Si de sobte, en una pel·li, un psiquiatre ensenya una làmina amb una taca simètrica al pacient, pensa-te’n una. Terreny pantanós. Perquè encara que digui que hi veu un camp de flors, com al còmic Watchmen, la veritat és que la ment torturada del pacient hi estarà veient el cap d’un gos aixafat.
Tot i ser fill d’un pintor i créixer entre pinzells, el petit Hermann va optar per estudiar medicina i psiquiatria a la Universitat de Zuric. I com que res no hi és mai de més, els pinzells del pare van tornar i, en una època en què l’inconscient estava en voga —finals del XIX—, Hermann Rorschach va crear les taques de tinta més icòniques de l’imaginari col·lectiu.
Malgrat que Rorschach no va arribar a conèixer personalment ni Freud ni Jung, sí que en coneixia els estudis. De Freud va prendre la idea que la ment projecta els seus conflictes interns sobre estímuls neutres (veure monstres on només hi ha ombres), i de Jung, la fascinació pels símbols, els arquetips i la manera com cada persona interpreta el món segons la seva pròpia estructura psíquica.
Però les idees i les influències poc que prosperen si no es concreten en noves aportacions. I Rorschach va tenir l’encert i, per què no dir-ho, la gosadia de convertir les seves intuïcions en un instrument que, amb els anys, ha esdevingut una icona de la psiquiatria: el test de Rorschach.
Publicat el 1921 amb el títol Psychodiagnostik, el test es basa en una idea tan senzilla com inquietant: mostrar imatges ambigües per veure què projecta la ment. Són deu làmines amb taques simètriques, cinc en blanc i negre i les altres cinc, de colors. Taques que a priori són taques, però que filtrades per la interpretació del pacient podien arribar a parlar, segons Rorschach, de patologies i traumes i ocults.
I sí, les va fer ell, les taques. No només va dissenyar el test, sinó que va crear les taques. D’entrada en va fer més de quaranta, però les va anar retocant i seleccionant fins a quedar-se’n només deu. Va ser una feina molt meticulosa: no eren accidents simètrics, sinó composicions pensades per provocar interpretacions determinades. N’hi ha que suggereixen formes animals, d’altres, moviment i contacte, i n’hi ha que busquen reaccions més emocionals o simbòliques. ¿I la simetria? Totalment buscada per provocar l’inconscient, ja que s’ha observat que les formes simètriques tendeixen a activar mecanismes perceptius més arrelats, més primaris. La simetria és llaminera, capta l’atenció, genera una sensació d’ordre i estructura i facilita que el cervell hi trobi imatges familiars.
Imaginem-ne un exemple. La taca número 2. Jo hi veig dos vailets amb barretina ballant La bolangera.
Però hi ha qui s’hi acomoda per descriure l’escena d’un crim. Dos homes plens de sang, una baralla amb navalles, una disputa acarnissada. La taca és la mateixa, però el relat, valga’m déu, canvia molt.
Rorschach no va poder gaudir de l’èxit creixent de la seva criatura, ja que va morir el 1922 amb només 37 anys per una peritonitis mal diagnosticada. Però el test, sobretot als Estats Units, es va convertir gairebé en sinònim de diagnòstic psicològic. Dels anys 40 als 70 del segle XX, qualsevol persona que passava per la consulta d’un psiquiatre tenia molts números d’acabar cara a cara amb les làmines del test.
Amb el temps, però, la cosa es va anar desinflant. Actualment se li retreu una gran falta de rigor, al test, sobretot si s’aplica sense formació específica. Però tot i això no ha desaparegut, ja que, en ocasions, encara es fa servir com a eina complementària per explorar la personalitat profunda, la percepció, la capacitat d’integrar emocions o els mecanismes de defensa. És clar que no diu qui ets, però sí que pot donar pistes de com veus el món.
I tu, ¿què hi veus?
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
