La Lali i el Toni es veuen els dimecres perquè els fills d’ell són amb la mare i la Lali té reunió amb el comitè de direcció i acaba tard i l’oficina li cau a prop de cal Toni. De vegades també es troben a casa d’ella, van al cine, sopen, tenen relacions sexuals i, just després, comenten la pel·li, es dutxen i el Toni se’n torna a casa seva. La cosa fa mesos que dura. Han passat algun cap de setmana junts, però ara fa quinze dies va ser l’aniversari d’ella i el va celebrar amb les amigues, no amb el Toni. No tenen fotos junts a Instagram.
El ventall pluridimensional de relacions que estem vivint actualment legitima qualsevol modalitat de relació nouvinguda sense gaires traves. Bé, no. En realitat són formats que segurament han existit sempre, però que fins ara no se’ls havia dit de cap manera. ¿Podríem dir que la Lali i el Toni tenen un rotllo?
No. La Lali i el Toni tenen una situationship.
Una situationship és una relació que sura en un estrat intermedi entre l’amistat i la parella. No hi ha plans de futur ni gaires preguntes. No hi ha estructura social ni familiar al voltant. Hi ha una mica de tot en privat, però no hi ha projecció social compartida. Aniran a sopar, però no es presentaran als amics respectius. Aniran de viatge i cadascú penjarà fotos a les xarxes, però a cap imatge sortiran junts.
¿Us sona?
És un tipus de vincle que pot funcionar si realment respon a les necessitats de totes dues persones, el problema arriba quan algú comença a voler més o a sospitar que el més no arribarà mai.
¿I per què fem això?
Hi ha causes profundes que poden explicar per què ens quedem atrapats en aquesta mena de relacions. Por al compromís, a la pèrdua de la llibertat, a repetir patrons del passat. La por sol justificar la majoria de desequilibris de parella relacionats amb el compromís. Però també una autoestima baixa: acceptem menys del que volem perquè pensem que no ens mereixem més. O potser simplement volem evitar responsabilitats emocionals o emmascarar una falta d’interès real o, no ens enganyem, fem temps mentre esperem que aparegui the one. O fa temps l’altre.
Però no sempre és fàcil saber si volem el que tenim o si simplement ho acceptem per evitar prendre decisions moltes vegades doloroses o desagradables. Tot seguit tens una taula que espero que t’ajudi a discernir entre el que tens i, potser, el que t’agradaria:
Una situationship no és dolenta per definició. Pot ser una etapa, una necessitat compartida –en el millor dels casos– o fins i tot un anar fent que, sense pena ni glòria, fa companyia.
La Lali hi està bé, amb el Toni, però tot i que fa mesos que es veuen, comparteixen llit, sopars i alguna escapada, últimament se sent buida, emocionalment estancada. I avui, quan ell ha marxat –i tot i que la vetllada ha anat molt bé, ¿eh?– la Lali ha vist clar que era el moment de fer-se la gran pregunta: ¿vull continuar igual o prefereixo girar full i donar espai a una honestedat que fa dies que, francament, tinc massa desatesa?
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
