He començat aquesta entrevista demanant perdó. Dijous era a casa, i al mòbil tenia una trucada de feia quaranta minuts d'un número desconegut. Com que no semblava propaganda, vaig trucar a veure qui era: la Regina, que m'esperava a l'Ateneu fent un entrepà de fuet. Terror: "¿Com? ¿Però l'entrevista no és demà?". Vaig revisar el mail: m'ho havia apuntat malament. Morta de vergonya, vaig acotar el cap per entomar els retrets. Però gairebé rient em va dir: "No et preocupis! Pensa que estàs parlant amb una persona a qui això li passa cada dia! Aprofitaré per escriure a la biblioteca, de veritat, no pateixis gens! Després et dic si ens podem veure dilluns!". Vaig donar gràcies a Déu que aquest descuit l'hagués tingut amb algú de la meva espècie, perquè entre despistats ens comprenem. De fet, la protagonista de Les calces al sol es va deixar el gas de la cuina obert tot el matí, o el mòbil fent voltes a la rentadora, o el radiador engegat totes les vacances de Nadal. És dilluns, m'he posat tres alarmes, he arribat mitja hora abans. Apareix a l'Ateneu amb un barret i amb un somriure d'orella a orella.
Aquesta entrevista forma part de la secció que fem amb Parlem.
¿Què és l'últim que has perdut?
Vaig posar els meus dos fills al cotxe, vam conduir fins a casa i al pàrquing em vaig adonar que m'havia deixat el cotxet a la vorera. Molts descuits els he hagut de solucionar amb pasta: l'ordinador, pagar taxis perquè arribes tard... Però ara ho he amortitzat: ho escric. Las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan.
Abans d'escriure Les calces estaves bloquejada: t'esforçaves per escriure d'una manera que no era la teva. Parla'm del camí que vas fer per acceptar la teva veu.
A priori no era una qüestió d'autoestima, però potser sí. Creia que si volia escriure una novel·la, havia de parlar d'un tema de pes, com ho podien ser les històries de contrabandistes que m'explicaven els meus avis. I durant molts anys vaig estar dale que te pego amb els contrabandistas de los cojones. Vaig fer tot el màster de guió de cine de l'ESCAC sobre contrabandistes. Vaig entrar a l'Ateneu a fer cursos d'escriptura sobre contrabandistes. Fins que vaig conèixer persones que acceptaven i perseguien els seus somnis, encara que fossin estranyíssims: per exemple, un tio que volia portar les xarxes al Papa de Roma i ho va aconseguir. Això em va servir per ubicar-me a nivell vital. Em vaig dir: la meva veu és aquesta, si em surt humor, ¿per què ha de ser menor?
¿Ets una persona desacomplexada?
Sí. Pensava: ¿com puc dir jo que escriuré una novel·la com Déu mana si no he llegit Dostoievski? ¿Com pretenc posar-me a escriure? Em vaig dir: vinc a passar-m'ho bé i no a aparentar el que no soc. Em diuen que la gent connecta amb mi perquè no pretenc fer veure res.
¿L'antídot contra el bloqueig va ser treure ferro i llançar-t'hi?
Clar. Hi ha gent que em diu: "Ara també vull escriure". Encara que sembli senzill, soc molt perfeccionista: vull obrir qualsevol pàgina i sentir-me'n orgullosa.
¿Com veus el sistema literari català? ¿Com t'hi sents?
Quan hi vaig entrar no en sabia res i m'agrada molt. No em pregunto què pensen els escriptors de mi per haver escrit un llibre humorístic i desacomplexat, però no m'han arribat males veus. Tinc amigues que el seu objectiu és fer una literatura altíssimament intel·lectual i guanyar premis perquè la seva veu sigui complicada, reconeguda i prestigiosa. I anem a dinar juntes cada dos per tres: hi cabem tots. Quan vam anar a Guadalajara, no em va arribar la maleta, i la Carlota Gurt, la Marta Orriols, la Laia Vilaseca i l'Anna Manso em van ajudar a vestir-me. I era bonic perquè teníem converses meravelloses i allà els rànquings no existien. I t'ho dic jo, que he tingut la sort d'estar allà dalt de tot, però també és com un pes. Les comparacions són innecessàries i absurdes. No vaig fer turisme a Guadalajara perquè volia veure com parlava tothom: el Màrius Serra, la Irene Pujadas, la Montse Albets, el Ferran Sáez.
Però les comparacions són gairebé inevitables: he vist escriptors que culpen els que venen molt de no tenir ells gaires lectors.
Tardo dos anys a escriure un llibre i tu el llegeixes en una setmana. I després en ve un altre i un altre i un altre. Hi ha tants estats d'ànims a la vida que no sempre necessitem els mateixos llibres. Com amb les pel·lis. Crec que hi cabem tots. Però et diré una cosa: quan vaig publicar Les calces al sol, aquella setmana Penguin publicava deu llibres i jo no tenia ni un lector. I se'm va fer la mateixa feina que se li va fer a les desenes de llibres que es van publicar aquell mes i aquell any. En editorials més petites, que fan una feina més artesanal, et poden fer més cas. He hagut de picar molta pedra.
Dius que ets comercial.
Sí, m'agrada.
Hi ha escriptors que diuen: jo no vull fer promoció ni presentacions, el llibre ja caminarà sol.
It's not gonna happen. No puc passar per davant d'una llibreria i no entrar i dir: "Hola, tu ets llibretera i jo he escrit un llibre". De fet, vaig anar a llibreries de tot Catalunya a presentar-me: a Igualada, Lleida, Manresa. A vegades no em feien ni puto cas, però bueno.
¿Què has fet que normalment no es faci?
Quan va sortir Les calces, vaig preguntar als editors on podia fer la presentació, i em van dir: a aquesta llibreria o a aquella. ¿Però s'hi poden fer birres? No. I mentre la gent faci cua, ¿què farà? Vaig estudiar estudis de mercat: si són les 20:00 de la nit d'un dimecres i l'endemà has d'anar a treballar, no faràs una hora de cua: te n'aniràs. I em van dir: això t'ho has de finançar tu. I els mil euros que em van pagar per publicar Les calces els vaig reinvertir en la primera presentació: vaig llogar un dj, cadires, un ram, vaig contractar una fotògrafa, vaig comprar molts exemplars per enviar-los. Pensa que aquella nit l'havia somiat durant una dècada, i que venia d'haver fet moltes feines que no m'omplien, de no tenir pasta, de tenir atacs d'ansietat. Aquella festa era una celebració per dir-me: joder, tia, és que has perseverat d'una manera! Mai havia perseverat tant en res.
¿Què més vas fer?
Quan va sortir el llibre, em vaig presentar a Penguin, que publiquen milers d'autors i em miraven com dient: "¿Aquesta qui és?". I, molt amables, em van deixar una habitacioneta, vaig comprar quaranta exemplars de Les calces, em van donar les caixes amb què s'envien els llibres, les vaig reaprofitar, i a cada paquet vaig ficar la novel·la, calces, agulles d'estendre, una nota escrita a mà i ells ho enviaven a les adreces que deia. També et diré que, malgrat tot el que vaig fer, pots tenir l'altaveu més gran del món, un premi, una gran campanya de comunicació, però si el llibre no arrenca sol, no arrencarà. El mèrit el té Les calces, i com ha connectat amb el públic.
Molts escriptors voldrien el que tu tens: molts lectors. Tu que ho tens, ¿què vols ara?
Mantenir-me. Quan escrivia Crispetes de matinada vaig pensar: "Hosti, és que ara ets escriptora". Abans-d'ahir una noia em va dir: "He sortit amb els teus dos llibres d'una malaltia molt llarga". Quan escric intento recordar el que em diuen per honrar el que faig. De fet, quan escric, ho dono tot: si puc obrir el cor i agafar tot el que tinc, el que més m'ha emocionat, ho poso aquí dins. Tot el que soc.
¿A Catalunya hi ha una mentalitat empetitidora?
Sí, sempre és: "Bueno, em va bé, però...". Vaig dir a la Gemma Ruiz: "Quina camisa més guapa que portes", i em va dir: "Sí, és de segona mà". En comptes de dir: "Hòstia, sí, és de puta mare i m'encanta!". I és algo que aquí fa molta gent.
¿Has pogut guanyar diners?
Bueno, clar, si he venut 100.000 llibres i em quedo dos euros per llibre...
¿200.000?
El que passa és que el cinquanta per cent, fora.
No ho facis petit!
Pensava: hòstia, que podré pagar l'entrada d'un pis! Però resta-hi el cinquanta per cent d'impostos, el quinze per cent per a les agents. I a part, aquests diners els he d'utilitzar per poder dedicar-me a escriure els propers dos anys, i tinc dos fills, i visc a Barcelona. He firmat per la tercera.
També et deuen haver fet un avançament, ¿no?
Sí, però són quatre anys de no treballar! Ara per ara puc viure d'escriure; la propera dècada, ni de conya.
¿El pis has pogut?
No. I dic un pis de dos lavabos. Però estic molt feliç perquè he pogut estar dos anys escrivint Les crispetes només vivint de Les calces al sol: això és un luxe. El Basté em va dir: ¿t'has comprat algo? No, el que he comprat ha estat el temps per poder esmorzar en un bar de Barcelona per escriure tot el matí.
Et poden embolicar fàcilment amb projectes.
I per sort he dit que no a molts, perquè a més tinc dos fills petits. El meu luxe és que manejo el temps com vull. Jo m'he buscat la vida que tinc: em vaig muntar la feina de fer tours gastronòmics per Barcelona perquè els feia quan volia.
¿En continues fent?
Sí, perquè conec gent extraordinària i perquè tu no saps què et pot passar a la vida. No vull posar tots els ous a la cistella de l'escriptura, no seria sa.
¿Què és l'èxit per a tu?
Poder estar aquí ara esmorzant amb tu sense pressa. Poder tenir els dos fills sans amb el meu home, que m'estimo i que ens entenem i ens flipen les mateixes coses. Poder anar a dinar amb les meves amigues i veure els seus bebès. Poder anar al gimnàs. Poder escriure.
Són coses normals, ¿oi?
Sí, és l'èpica quotidiana. M'he comprat un vol perquè diumenge vaig als Estats Units.
¿Te l'has comprat tu?
Sí, el viatge me'l pago tot jo, perquè la meva editorial d'allà no m'ho paga.
Continues invertint!
Clar. Estic veient que el feedback d'aquest llibre als Estats Units és molt bo: la gent l'està rebent com el rebien aquí. Hòstia, és que allà tinc grans oportunitats, no ho puc desaprofitar.
¿A qui li has enviat?
Estic buscant desesperadament l'adreça de l'Obama. Se l'està llegint la dona del Damon Lindelof, que, per cert, no li he contestat, espera que m'ho he d'escriure [agafa el mòbil]. Estava a l'hospital amb el meu fill, que ja es trobava bé, i em van dir que el Damon volia fer el tour. Vaig pensar: l'he de fer jo, no ho puc desaprofitar!
A La Setmana deies: "Atreveix-te a executar el teu somni". Vulguis o no, tots tenim un projecte, però tendim a escombrar-lo cap al futur.
Sí, i deia executar perquè és un verb molt pràctic: arrenca ja. Però recordo quan les amigues em deien: "Fot deu anys que escrius la novel·la!" i no hi havia manera de fer-la.
Venies d'estar perduda. Alguna nit he tingut la sensació que estic llençant dies a la brossa. ¿Tu ho senties així?
Sí, era així. A la vida he fet de tot: vaig treballar al Carrefour de caixera, vaig fregar olles a hotels. Quan vaig tornar d’Atlanta, estava perdudíssima. Em vaig allunyar tant del que volia fer, que era escriure una novel·la, que de sobte estava venent vins al Japó i em deia: ¿per què estàs fent això? Arriba un punt que dius: he de ser exigent amb la vida, però també amb mi.
La teva àvia deia: "La vida también es muy puta y duele, pero lo que no puedes permitir es que otro coja las riendas de la tuya". No sé si en el moment en què les agafes pots detectar més fàcilment quan les estàs perdent.
Quan no tens les regnes de la teva vida, ho saps perfectament. Ara vaig cavalcant bé i m'adono que he de protegir molt bé què és el que em fa escriure. Perquè és fàcil que les crítiques o comentaris et puguin contaminar.
¿No ets fràgil davant d'això?
No he entrat a Goodreads. Hi vaig entrar quan feia tres anys que Les calces estaven publicades i ja estava protegidíssima per l'èxit. No em faria cap bé si ara veiés comentaris negatius. ¿Per què he de passar una mala estona? Perquè és lo típic que en tindré vint-i-cinc positius i un negatiu. No cal exposar-m'hi. No em cal, no.
Et veig molt ben enfocada.
Sí, és que penso: ¿què passarà si hi entro i veig una crítica negativa? ¿Em farà bé? A més, vull posar-me a escriure, ¿què vull? ¿Posar-me a escriure de mal humor? Si estic de puta mare, ¿per què desaprofitar-ho?
"Extermina qualsevol esperança de tornar a sentir amor." Quan pateixes un desamor, et fa l'efecte que el dolor que sents serà per sempre, que aquella tristesa mai es girarà. En el que escrius hi ha un missatge implícit: tot passa, tot canvia.
Quan estàs enamorat i la història s'acaba, sents d'una forma molt forta que no podràs revifar mai. Alhora saps, si fas el zoom out, que allò sí que passarà.
Però no pots desenganxar-te de tu mateix.
És com quan tens la regla! Sé que estic de mala hòstia, però no hi ha cap altra realitat. Però quan estàs en un pou, l'experiència et diu que allò era necessari. Jo necessito sentir-ho tot intensament.
¿El dolor?
Bé, hi ha coses que no calen.
¿Què no cal?
Parir el meu fill dos mesos i mig abans i passar tres mesos a l'UCI. ¿Aprens coses? No calia aprendre-les.
¿I tampoc cal estar tot el dia furgant-ho?
Clar. Pensava si em quedaria trauma del que vaig passar a l'UCI, però hi ha un moment que intentes racionalitzar-ho i dir: tot està bé, ja ha passat. Però cada vegada que veig una embarassada, el punt d'inflexió és si està abans o després de la setmana vint-i-nou.
¿Per què t'agrada anar amb barret?
El meu pare sempre en porta. El 2013 vaig anar al casament d'una amiga i em vaig posar un tocado i vaig dir: hòstia, m'encanta. I tothom estava enlluernat amb el sol i jo, que em cremo molt, vaig dir: que còmode!
¿Quants en tens?
M'acabes de fer recordar que me'n vaig deixar un al taxi [agafa el mòbil i apunta: "trucar taxi barret"]. Els tinc amuntegats: n'hi deu haver deu. I quan recuperi aquest, onze. Estic segura que el trobaré: tu saps perfectament quan has perdut algo o no.
La teva àvia va deixar una llista amb munt d'acudits. Explica-me'n un.
És que no tinc aquell ritme i destresa. El meu pare és el qui explica els millors acudits del món, que eren els de la meva iaia. ¿Li truco perquè ens l'expliqui? Ara estava al metge, perquè es va trencar el fèmur. Té setanta-cinc anys i encara està amb el camió. [Marca el contacte de l'agenda i encén l'altaveu: piiiip-piiiip-piiiip]:
—Papa!
—Hola, carinyo!
—¿Esteu tornant cap a casa?
—Sí!
—Escolta, és que m'estan fent una entrevista, m'han demanat que expliqui un acudit i soc incapaç! Explica el del cavall verd!
—Ah, sí: això era l'oeste, hi ha un tio que estava bevent, surt al carrer i li havien pintat el cavall de verd. ¡Cago en l'hòstia! Agafa les pistoles: ¿a ver quién coño me ha pintado el caballo de verde? I això que surt un home que li passa dos pams i està molt més fort que ell i diu: he sido yo, qué passa. Nononono, ¡que cuando quieras le puedes dar la segunda capa que ya está seco!
[La Regina es peta de riure] —Gràcies, papa! ¿Tot bé al metge?
—Tot perfecte! Diu que torni d'aquí cinquanta anys! Després t'explicaré el de l'indio! Adeu! [penja]
¿Has vist que bo? Pot durar dues hores!
¿Els mals moments també els saps convertir en humor?
Però dins d'un respecte. Hi ha gent pere a qui tot és broma: per mi, no. Vull pensar que vaig amb bon cor i que el meu humor no fa mal a ningú. Per això m'agrada riure'm de mi, que tinc molt de pèl, per exemple.
"No sé per què hem de deixar d'estimar una persona només perquè s'ha mort, sobretot si era cent vegades millor que els que encara són vius", cites El vigilant en el camp de sègol a Les calces. ¿En què et fa pensar ara aquesta frase?
Que em fa molt de respecte la mort, i que em costa parlar-ne. La meva iaia m'ha travessat d'una manera que sempre ha estat amb mi. Per molt que no hi sigui, no vol dir que no hi convisqui sempre. Encara ara, després de tants anys de morir, li trucaria. També he tingut la gran sort de tenir uns pares que són d'una incondicionalitat que no he conegut ni coneixeré mai, i això et dona una força extrema. Podria estar en una tribu remota de Tanzània i trucaria al meu pare i em vindria a buscar immediatament. Mai a la vida em dirà ara no em va bé. Ho donava per fet i es veu que no sempre és així. És una generositat tan forta que si hagués necessitat pasta, cosa que no, perquè sempre m'he espavilat, me n'haguessin donat. És tanta generositat que arriba un moment que dona la volta i ja no et cal. És com la parella: hi ha tanta confiança que al final no series infidel. De tanta abundància, dius: no em cal res més.
Les calces al sol
© Regina Rodríguez Sirvent
© d’aquesta edició, La Campana, 2022
Crispetes de matinada
© Regina Rodríguez Sirvent
© d’aquesta edició, La Campana, 2026
