Quin dia més bonic que fa, i això que ahir diluviava. Que agradable que és el sol quan fa fred, ¿oi? Ui, a l’estiu no podria pas, aguantar aquesta lluminària tan desvergonyida a la cara, però és que ara mateix… Coi. ¿Soc jo o aquest semàfor no funciona bé? O el sol, que no em deixa obrir els ulls. No, no, tu. És el semàfor.
Els ninotets de travessa i no travessis estan tots dos encesos. El verd i el vermell alhora. Miro els altres semàfors i tots donen la mateixa informació enigmàtica. Em miro amb altres persones que, com jo, no saben ni què passa ni què fer. Camina, però no et passis. Atura’t, però ves tirant. ¿Això, és?
Les cames dubten perquè el cervell no està equipat per llegir el sí i el no a la vegada. Simultàniament, dues ordres contràries.
Benvinguts al món quàntic!
¿De què em parles? El món quàntic, un indret on les coses no són ni blanques ni negres, sinó totes —TOTES— les tonalitats intermèdies alhora.
Els ordinadors normals, per més prodigiosos que siguin, funcionen amb bits que només poden ser una cosa, o bé un 0 o bé un 1. Amb ninotets verds i vermells. Si és verd, no és vermell, per tant: passa. Si és vermell, no és verd, per tant: atura’t. Així, amb aquesta estranya senzillesa, és com funcionen els processadors que tots fem anar. Repeteixo: per més prodigiosos que siguin.
Ara bé, no oblideu que més amunt us hem donat la benvinguda al món quàntic. Som-hi, doncs.
Un ordinador quàntic no funciona amb bits, sinó amb qubits, unes unitats mínimes d’informació que poden ser 0, 1 o qualsevol combinació de tots dos a la vegada fins que algú els mira, i aleshores es decideixen. Es decanten, esdevenen, ara sí, o un 0 o un 1.
És com si els qubits visquessin en un estat de possibilitat permanent, una mena de realitat entre opcions, i només quan els mesurem, col·lapsen en un valor concret: 0 o 1, segons les probabilitats que hi havia en joc.
I això, ¿què aporta?
En el seu univers de probabilitats i possibilitats, els qubits poden explorar estructures de càlcul que un ordinador clàssic hauria de recórrer pas a pas.
Posem-ne un exemple. Som lladres d’alta volada i volem trobar la combinació secreta d’onze dígits que obre la caixa forta de Warren Buffett.
Un ordinador convencional anirà provant les combinacions d’una en una: 00000000001, 0000000010, 0000000011, etcètera. Un ordinador quàntic, en canvi, gràcies a la capacitat de superposició dels qubits, treballarà amb totes les combinacions possibles alhora.
Aturem-nos un moment: Totes Les Combinacions Possibles Alhora.
Però encara no hem parlat de temps, i trobo que ja toca. Un ordinador clàssic trigaria prop de vint-i-vuit hores a comprovar els cent mil milions de possibles combinacions que hi ha en onze dígits. Ara bé, teòricament, un ordinador quàntic resoldria el trencaclosques en menys de mig segon.
Però de moment haurem de posposar un pèl el saqueig del Fort Knox de Buffett, perquè per ara els ordinadors quàntics només són prototips i, fins on jo sé, encara no es poden fer servir per perpetrar robatoris massius. Encara! Però si en voleu veure un, no cal que aneu gaire lluny: al Barcelona Supercomputing Centre tenim el MareNostrum Ona, un animalot quàntic construït íntegrament amb tecnologia europea.
La quàntica és refotudament complexa, però a grans trets és una bona manera de començar a entendre que no tot és verd o vermell, sí o no, 0 o 1. Que potser travessar i esperar no són accions contràries, sinó expressions diferents d’un mateix moment.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
