Que es prengui un xupito de Jägermeister qui no hagi viscut en pròpia pell o en pell propera allò de: ens hem mirat i remirat i cap dels dos té cap problema i no aconseguim l’embaràs ni per casualitat. I el mateix per: un cop, un sol cop ens vam enllitar i pam.
Fins fa poc semblava que era la voluntat de Déu o similar, qui decidia una cosa o l’altra, però el 2020 un equip internacional de les universitats d’Estocolm i Manchester liderat pel doctor John L. Fitzpatrick en va treure l’entrellat de manera brillant.
El Joan i la Marta són la parella perfecta, però, pobres, fa tres anys que ho intenten i no hi ha manera. Ah, doncs potser són els òvuls de la Marta, els qui pensen diferent, ¿saps?
Tot i que els òvuls de la Marta i els espermatozoides del Joan són clínicament normals, l’equip de Fitzpatrick va descobrir que els òvuls de la Marta, a través de senyals químics, diuen als espermatozoides del Joan que tururut.
Els investigadors van observar com reaccionaven els espermatozoides davant el líquid fol·licular, és a dir, el medi que envolta l’òvul, de diverses dones. I resulta que no tots els espermatozoides actuaven igual. Alguns s’activaven, nedaven amb més energia; d’altres, en canvi, passaven de llarg com si allò no anés amb ells.
Els òvuls no són simples espectadors passius de la cursa, sinó que emeten senyals químics per atreure uns o altres espermatozoides. És a dir, que hi ha tot un mecanisme biològic de tu sí, tu no batejat amb el nom de selecció críptica femenina.
¿Fa pensar, oi? Ara et vindran al cap un munt de parelles.
D’aquí es dedueix que un mateix espermatozoide pot ser atret fortament pel líquid fol·licular d’una dona i del tot ignorat pel d’una altra. Per tant, no només calen cèl·lules reproductores sanes i funcionals, sinó que les combinacions encaixin. I aquí tindríem un possible perquè: de vegades, tot sembla perfecte sobre el paper però la biologia fa un no-go.
Einstein insistia que Déu no juga a daus amb l’univers, convençut que darrere tot fenomen hi ha un ordre profund. I Bohr, per la seva banda, va demanar a Einstein que deixés de dir a Déu què havia de fer. La selecció críptica femenina, doncs, no és caos ni destí, sinó biologia. I la biologia no sempre està d’acord amb les nostres expectatives.
I ara que la Marta i el Joan han descobert aquesta veritat incòmoda, potser deixen de qüestionar-se de qui és culpa i comencen a fer-se preguntes més existencials que no seré jo qui formuli i encara menys respongui.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
