Því næst sá hann eldingar ok heyrði þrumur stórar. Sá hann þá Þór í ásmóði, fór hann ákafliga ok reiddi hamarinn.
Skáldskaparmál, Snorri Sturluson (s. XIII)
Hrungnir, el gegant de pedra amb cor de pedra, mira enlaire, esperant. A la mà, un roc esmolat; l’agafa amb fermesa. Els altres gegants estan acabant d’enllestir Mökkurkálfi, una figura de fang, grossa i maldestra com ells, per intimidar Thor i donar força a Hrungnir en el duel. Tot, tothom a punt.
De sobte, llamps i trons omplen el cel i la terra vibra als peus dels gegants, que de seguida el veuen: Thor, encès de fúria, avança brandant Mjǫllnir, el martell que fa tremolar el cel.
Tot arreglat.
Si no saps que els llamps són descàrregues elèctriques i els trons, l’ona expansiva de l’aire quan s’escalfa sobtadament, res no t’impedeix responsabilitzar-ne un sagal pèl-roig de dos metres de múscul i un martell màgic.
L’ésser humà, tafaner per naturalesa, sempre ha volgut saber d’on venen les coses. Sobretot, les que no entén. Coses que fan por, que generen incertesa, inquietud, angoixa. És per això que vam elaborar mites i sistemes religiosos: per explicar els fenòmens que —encara— no tenien explicació.
A poc a poc, però, la ciència va anar fent checks. ¿Pestes enviades pels déus? Check. ¿Eclipsis que anunciaven desgràcies? Check. ¿La lectura literal del Gènesi? Check, mon Dieu!
Tanmateix, i malgrat que tot va indicant que la ciència no té aturador a l’hora de ficar el nas a les escletxes de la fe, encara ara hi ha col·lectius entestats a omplir aquests buits amb artificis del misteri.
Avui, quan parlem del déu dels forats, ens referim a una estratègia argumentativa que defensa que allò que la ciència encara no pot explicar constitueix una prova —o, si més no, un indici— de la intervenció, i per tant, de l’existència de Déu. No és una doctrina religiosa formal, sinó una manera de raonar: convertir la ignorància provisional en evidència metafísica.
Però aquesta crítica no és nova.
Dietrich Bonhoeffer va ser un pastor i teòleg luterà alemany que va morir executat pels nazis el 1945. Des de la presó militar de Tegel, a Berlín, va formular una crítica del que en alemany s’anomenava Lückenbüßer-Gott (Déu tapaforats): la tendència a fer servir Déu com a explicació d’emergència quan no en tenim cap altra. Bonhoeffer advertia que si situem Déu a la frontera del que ignorem, cada avenç del coneixement no només eixampla el nostre horitzó cognitiu, sinó que redueix l’espai on havíem decidit situar la divinitat.
El problema, però, és que els forats del coneixement no són fixos, sinó espais en transformació permanent. Com més avança la ciència, més petit es fa el forat. I si Déu habita només els buits, i els buits es van reduint, el seu refugi també s’estreny.
I... ai, me’n descuidava. Per si no tens fresc l’islandès medieval, la cita que encapçala aquest escrit diu:
“Tot seguit, [el gegant Hrungnir] veié llamps i sentí grans trons. I aleshores se li aparegué Thor en furor diví, que avançava impetuosament brandant el martell.”
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
