No triem ni de qui ens enamorem ni quan. Però, ¿l'amor és un misteri o té explicació? ¿el podem forçar –vull que sigui així o aixà– o se'ns imposa i se'ns emporta? En parlo amb el doctor en genètica i biologia cel·lular Miguel Pita, autor de l'assaig El cerebro enamorado (Periférica), en què, ho deixa ben clar, no hi trobareu cap consell d'autoajuda, sinó l'amor explicat des d'una perspectiva científica (cosa que justament pot servir d'ajut). I per fer-ho s'inventa una història que podria ser la de qualsevol: la de l'Íñigo i la Raquel, que es coneixen en una festa d'aniversari. A partir d'aquí, es pregunta, per exemple, per què d'entre tanta gent l'Íñigo es fixa justament en ella i no en qualsevol altra. I tot el destarotament que se li activa al cervell: "És molt semblant a una addicció: es posen en marxa uns circuits de recompensa, com amb les drogues, amb una intensitat molt exagerada i obsessiva". I ens desplega tot de curiositats: com funciona el plaer anticipat, que és el que l'Íñigo sentirà el primer cop que la Raquel li respongui un missatge, o en els dies i hores i nervis abans de les primeres trobades, fins al plaer consumat, quan passaran a viure junts i aquell encanteri es convertirà en una serenitat madura o en un camp de batalles. Perquè aquest llibre porta un subtítol lapidari, del sexo al divorcio i, doncs, no s'estalvia d'explicar per què quan trenquem una relació ens sentim destrossats.
¿Per què ens enamorem?
Perquè és útil biològicament. L'enamorament és un mecanisme que ha dissenyat la natura per mantenir junts els pares que hauran de protegir una cria que, en el nostre cas, neix completament indefensa i ho continua sent durant uns anys. Ara bé, quan t'enamores no penses en això, sinó en l'immens plaer que et provoca estar amb l'altre. Però el mateix passa quan mengem: la natura fa que amb cada mossegada sentis plaer, tot i que sabem que la causa última d'alimentar-nos és fer que sobrevivim com a espècie. L'amor és una derivada molt sofisticada del sexe: en un moment concret, el nostre cos posa en marxa un programa biològic que fa que només pensem en l'altre.
Aquí està l'altre tema: enamorar-se implica perdre el control sobre tu, estar obsessionat, no tenir el sentit ni de la dignitat ni del ridícul. ¿És el que més ens desestabilitza?
Sí, perquè fixa't que la nostra biologia sovint funciona amb el mecanisme de premiar amb plaer i castigar amb dolor. Amb l'amor passa el mateix: hi ha unes molècules que et castiguen amb dolor quan no estàs amb la persona que estimes, perquè fer-te patir és la forma amb què el cos t'empeny a voler-hi tornar, fins i tot encara que l'altre no et correspongui. El malestar és una sensació que es produeix quan no estàs amb la persona amb qui mentalment t'has vinculat. El seu fonament evolutiu funciona així: si hi tornes, s'alliberaran unes quantitats d'oxitocina –l'anomenada hormona de l'amor– que superaran l'efecte de les molècules que et provoquen malestar. L'enamorament és el tipus de reforma conductual que té un impacte més extrem en nosaltres. Mai som tan diferents com abans i després d'estar enamorats. L'amor et pot fer canviar de la nit al dia.
El que és fort també és que no et pots dominar: un cervell enamorat no el pots desenamorar, ¿o sí? ¿Pots forçar un enamorament o un desenamorament?
Gens! I això és el que el dota de força. No ho pots controlar, i amb l'experiència podem anticipar els enamoraments, ser prudents i no deixar-nos anar tant, però igualment, el tsunami de l'amor s'emporta totes les teves precaucions i experiències: si t'arriba, t'arriba. És veritat que amb el pas del temps ve amb menys intensitat i freqüència, però no pots fer res per evitar estar enamorat, igual que no pots fer res per evitar tenir set. S'escapa del nostre control conscient, i això és una prova més que l'amor és un mecanisme biològic com la gana o la son.
Expliques que un bon dia podem estar predisposats a l'enamorament sense ser-ne conscients.
Sí, el cervell actua constantment en segon pla. L'activitat conscient és només una petita part del nostre cervell: mentre tu i jo ara parlem, el nostre cervell està fent infinites coses de baix i alt impacte: està controlant la teva respiració, calcula quant falta per dormir, i pot ser que s'estigui preparant perquè t'enamoris el mes que ve.
¿O per deixar la parella?
Exacte, pot estar treballant en segon pla amb decisions que tenen a veure amb el que faràs d'aquí a un temps. Pot estar reordenant records, i quan estiguin tots junts i empaquetats al mateix magatzem, el teu cervell farà que el teu jo conscient pensi: "Ja no aguanto més".
¿És el moment del clic? ¿o aquella primera sensació de rebuig cap a algú?
Sí, que ve d'una feina silenciosa que el cervell ha fet de fons. Pots tenir pics conscients: la parella té un comportament que un dia et genera rebuig, però només és una petita sensació i tot torna a la normalitat. Ara bé, allà al fons es va acumulant informació conscient i inconscient que un dia et faran prendre una decisió amb claredat.
Parles de l'enamorament com una borratxera en què una de les particularitats és que el temps passa volant.
Estàs ficat en una voràgine de plaer. Evidentment, no avalues les coses igual quan les estàs gaudint que quan no. Quan estàs gaudint, perds la noció del temps. Passa en l'amor o mirant una pel·lícula: el que és pesat se t'allarga, i el que és agradable passa volant. Ja sabem que si no hi hagués rellotges, no sabríem quants anys tenim, perquè les etapes de la nostra vida, i fins i tot els dies, passen a diferents velocitats. Però en l'amor no només estàs ficat en aquesta voràgine de plaer que constreny el temps, sinó que, a més, les zones del cervell que s'encarreguen de mantenir la teva integritat social, d'autocontrolar-te i no desbocar-te com un animal instintiu, estan desconnectades. Tots tenim una sèrie de pautes de comportament que estan regides pel còrtex prefrontal: en una reunió de feina soc d'una manera i de festa amb els amics, d'una altra. Doncs bé, en l'enamorament aquesta zona del cervell està totalment avariada.
¿És el que fa que passem per alt si allò ens fa bé o no?
Fa que no prenguem la temperatura de les situacions. Per això, encara que siguis un adult madur, quan estàs enamorat perds el control de les situacions i de les decisions. Si t'ho pares a pensar, és fascinant que ens passi això.
¿El cervell ens ajuda a autoenganyar-nos?
Sí, sens dubte. En totes les situacions, no només en les amoroses, el cervell opera posant-nos com a protagonistes, com si tot girés sempre al nostre voltant. És una fantasia que crea el cervell que fa que fins i tot quan no tenim raó ens inventem raons per tenir-la. L'autoengany és molt característic del cervell humà, i en l'enamorament no diria que sigui el tret més preeminent, però també hi és. Sobretot si t'enamores d'una persona equivocada, que el teu jo conscient sap que no et convé perquè ja tens parella o perquè és una persona conflictiva, l'autoengany trobaria formes de dir-te: no et preocupis, segueix endavant, que això sortirà bé.
¿De construir-te un relat?
Sí, l'autoengany és la creació d'un relat adaptat. El mòdul intèrpret, que és com s'anomena el centre neuràlgic de l'autoengany, es dedica a crear relats coherents fins i tot quan no hi ha coherència.
També entra en joc la idealització: l'altre no té res dolent, en magnifiques el que és bo.
D'entrada, això passa perquè té les característiques que tu consideres ideals: el nostre cervell té una llista inconscient de requisits sobre com ha de ser la persona ideal. I quan apareix, si a més estem predisposats hormonalment, és quan ens n'enamorem.
Que pot ser un ideal bo o no, perquè ideal no vol dir perfecte. ¿Hi ha qui s'enamora d'un ideal destructiu?
Completament, perquè la llista que hi ha en algun lloc del nostre cervell pot estar constituïda per elements absolutament arbitraris que s'han anat introduint al llarg de la nostra vida. La teva experiència ha anat acumulant dades sobre com t'agraden les persones. Per un cantó, la persona de qui ens enamorarem ens semblarà ideal per se, i, d'altra banda, qualsevol cosa que faci serà jutjada de forma benevolent. Per tant, la idealitzarem encara més. Podem estar totalment obnubilats: el còrtex prefrontal no farà cap mena de judici objectiu.
¿Què més cal, a banda que coincideixi amb la llista?
Cal, i és important, que hi hagi la casualitat que estiguem en un moment fisiològic òptim. Si aquesta persona que apareix té moltes característiques de les que li agraden al nostre cervell però estem en una baixada hormonal, perquè venim d'una situació difícil o perquè cíclicament no sempre estem en pics hormonals, no hi ha res a fer: no ens hi fixarem.
¿Això vol dir que si la persona de qui ens hem enamorat hagués aparegut un any abans o tres setmanes després, l'hauríem pogut ignorar?
I tant: en un altre moment podríem no haver-nos fixat en la persona de qui ens hem enamorat bojament. Per dos motius: el primer, perquè el dia que ens enamorem hem de tenir una predisposició fisiològica que no està present els altres dies. Això no vol dir que només duri unes hores, pot ser una temporada, però també pot ser que si la coneguessis en una altra setmana, potser no tindries aquella predisposició fisiològica. I segon, que les característiques que fan que ens enamorem van canviant. La llista inconscient que tens ara al cervell no és la mateixa que fa cinc anys. Per tant, no existeix una sola mitja taronja, sinó una adaptada a cada moment de la teva vida. De fet, l'enamorament té més a veure amb nosaltres que amb qui tenim davant.
Més opcions: ens podem enamorar d'algú que no ens fa ni cas o d'algú amb qui amb prou feines hem parlat.
Això és fantàstic perquè és característic de l'espècie humana. Mentre altres espècies d'animals formen vincles de parella duradors amb éssers reals, nosaltres ens podem enamorar d'éssers irreals perquè la nostra ment pot viatjar a mons irreals. I no cal que estiguis boig: ens podem imaginar estant amb algú que no coneixem o amb una estrella de cine. I pot arribar al punt en què te n'enamoris. D'adult és més complicat, perquè ets menys idealista i la teva ment cada cop viatja menys lluny, però pot passar. Igual que pot passar que t'enamoris d'algú que no et convingui gens només perquè, encara que només l'hagis vist dos cops, li has reconegut característiques de la teva llista inconscient. Òbviament has d'estar en un estat fisiològic de predisposició total, no et passarà cada dimecres, però et pot passar i és fantàstic.
El que és fort d'aquesta connexió és que va més enllà de la paraula: no és allò de "hem parlat i després ho he decidit", sinó que és quasi animal, hi detectes alguna cosa: o t'atreu o no t'atreu.
Sí, en realitat l'amor és completament instintiu i no necessita la paraula. Però la paraula, a la vegada, fa que pugui aconseguir cotes insospitades. No necessites parlar amb una persona per enamorar-te'n, però si ja n'estàs enamorat, la coneixes i a sobre hi parles, pots aconseguir un nivell de profunditat molt gran i descobrir que té molts més elements dels que estan recollits en aquella llista inconscient, que insisteixo que no la podem fer de forma premeditada.
¿La meva llista no la puc retocar?
Voluntàriament, no; es retoca amb cada experiència amorosa de la teva vida. Quan surts d'una experiència, aquesta llista ha canviat, ja no ets la mateixa persona. Pot ser que una vegada i una altra t'enamoris de persones semblants, o al contrari, que després d'una experiència amb una determinada persona, el que reculli la teva llista sigui una conclusió totalment diferent.
¿Per què hi ha persones que són molt enamoradisses i n'hi ha d'altres que volen una parella per sempre? ¿Això ho determina el teu cervell?
Sí. Hi ha persones que la seva genètica els fa ser més enamoradisses i són addictes a aquest estat d'excitació, que té un cantó molt bo, però és molt exigent, desconcertant i esgotador. Els primers mesos de l'amor són meravellosos, però també es pateix molt, et canses i perds la connexió amb la realitat. Hi ha qui permanentment vol viure en aquesta muntanya russa, i hi ha qui la seva genètica li ha produït un cervell que busca el plaer més consumat: s'enamoren, però quan arriba l'etapa de la calma, l'assaboreixen molt bé. Mentre que els altres, que viuen millor en el plaer anticipat, en fugen: quan arriba la calma, els sembla que tot ha mort i han de tornar a buscar aquest estat: es reciclen en l'excitació. I fins i tot quan estan en una relació, sense ser-ne conscients, inicien els moviments amb què l'acabaran trencant.
Molts psicòlegs que he entrevistat diuen que la forma com estimem ve determinada pel que hem vist de petits a casa. El que tu dius és que no és tant com ens criem, sinó que són patrons que venen de naixement.
Et matisaria una cosa: un percentatge sí que és una condició de naixement. Si dividíssim tota la humanitat entre els que estan molt a gust amb una parella, els que han d'estar canviant de parella tota l'estona, i un tercer grup que som els altres; dels dos primers, una part ja neix així, i una altra, es fa així. Però bé, l'experiència parla amb la genètica: si generes un nou record és perquè alguna informació t'ha entrat pels ulls, ha arribat una neurona i li ha dit a un gen que s'activi o que no s'activi.
¿Hi ha cervells que estan més predisposats als amors impossibles?
Sí. Es pot néixer així igual que es pot néixer més predisposat a tenir una parella estable.
L'altre dia una amiga em deia: "Crec que la forma com algú balla o gaudeix del menjar diu molt de com és al llit". ¿Hi estaries d'acord?
Bé, hi ha un tret en el perfil hedonista que transcendeix totes les facetes de la vida: veient com algú balla i gaudeix menjant podries dir diferents coses sobre la seva sexualitat.
¿Ah, sí?
Si li agrada explorar molt la cosa física, per exemple. Una persona que té una gran capacitat per esprémer el plaer ho farà en tots els aspectes. I té lògica, perquè tots els tipus de plaer passen a la mateixa part del cervell. Si ets capaç d'encendre aquesta zona amb una activitat, probablement ets més capaç d'encendre-la amb moltes altres. Mentre que si aquesta zona té un accés molt restringit perquè has nascut així o perquè la teva vida t'ha dut a aquesta configuració més reprimida, tindràs dificultats per gaudir-la.
Dius que la monogàmia no és gaire normal.
Com a biòleg crec que l'estat biològic més lògic és la infidelitat: la majoria dels mamífers ho són. La infidelitat no és tan estranya, el que és excepcional és l'amor, voler estar tan íntimament unit a un altre cos. Durant l'enamorament és molt estrany que siguem infidels, perquè estàs molt enganxat a qui estimes. Però tot i això, l'enamorament per força decau. I quan decau és quan els éssers humans prenem decisions conscients o inconscients: quan ja no estic tan boig per la meva parella, quan ja no sento aquelles papallones ni aquell descontrol, ¿què faig? Aquí és on una gran quantitat de les parelles diuen: ara seguim, perquè estem bé. Però els qui estan permanentment buscant l'excitació trenquen. I només falta que un dels dos sigui així. A vegades és per la ruptura del vincle o perquè aquesta persona que busca la novetat s'interessa per algú altre. La fidelitat té bastants reptes: en primer lloc, per com d'anòmal és que entre els mamífers dos cossos estiguin sempre junts. Però sobretot és que hi ha un punt fràgil en l'enamorament, que és quan transitem de l'amor romàntic al madur. Aquí és on es posa a prova la parella i quan es poden acceptar o no noves ofertes.
L'amor pot ser capritxós. Una cançó diu: Com que m'has dit que m'estimes, jo ja no t'estimo tant.
Al llibre poso l'exemple de si tu a la teva nòmina comences a guanyar 100 cops més, el primer mes al·lucinaràs, i el segon i el tercer, potser també. Però l'any següent no et farà ni fred ni calor: això ja ho tinc, ara busco un altre repte. En les primeres etapes de l'amor hi ha el plaer anticipat: l'emoció de rebre un missatge, de patir per si el tornaràs a veure, i és un plaer que és molt més intens que el plaer consumat, que és el que ve quan la relació és estable i tens una vida organitzada amb la parella. Quan entra la rutina és com quan fa mesos que et van augmentar la nòmina: ho dones per fet. És com la salut: hi comptes, només pateixes si se'n va. Tot i això, la majoria de la gent prefereix viure en aquesta calma, perquè en el fons és més pràctica.
I més realista, ¿no? Perquè vas veient el que no t'agrada de l'altre, ja no és allò idíl·lic.
Sí, acceptes la realitat tal com és, sense estar veient miratges.
Parles de la bomba latent.
Té a veure amb el desamor: és un tipus de reformes que es van fent en silenci a les nostres neurones. Segons avança l'enamorament, si és correspost, cada cop sentim més plaer amb la parella, i això és perquè les neurones preparen els centres del plaer perquè produeixin més plaer. Però de forma simultània, al cervell s'estan fent unes altres reformes perquè si algun dia deixem de produir el tipus de compost químic que ens provoca la nostra parella, ens sentim molt malament. És a dir, en l'enamorament el cervell activa mecanismes perquè pateixis el futur desamor.
¿Ja t'ho està anticipant?
El patiment del desamor és biològic, és una forma d'unir-te més a la persona: "Ara ja l'has triat, sentiràs molt plaer estant al seu costat, però t'estem preparant perquè sense ella pateixis molt, de manera que hi vulguis tornar". Com et deia, l'amor juga amb dues cartes: el premi del plaer i el càstig del dolor.
El desamor és la devastació. ¿Què passa quan acabem una relació estant encara enamorat de l'altre?
Ens provoca un estat d'estrès elevadíssim que fa que s'alliberin hormones com el cortisol, que es fiquen en els receptors de bomba latent i bloquegen qualsevol possible sensació de plaer. Se'ns anul·la la capacitat de sentir plaer amb una sola excepció: si torna la persona que enyorem.
El desamor segueix sent una relació de drogoaddicció, ¿no?
Totalment, perquè t'anul·la el consol. Se't bloqueja la capacitat de sentir consol amb amics, amb la família, i no és que sigui impossible, és que et sembla completament insuficient. El plaer de veritat només te'l torna el retorn de qui estimes. El cervell t'està castigant perquè busquis aquella parella. Aquest mecanisme existeix en animals monògams, com els ratolins, que quan els retires la parella se senten fatal. I si els poses en un laberint, se'n van corrent a buscar-la, i quan la troben es tranquil·litzen. És com l'addició: busquen l'equivalent a la droga. A nosaltres ens passa el mateix: volem estar amb la persona que enyorem i no hi ha res més que ens serveixi. Però pot passar que ella no vulgui estar amb nosaltres, i llavors l'únic que ens queda és esperar que aquelles reformes neurofisiològiques que, mentre estàvem enamorats, ens preparaven per al futur desamor, es vagin desplegant. Per això diem que el temps ho cura tot, perquè el que fa el cervell en el desamor és retirar tota l'arquitectura que havia construït durant l'enamorament. És com si després d'insistir-te nit i dia durant setmanes i mesos i a vegades fins i tot anys dient-te: "No deixis escapar la persona amb qui havies de mantenir viva l'espècie, torna-hi", hi hagués un moment en què entengués que no passarà, i aquí és on ens comencem a recuperar. Si a una cèl·lula la satures massa cops amb un mateix estímul, acaba prenent decisions perquè aquest estímul sigui menys freqüent. Hi ha un procés d'autoregulació cel·lular.
Pel que dius, l'amor i el desamor ens condueixen a la dependència. Però en canvi els discursos d'ara diuen que no has de dependre de ningú, que l'amor ha de ser lliure i que hem de fugir de les relacions que ens fan mal.
El discurs és sensat, però la natura segueix els seus propis camins i no respon a la nostra voluntat. Ni tan sols, i molt menys, al que resulta òptim des de la moral o les anàlisis. El disseny té un sentit evolutiu, no social, és per això que el que no faríem de forma conscient ho fem de forma inconscient. A vegades hi ha una certa innocència respecte a la nostra biologia que és contraproduent. És millor entendre que si acabes una relació et sentiràs molt malament perquè és un mecanisme fisiològic, i que justament per això t'acabarà passant, que no pas pensar que és un constructe social. Hi ha un cert perill en aquesta visió tan antropocentrista de l'existència, de creure que som capaços de sobreposar-nos a un enamorament o a un desenamorament. Pots tenir 70 anys i patir-ho molt, encara que almenys saps per experiència que te'n sortiràs. Però enganyar els adolescents dient que això són constructes no és bo perquè el primer desamor és el més bèstia de tots: encara no has construït records de com te'n recuperes.
En un món tan narcisista, que tot és jo, l'amor et fa sortir de tu: el protagonista és l'altre.
És veritat. Et posa al teu lloc, com tantes altres coses de la biologia.
¿Hi ha algun detall del llibre que t'hagi cridat més l'atenció?
M'agrada molt que els mecanismes amb què ens enamorem romànticament són els mateixos amb què les mares s'enamoren dels fills quan acaben de néixer. Biològicament, funciona de la mateixa manera: la ruta que tenen les mamíferes per vincular-se amb els fills, en l'ésser humà l'hem utilitzat per vincular-nos amb la persona de qui ens enamorem. Tot neix al mateix lloc, ho trobo preciós.
El cerebro enamorado
© Miguel Pita
© Editorial Periférica, 2025
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
