. Per tant, el món és una il·lusió de l'esperit. I per tant, no ens flipem: les nostres idees poden ser unes altres. O parlen del desaferrament, de no estar enganxat. Però, altre cop, això porta al malentès de "soc un ciutadà del món".
Digue'm una idea més que t'agradi.
T'ensenya que no ets una illa aïllada, sinó que el que fas està tenint conseqüències amb els amics, la família, la societat. El jo tan fort i victimitzat del món d'avui ens desconnecta dels altres i ens aboca a una solitud absoluta. El camí de la modernitat europea ens ha generat aquests efectes secundaris: és més egocèntrica.
¿El que dèiem dels escriptors?
Sí, els escriptors són com empresaris: han de tenir una marca pròpia i fer-la créixer. I vendre el seu peix com sigui, i van a tot arreu repetint la seva cantarella. No crec que no haguem de tenir ego, però entenent que estem jugant: la idea, més aviat, de desidentificar-se.
¿Un poema per acabar?
Vaig traduir l'antologia Pedra i pinzell, i n'hi ha un de Bai Juyi que posa un instrument sobre la taula i el vent fa sonar les notes. Parla de la bellesa insospitada: per veure-la, et demana estar despert. "Deixo la cítara sobre la taula i m'assec ple d'emoció. No em cal polsar-ne les cordes: el vent fa que sonin soles."
Difàcil
Manel Ollé
Primera edició: abril de 2026
© de les il·lustracions: Manel Woodcutter Song
© d’aquesta edició: Edicions Poncianes, 2026
