A nivell poètic n’hi ha de moltes menes, de ressaques: l’emocional, la social, la carnal, ja m’enteneu. Però aquí hem vingut a parlar de la grossa, la de llevar-te l’endemà d’una bona trompa i que no sàpigues per què tens un tigre al lavabo.
Les primeres evidències de fermentació es remunten cap al 7.000 aC a la Xina neolítica, on feien una mena de beguda a base d’arròs, mel i fruita. Més endavant, a Mesopotàmia, al 3000 aC, ja hi ha registres d’una cervesa primitiva que era tan primitiva que s’havia de beure amb canya per evitar empassar-se el pòsit. I Egipte, esclar. A Egipte el vi i la cervesa eren el pa de cada dia: els constructors de les piràmides rebien una part de la paga en racions de cervesa. L’alcohol formava part de rituals, era medecina i, fins i tot, moneda i sang de Crist.
Però ben diferent és celebrar una bona collita amb un got de suc de raïm fermentat que coronar el sopar de Nadal amb tres Mataosos (un combinat capitanejat per l’Stroh 80, un rom sorprenentment austríac que es compta entre les begudes espirituoses més robustes pel que fa a graduació alcohòlica. Gràcies per la info, Àlex Torío).
Quan ens excedim, el cos pilla un atac de dignitat i es revenja. El fetge, que és l’encarregat de gestionar la trompa, transforma l’alcohol en acetaldehid, una substància altament tòxica, més que l’alcohol mateix. El problema és que aquest procés té una velocitat limitada: el fetge només pot metabolitzar una petita quantitat d’alcohol per hora. Si n’hi arriba més del que pot processar, l’acetaldehid s’acumula a la sang.
És aleshores quan apareixen els símptomes de la ressaca. Com que l’alcohol també inhibeix l’hormona antidiürètica, anem més al bany del que tocaria i ens deshidratem com una pansa. Baixen els nivells de glucosa a la sang i, en conseqüència, els ànims i l’energia. I irrita la mucosa gàstrica, per això notem com si ens haguéssim empassat una convenció de galàpets. I el que trobo més desagradable, que és que altera l’equilibri entre la inhibició o l’excitació neuronal i acorrala el cervell en un carreró on l’única sortida és el desig irracional de deixar d’existir.
I que no té cap pressa, la ressaca. L’alcohol pot desaparèixer de la sang en unes vuit hores, però les conseqüències romanen: deshidratació, inflamació, desequilibris hormonals i la sensació de tenir el cervell envasat al buit. La majoria de ressaques duren entre 12 i 24 hores, tot i que en casos de disbauxa suprema es poden allargar fins a dos dies llegendaris.
I tot i que ja tenim una edat i sabem que el millor per evitar la ressaca és no beure, hi ha estratègies de damage control per als dies que la temptació guanya el seny. Beure amb l’estómac ple ajuda a alentir l’absorció de l’alcohol, fet que dona més marge al fetge; prendre un bon got d’aigua entre copa i copa atenua la deshidratació, i abans de ficar-se al llit, no és mala idea ingerir una mica de glucosa per esmorteir el càstig i, per què no, vinga!, un parell de gots d’aigua de propina.
Un cop més hem de donar gràcies a l’enteniment implacable de la natura, que ens recorda, a través d’un malestar colpidor, que el plaer té un cost. Que cada pic d’eufòria compra una entrada per al purgatori posterior i que el cos —lleial i rancorós a parts iguals— sempre (sempre) acaba passant factura d’una manera o altra.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
