Dissabte a la tarda, plou, no tenim cap altre pla que una pel·lícula americana de superació en què en Wyatt es mira l’ampolla de Budweiser a contrallum. El nano té vint-i-tres anys i, pel que pesa l’ampolla, el bíceps se li contrau de manera massa eròtica. Vatua, l’ampolla és gairebé buida! El temps no passa, al garatge de l’avi Dean... però la cervesa sempre s’acaba!
Fa molta calor. La samarreta imperi se li enganxa al cos. En Wyatt se la treu a poc a poc i es passa el drap vell per la cara i el clatell. Fa olor d’oli ranci i tabac. Ho intuïm per la cara entre de fàstic i de confort que fa. Era el drap de l’avi Dean.
Sent que l’àvia Marjory el crida. Ja deu tenir el fried chicken a taula. Però en Wyatt no es pot separar del Mustang del 68. Estava fet un cristo quan, l’endemà de la mort de l’avi Dean, el va començar a arreglar. Era un garbuix de rovell i sutge i cap peça feia la feina que havia de fer. Però es va jurar que el faria tornar a caminar, costés el que costés. Va recórrer totes les ferralleries i els desballestadors de l’estat per trobar aquella peça o aquella altra. La corretja del ventilador, les bugies, els cargols del col·lector d’escapament, el carburador, el radiador, els coixinets de biela, la bomba d’aigua, el diferencial, el palier esquerre, l’alternador i el cap del distribuïdor.
Al segle I dC, Plutarc escriu Vides paral·leles, una obra en què compara, a cada capítol, un líder grec i un de romà per analitzar-ne el caràcter, les gestes i el llegat. En un dels capítols parla de Teseu i de Ròmul, fundadors mítics d’Atenes i Roma, respectivament.
En aquest capítol, Plutarc estableix un debat sobre la identitat i el canvi que encara avui intriga els pensadors.
Resulta que un cop tornat, el vaixell de Teseu es converteix en un símbol de valor incalculable, i els habitants d’Atenes s’entesten a conservar-lo al llarg dels anys com una relíquia: “El vaixell en què Teseu i els joves atenencs tornaren de Creta tenia trenta rems, i va ser conservat pels atenencs fins al temps de Demetri de Falèron. Substituïen les peces velles per altres de noves a mesura que es descomponien, de manera que aquest vaixell esdevingué un exemple per als filòsofs en les seves discussions sobre la identitat i el canvi”, diu Plutarc.
Aquesta reflexió pot arribar a malmetre plàcides nits. Benvinguts a la paradoxa de Teseu.
Ets al supermercat i veus un mànec d’escombra més llarg que el teu. No t’hauràs d’encorbar tant. Te’l compres i el canvies. Al cap de mig any veus que anuncien un raspall d’escombra de silicona que diuen que va perfecte per arrossegar els pèls de gat. No és tan car. Hi caus. Però havies guardat el mànec curt, per si de cas. I et sap greu llençar el raspall vell, així que el tornes a enroscar al mànec petit. ¿Quina de les dues escombres és la teva escombra? ¿Quan ha passat de ser una escombra a ser l’altra escombra?
Diversos corrents filosòfics han fet servir la paradoxa de Teseu per reflexionar sobre la permanència de la identitat i, fins i tot, per defensar l’existència d’una essència immutable, com l’ànima.
La nostra mare té clar que som qui som, però, ara seriosament: ¿Què queda del nadó que vam ser? La ciència deixa clar que més o menys cada deu anys el cos d’una persona es renova gairebé del tot. Cada deu anys ets, literalment, una persona nova. ¿O no? Si totes les peces han canviat, ¿encara ets tu o ets una còpia de tu? Aquí és on entra la demostració filosòfica de l’existència d’alguna cosa que roman malgrat els canvis físics. Això que roman.
El malson està servit.
L’àvia ja fa estona que s’ha rendit i mira la tele a les fosques. Aquest coi de nano! Wyaaaaatt! En Wyatt somriu i camina cap a casa. Però s’atura i es gira per fer una última llambregada al Mustang. A ell què li expliques d’identitat, d’essència i de metafísica. Quan tingui a punt aquest maleït trasto, anirà a buscar la Jenny a l’institut i com hi ha Déu que se l’endurà a la foguera de Clearwater Lake per fer història sota les estrelles de Missouri. Per a en Wyatt, el Mustang de l’avi Dean sempre serà el Mustang de l’avi Dean, encara que no en quedi cap peça original.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
