—Segui, mademoiselle.
—No cal, soc morta.
–¿Disculpi? ¿Es troba morta de cansada? ¿Exhausta, potser?
—No, no ho entén, doctor. Estic morta.
—¿Us sentiu morta?
—No, doctor, no m’hi sento, ho estic.
—Però… no pot estar morta, fixi-s’hi: és aquí, parlant amb mi, jo la sento.
—Morta és morta. No tinc cor, ni estómac, ni cervell. Estic podrida.
—¿I sent alguna mena de dolor?
—El patiment no m’afecta, no existeixo.
—Però és aquí, ha vingut a veure’m… ¿Per què ha vingut, si no sent dolor?
M’encantaria poder allargar la conversa, però no se sap, no hi ha proves de per què Mademoiselle X va anar a la consulta del doctor Jules Cotard tot i sentir-se morta i podrida. Només tenim el cas clínic d’un dels deliris més esfereïdors de la història de la psiquiatria.
El doctor Cotard era un neuròleg francès que el 1880 va presentar el cas d’una pacient afectada per una forma greu del que en aquella època rebia el nom de mélancolie anxieuse i que avui classificaríem com un cas extrem de depressió amb símptomes psicòtics, una condició en què el cervell, incapaç de connectar amb la realitat del jo, inventa una explicació tan radical com creure’s mort.
La pacient, a qui Cotard va anomenar Mademoiselle X, afirmava que no tenia òrgans, ni sang, ni ànima, i que, per tant, era morta. També assegurava que no necessitava menjar, perquè els morts no mengen.
Convençuda de la seva inexistència i la consegüent inutilitat d’alimentar-se, va morir per inanició poc després de la visita a cal doctor Cotard.
Aquest cas va sacsejar profundament la comunitat mèdica de l’època i Cotard el va presentar com un exemple extrem de délire de négation, un nihilisme absolut, i en aquest cas, somàtic, no pas filosòfic. La imposició visceral d’un cervell que ha perdut la capacitat de sentir-se amb vida.
Actualment, l’anomenada síndrome de Cotard es considera un trastorn raríssim que pot aparèixer en el context d’una depressió major severa amb trets psicòtics, una esquizofrènia o com a conseqüència d’un dany neurològic. De fet, no hi ha una sola causa, sinó que és el resultat d’un desencaix entre les àrees del cervell que processen la percepció del propi cos i les que generen la significació emocional. Quan es dona aquest fenomen, com que en realitat el cervell sí que existeix, el que fa és inventar-se una història per donar sentit a la desconnexió, i l’única explicació paradoxal a què es pot aferrar és: soc mort.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
